Reportatge

Els Fets d'Octubre: El desmantellament de l'autonomia

Enguany es commemoren 70 anys dels anomenats Fets d’Octubre que suposaren un antecedent de l’esclat de la Guerra Civil, el juliol de 1936. El 1934 la tensió que suscità la política de contrareformes del govern conservador de Madrid desencadenà la revolta|

Per Ignasi Martí, Jordi Moreno, Manel Tarés

Grup de presoners al vaixell-presó ancorat al port de Tarragona. Els pescadors del Serrallo posaven les seves embarcacions a disposició dels familiars perquè poguessin visitar-los
Grup de presoners al vaixell-presó ancorat al port de Tarragona. Els pescadors del Serrallo posaven les seves embarcacions a disposició dels familiars perquè poguessin visitar-los

Els equilibris de la segona República

La victòria dels partits republicans als primers comicis lliures després de la dictadura de Primo de Rivera motivà que, el 14 d'abril de 1931, fossin moltes les poblacions que donaren la benvinguda a la República. El rei Alfons XIII abandonava el país aconsellat per persones pròximes seves que li havien recalcat el fort caràcter republicà dels resultats de les eleccions municipals celebrades dos dies abans. En realitat, les bases de la instauració d'un model democràtic republicà foren posades en comú per la majoria de forces polítiques nou mesos abans en el Pacte de Sant Sebastià. Durant els primers dos anys de la República, el govern de Manuel Azaña va aprovar una sèrie de reformes socials i econòmiques en el marc dels efectes de la pitjor crisi financera internacional del segle passat. En el nou sistema democràtic, els partits de dretes jugaren un paper d'aferrissada oposició, amb el suport de l'Església i la premsa afí. D'altra banda, els conflictes amb els sindicats anarquistes, tant a ciutat com al món rural, la por a una insurrecció ja fos comunista, ja fos feixista i les desavinences dins del mateix govern adobaren un clima tens i enrarit, i obligaren al president de la República a convocar eleccions generals.

Aquests comicis de novembre de 1933 van suposar un gir conservador, degut especialment a l'abstenció anarquista i a l'increment del vot catòlic. Els dos anys de domini conservador seran coneguts com el bienni negre, per l'enorme tensió i crispació que suscità a la fràgil República. El govern del populista Alejandro Lerroux del Partit Radical prengué una tendència cap a la dreta, reafirmada pel seu successor Ricardo Samper. Per contra, a Catalunya es reafirmà la tendència cap a l'esquerra en les eleccions de començaments de 1934 amb la victòria de l'Esquerra Republicana de Lluís Companys. A Cambrils les eleccions municipals donaren la victòria a la Coalició d'Esquerres per davant de la Unió Ciutadana de dretes. No obstant, les dretes guanyaren a la Vila. En canvi, al barri mariner hi tenia molts simpatitzants el ministre d'ascendència cambrilenca Marcel·lí Domingo, del partit radical socialista, que la gent associava a l'impuls definitiu en l'inici de les obres del moll, tan llargament reivindicades, que s'havien iniciat uns mesos abans d'aquestes eleccions. El socialista Cassià Castells Pallejà revalida doncs l'alcaldia de la població, lloc que ja ocupava en l'anterior comissió gestora, i es fa patent la bipolarització de la societat local cambrilenca, tal com succeeix arreu del país.

Resultats de les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 a Cambrils

El conflicte dels rabassaires

La qüestió agrària es convertí en un dels principals problemes per a la República a Catalunya. Molts pagesos conreaven vinyes mitjançant contractes de parceria que expiraven quan havien mort els dos terços dels ceps plantats inicialment. D'aquí que aquests contractes s'anomenessin de rabassa morta i que aquests parcers es coneguessin amb el nom de rabassaires. Des de l'inici de la República, els parcers i arrendataris estaven reclamant millores de les condicions abusives dels seus contractes, moltes vegades fets de paraula, i una reducció de les rendes que pagaven als propietaris. L'octubre de 1931 es començaren a revisar a Cambrils els contractes dels parcers que s'hi volgueren acollir.

L'abril de 1934 el Parlament català va aprovar, amb l'absència de la Lliga (partit catalanista conservador), l'esperada Llei de Contractes de Conreu que havia de permetre que setanta mil pagesos accedissin gradualment a la propietat de la terra que treballaven. Els terratinents catalans i els sectors més conservadors, agrupats principalment en l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre i en el partit de la Lliga, aconseguiren l'anul·lació de la nova llei i que el Parlament fos declarat incompetent en matèria social agrària. Es fa clarament manifest l'enfrontament entre patrons i parcers. Malgrat tot, el setembre el Parlament català aconsegueix aprovar una llei similar amb petites modificacions, però el setge sobre el govern català liderat per ERC esdevé cada cop més evident. El clima de prerevolta social existent en nombrosos indrets del camp català s'evidencia amb casos com el dels milers de pagesos que es manifestaren a Reus a finals de setembre.

L'octubre de 1934

En aquest context, la demanda d'acomplir l'Estatut d'Autonomia i la solució al conflicte rabassaire suposava un veritable desafiament al govern de la República. Per a aquest, l'existència d'una autonomia governada per les esquerres i que portava a terme una reforma agrària esdevenia un perillós exemple per a altres moviments revolucionaris que s'estaven gestant a la resta de l'Estat (com succeí entre els miners asturians). La por al feixisme, que estava experimentant un augment imparable a Europa, així com el temor a una revolució comunista definien l'ambient en els mesos previs als Fets d'Octubre i apuntaven cap a una greu crisi parlamentària.

El destructor Álvarez Valdés ancorat al port de Tarragona vigilava de prop els vaixells-presó.
 

Passades les vacances d'estiu, les Corts es reuniren de nou l'1 d'octubre i el partit del conservador Gil Robles retirà el seu suport al president del Consell de Ministres. Aquest partit era la CEDA –la Confederación Española de Derechas Autónomas–, una coalició de partits dretans que, sense haver reconegut mai la República, defensava els interessos catòlics i monàrquics, a més de mantenir una estreta relació amb Mussolini i Hitler. El president de la República, Alcalá-Zamora, va instar Lerroux a formar nou govern amb la CEDA. La possibilitat que aquest partit accedís al poder precipità els esdeveniments; immediatament, totes les forces polítiques i sindicals d'esquerra s'oposaren a l'entrada de la CEDA al govern i fou declarada arreu la vaga general. A Astúries els miners ocuparen els governs de les principals ciutats durant dues setmanes i crearen la Comuna Asturiana, reprimida molt durament per l'exèrcit. La vaga, convocada a Catalunya per l'Aliança Obrera, no va gaudir del suport de la CNT catalana. El vespre del dissabte 6 d'octubre, el president de la Generalitat, Lluís Companys, que havia mantingut una actitud tolerant amb la vaga, i davant la intransigència de Madrid i la pressió dels independentistes liderats per Dencàs, decideix proclamar l'Estat català dins de la República Federal Espanyola. Poques hores més tard, el govern central respon amb la declaració de l'estat de guerra i es formen barricades al centre de Barcelona. A la matinada Companys acorda la rendició amb el general Batet, comandant de les forces militars, que efectua una ràpida repressió contra tots els ajuntaments que havien donat suport a la proclama de Companys. Al mateix temps es dissolen els principals partits d'esquerres i sindicats obrers, i es decreta la censura de premsa. Els diaris barcelonins d'aleshores parlen d'una quarantena de morts i tres-cents ferits.

Els vaixells-presó Andalucía i Cabo Cullera van estar ancorats al port de Tarragona
 

A Tarragona, són nombrosos els ciutadans que s'agruparen davant dels aparells de ràdio per poder escoltar la proclama de la Generalitat i el desenvolupament dels esdeveniments. Diferents moviments de suport a la Generalitat que es donaren a la ciutat provocaren la intervenció de les forces de l'ordre la nit del dissabte 6 al diumenge 7. L'exèrcit assetjà l'Ajuntament i el Govern Civil, que es rendiren a primera hora del dia. Centenars de càrrecs electes de tots els nivells van ser enviats als vaixells-presó Andalucía i Cabo Cullera, amarrats al port tarragoní des de feia dies. Aquest va ser el destí de diverses persones procedents de diferents municipis de la demarcació, entre les quals hi havia els representants esquerrans de l'Ajuntament cambrilenc. El dia 13 arribaren els vaixells Almirante Valdés i Manuel Arnús, i tots aquests presos polítics foren traslladats al darrer vaixell, amb major capacitat, en què s'assolia la xifra de 900 presoners. Diversos diaris informaren de les males condicions en què romanien els presos al vaixell. Les tropes d'infanteria custodiaren els ajuntaments tarragoní i reusenc fins al dia 1 de novembre. La premsa tarragonina es qüestionava les excepcionals mesures repressives mentre els condemnats a mort pel cop d'estat del general Sanjurjo dos anys abans restaven en llibertat.

Vint-i-sis detinguts a Cambrils

El comandant militar de Tarragona nomenà l'oficial de la Guàrdia Civil de Cambrils delegat de l'autoritat militar al poble. Agents d'aquest cos s'adreçaren a l'Ajuntament i feren una crida perquè s'hi presentessin els membres del consistori, tot i que a alguns els anaren a buscar a casa seva. La Conxita Oriol, la dona del regidor Fernando Abellà, recorda encara que quan aquest va sentir la proclama de Companys per la ràdio va anar a l'Ajuntament a retirar la senyera estelada penjada al balcó i en cremà l'estel. L'Ajuntament fou destituït, com a tants d'altres municipis que havien donat suport a la Generalitat, per una comissió gestora que assumiria les competències municipals. El llibre d'actes d'aquell any pren bona nota d'aquests canvis al consistori, que es van portar a terme l'11 d'octubre. Josep Grau Roig (Lliga Catalanista) encapçalà un nou equip de govern que substituïa el presidit per Cassià Castells. Més tard, la Comandància Militar de Tarragona ordenà el 22 d'octubre que cessessin tots els regidors i restés l'alcalde com a "único Alcalde-Gestor". El canvi de tarannà de les noves autoritats municipals ens l'evidencien casos com l'efusiva felicitació que envià el mossèn de la parròquia de Santa Maria, Isidre Fàbregas. Entre l'enorme quantitat de cartes que des de l'Ajuntament s'enviaren a diverses institucions, s'hi remarcava l'adhesió a la nova situació i hi ressalten les que foren trameses a tres persones amb importants interessos al municipi: el marquès de Samà, el cardenal Vidal i Barraquer i Josep Mullerat Soldevila. El llibre d'actes municipals no fa referència a cap més sessió fins al 18 de maig de 1935, quan es tornà a crear una nova Comissió Gestora, presidida ara per Just Massagué Llaveria (també de la Lliga). Aquesta mesura venia donada des de la nova presidència de la Generalitat que requeia en mans de l'exèrcit. També es constatà un canvi en l'ús del català per part de l'Ajuntament cambrilenc, que va rebre una notificació en què l'obligava a usar l'espanyol amb la Comissaria d'Ordre Públic de Tarragona.

Durant els Fets d'Octubre, a Cambrils destaca l'actuació del guàrdia civil José Pradas Tendero que, segons declarava el Comitè Antifeixista local començada ja la guerra, va actuar “excediéndose de su deber e incluso apaleando a un obrero y maltratando de palabra a varios de nuestros compañeros”. La mateixa carta afirma, però, que el comportament de la resta del cos no fou pas desfavorable. El dia 12 d'octubre arribà a Tarragona el vaixell Manuel Arnús i hi foren traslladats tots els empresonats, la major part a les bodegues. El barco és vigilat de prop pel destructor Álvarez Valdés que va arribar aquell mateix dia al moll transversal. El nombre de detinguts cambrilencs que hagueren de patir les dures condicions del vaixell-presó fou 26. Eren polítics locals d'esquerres, sindicalistes de la Societat de Treballadors de la Terra i alguns parcers i mossos de masos. Les visites dels familiars eren constants i els pescadors del Serrallo posaven les seves barques a disposició d'aquelles persones que volguessin visitar els presos. A la premsa consultada s'esmenten les visites que fan diversos periodistes als barcos, però no hem trobat referències sobre els presos cambrilencs. No fou fins al 12 de gener de 1935 que es començaren a alliberar els primers presos i el setembre d'aquell any se celebraren els consells de guerra pels que encara hi eren empresonats.

Cambrilencs empresonats al vaixell Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona. Els que s’han pogut identificar són: 1 Jaume Arbós,2 Joan Granell, 3 Joan Gibert, 4 Pau Lluch, 5 Ferran Abellà, 6 JoanAriño, 7 Francesc Bonfill, 8 Guillerm Morro, 9 Francesc Cabré i 10 Cassià Castells.
 

La repressió s'allarga fins a les eleccions generals

Després dels esdeveniments de l'octubre, com ja s'ha dit, els càrrecs electes dels ajuntaments són substituïts per Comissions Gestores. A Cambrils, el jutge municipal Josep Gimbernat és substituït per Josep Gené, es reestructura el Sometent Armat i el guarda rural Joan Colom Bas és cessat el mateix dia en què el sereno municipal presenta la dimissió. El novembre de 1934 es realitza una subscripció per “premiar "la conducta patriótica y humanitaria del Ejército y fuerza pública que ha sofocado el último movimiento revolucionario"”. Diversos cambrilencs hi aporten donatius, entre els quals sobta l'antic secretari de l'Ajuntament, Ramon Casals –que havia estat empresonat al vaixell– i Antoni Bonfill –germà d'un dels presos–, així com molts dels eclesiàstics del poble.

A Catalunya es fa efectiva la suspensió del règim autonòmic i, per tant, de l'Estatut. Al mateix temps, la Llei de contractes de conreu, aprovada recentment, resta anul·lada. La junta que havia de portar a terme el Cens de Camperols, constituïda a la nostra població el mateix dia 6 d'octubre, es veu obligada a dissoldre's, segons diuen les actes, "“a causa de haber sido puestos a disposición de la Autoridad Militar algunos de sus componentes y por otra parte por haber sido clausurada por la propia Autoridad la Sociedad de Trabajadores de la Tierra”". Al mateix temps es tramiten nombrosos desnonaments de parcers i rabassaires. Segons s'explica en una ordre del govern militar de la província rebuda el 29 d'octubre, els parcers són obligats a tornar als seus antics contractes i en el cas que aquests s'hi neguin, “"se averiguará si el hecho ha obedecido a presión de algún individuo de la Unión de Rabasaires y se procederá a su detención por perturbador del orden"”. A Cambrils foren sis parcers els que veieren revisats els seus contractes d'arrendament i quatre d'ells acordaren cessar-los, dos dels quals per la força de la intervenció de la Guàrdia Civil. A tot Catalunya el nombre d'empresonats assolia la xifra de 3.400 el desembre de 1934. Segons una carta de l'alcaldia a la Comandància Militar, a principis de 1935 la Guàrdia Civil havia clausurat el local social de la Societat de Treballadors (conegut popularment com el Polvorín). No tenim coneixement de la data de la seva reobertura, però sabem que la primavera de 1935 es desestima una petició feta pel membre d'aquesta entitat Miquel Sedó en què negava “que "dicha Sociedad tomara parte en los sucesos del mes de octubre último"”. Aquell mes d'abril de 1935 i a diferència de l'any anterior, les autoritats militars provincials comuniquen que “no se "autoriza manifestaciones públicas mañana dia 14 y si actos commemorativos"” en locals tancats. Una altra diferència respecte d'anys anteriors fou la manca d'impediments amb què s'organitzaren les processons i actes religiosos de Setmana Santa, tant a la Vila com al barri marítim.

Grup de presoners cambrilencs al vaixell-presó
 

La Guàrdia Civil no torna les armes requisades durant els Fets d'Octubre a Cambrils fins al mes de maig de 1935, tanmateix el mes següent tornen a requisar tot tipus d'armament existent al municipi. El juny, l'Ajuntament de Cambrils rep la prohibició, per part del governador general de Catalunya, de la projecció d'una pel·lícula que tractava el procés judicial contra Companys així com del film que tractava un acte d'Izquierda Republicana a València. L'estat de guerra no s'aixecà fins a l'abril de 1935, però l'amnistia i la normalitat democràtica no es recuperaria fins a les noves eleccions generals del febrer de 1936, amb el triomf del Front d'Esquerres. El regidor Fernando Abellà, que tenia per costum passar llargues estones a la biblioteca de la societat el Porvenir, a l'edifici de la Cadira, deia en aquella època: “si llegeixes un llibre d'esquerres no t'hi encaparris, tanca'l i no te'n recordis; si en llegeixes un de dretes, fes el mateix i aleshores et faràs una idea d'un i de l'altre”.

Fragment del discurs de Companys, dissabte 6 d'octubre, a les 20.15 hores, des del balcó de la Generalitat

"En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el govern que presideixo assumeix les facultats del poder a Catalunya i proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica. […] Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República, al cor de tots. Visca la República i visca la llibertat!"

Llista dels detinguts cambrilencs en el vaixell Manuel Arnús ancorat al port de Tarragona

1 Ferran Abellà Cros (regidor durant els Fets d'Octubre)
2 Jaume Arbós Albiol
3 Joan Ariño Margall
4 Marià Asens Abelló
5 Eugeni Bernat Bernat
6 Isidre Besora Alzamora
7 Joaquim Blesa Martín
8 Francesc Bonfill Bas (regidor durant els Fets d'Octubre)
9 Francesc Cabré Gibert
10 Josep Capella Vernet (regidor durant els Fets d'Octubre)
11 Ramon Casals Vigo (secretari de l'Ajuntament)
12 Cassià Castells Pallejà (alcalde durant els Fets d'Octubre)
13 Eugeni Colom Boronat (regidor durant els Fets d'Octubre)
14 Jaume Cros Agramunt (Treballadors de la Terra, empleat municipal)
15 Rosend Dalmau Rosal (Societat de Treballadors de la Terra)
16 Francesc Dalmau Salvador
17 Benet Ferré Pino
18 Raimond Filella Zubieta
19 Joan Gibert Cros
20 Joan Granell Martorell (Treballadors de la Terra, empleat municipal)
21 Joan Griñó Margalef
22 Pau Lluch Sugrañes
23 Guillerm Morro Pisar
24 Ramon Oriol Anguera
25 Ferran Ortoneda Pàmies (Societat de Treballadors de la Terra)
26 Joan Salvador Magriñá

Bibliografia

· Bertran, Josep: Cambrils, Dictadura i República (1923-1939). Edicions de l'Ajuntament de Cambrils. Cambrils, 1989
· Campos i Terré, Sebastià: El 6 d'octubre a comarques. Impremta Popular. Tortosa, 1935
· Duch, Montserrat: República, reforma i crisi. El Camp de Tarragona (1931-1936). Edicions El Mèdol. Tarragona, 1994
· Jackson, Gabriel: La República Española y la Guerra Civil. Editorial Crítica. Barcelona, 1976
· Termes, Josep: De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939). Edicions 62. Barcelona, 1999
· Viñas, Ángel: La Alemania nazi y el 18 de Julio. Alianza Editorial. Madrid, 1977

Fonts orals

Conxita Oriol Jornet (entrevistada el 24 de gener de 2004)
Fernando Garsot Grivé (entrevistat el 5 d'agost de 2004)

Fonts documentals

Arxiu Municipal de Cambrils (AMC)
Hemeroteca Caixa Tarragona: Diari de Tarragona

L’Apunt

70 anys d’oblit de cinc fotografies històriques
Joan Gibert Cros va ser un dels 26 cambrilencs detinguts durant els fets d’octubre de 1934. A finals de la dècada dels anys 50, després de patir la dura repressió del règim franquista, va emprendre la seva marxa cap a Veneçuela. Aleshores, diverses còpies de les fotografies preses durant el seu empresonament al vaixell-presó Manuel Arnús van ser amagades pels seus familiars propers de Cambrils. Recentment, sota el folre del calaix d’un escriptori, dins el plec d’una vella cartera, s’han recuperat les instantànies històriques que en aquest article us oferim en exclusiva.

Comenta aquest article