Reportatge

Reportatge realitzat el febrer de 2006

Montserrat Vidal-Barraquer i l'art fotogràfic (I)

L'afició a la fotografia que va convertir a Montserrat Vidal-Barraquer en un referent de la disciplina i testimoni de les feines agrícoles i pesqueres a Cambrils

Per Josep Salceda

Montserrat Vidal-Barraquer i Flaquer a l’escales del palau dels marquesos del Parc Samà
Montserrat Vidal-Barraquer i Flaquer a l’escales del palau dels marquesos del Parc Samà

Una visita al Palau Robert de Barcelona on s'exposava una important mostra d'art fotogràfic realitzat per dones, fet no massa usual al nostre país, m'ha donat ocasió de fer aquest comentari sobre el treball que la Montserrat Vidal-Barraquer i Flaquer havia fet en aquest camp, també sobre alguns aspectes de la seva biografia i, el que és més interessant, de poder mostrar una bella col·lecció del seu art, centrat especialment en les tasques agrícoles dels treballadors de les finques familiars a més de cinquanta anys de distància, fet que les converteix en una veritable joia en el doble vessant del valor de les fotos en blanc i negre fetes per mà destra i dels canvis experimentats en el camp agrari en la darrera meitat del segle XX. L'exposició Dones pioneres de Catalunya anirà successivament a Madrid, París i Perpinyà, en aquesta última ciutat a finals d'any.


Breu biografia

La Montserrat era filla de Josep Vidal i Barraquer i de la seva esposa Rita Flaquer i va néixer a Barcelona l'any 1902. La seva mare va morir molt aviat i el seu pare va contraure un segon matrimoni amb Montserrat Marfà, del qual van néixer set fills més, quatre nois i tres noies, als quals en bona part la Montserrat va ajudar a fer grans, tota vegada que ella va romandre sempre soltera. Els estudis, fins als 18 anys, els va fer al col·legi del Sagrat Cor, a Barcelona, on hi tenia de religiosa la seva tia Paula, germana del pare i del que després va ser cardenal-arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer. La família, abans i després de la mort dels pares, sempre va alternar les estades entre Barcelona –tenien casa pròpia a Sarrià– i Cambrils, aquí més aviat a l'estiu i en temps de la recol·lecció de les collites de les finques agràries que tenien i tenen al poble.

Afició a la fotografia

La Montserrat, de molt joveneta, va sentir una gran afició per la fotografia, de manera que als deu anys ja li van regalar la primera càmera que va posseir i aquesta afició no va abandonar-la mai. Era corrent veure-la anar a passeig o visitar les finques o la granja que la família tenia, abans de la guerra civil, per la zona, més o menys, que avui ocupa la plaça d'Aragó i carrers adjacents. A Barcelona també feia el mateix en les estones d'esbarjo. Veure-la amb la màquina penjada al coll era un fet habitual. En canvi fotografiar-se ella o l'entorn familiar era un fet molt inusual, perquè no li agradava gens. El seu fort era el mar i el camp obert amb els seus paisatges i les feines que s'hi realitzaven, així com les festes populars i folklòriques, concerts i festes d'església. La seva tasca va merèixer un comentari a l'annuari Photography Year Book de 1975-1976 del Regne Unit.

Montserrat Vidal-Barraquer de petita en una imatge de la primera dècada del segle XX

 

Acostumava a treballar en blanc i negre, perquè mai va agradar-li del tot la fotografia en color. Tenia laboratori a casa, ja que tenia la il·lusió de revelar-se ella mateixa les fotos que feia i, com que no parava, va arribar a assolir una col·lecció de més de 18.000 negatius diferents.

Montserrat Vidal-Barraquer va ser una dona molt integrada dins la societat barcelonina i en les associacions de caire cultural. Va ser sòcia de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya durant més de 50 anys i va ser-ho també dels Amics dels Museus de Barcelona, així com de l'Orfeó Català, de Dames de la Creu Roja i d'altres organitzacions de caràcter cultural i benèfic.

El recull

En aquest reportatge tenim la satisfacció de presentar una magnífica col·lecció de fotografies captades per la Montserrat a Cambrils i que recullen moments força interessants de diferents tasques agrícoles realitzades per la pagesia en les finques de casa. Són fetes en la dècada dels anys quaranta i són uns documents rellevants perquè mostren unes feines que ja fa anys han desaparegut del camp agrari, almenys en la forma que capten les fotos. El mes vinent, publicarem un altre recull de fotografies que mostren les feines a la mar i que Montserrat Vidal-Barraquer va copsar amb la seva màquina.

LA VEREMA I EL VI

A Cambrils, el conreu de la vinya, a la meitat del segle passat, va assolir una importància notabilíssima que va reportar que a la Cooperativa Agrícola hi entressin en un any més de quatre milions de quilos de verema, que eren en la seva totalitat transportats en els carros de la pagesia.


 

LA FEINA AMB ANIMALS

Els animals eren elements imprescindibles per a les feines del camp. Els bous primer i matxos i mules després servien per al transport dels fruits de la terra al mercat o a les golfes, també per segar amb les primeres màquines segadores, per llaurar amb arades de diferents tipus i, excepcionalment, amb l’arada grossa, amb sis, set o vuit animals, que era una operació prèvia a les plantades de vinyes o arbrat.

 

EL CONREU DE L’OLIVER

El conreu de l’oliver comportava, essencialment, l’esporgada dels arbres i la recol·lecció del fruit, que posteriorment s’havia de passar pel porgador per netejar-lo de fulles i d’olives massa petites.

 

LA SEGA

La sega, a màquina o amb falç o dalla, exigia que els homes o les dones arrengleressin les gavelles per formar les garbes, que, lligades, passaven a formar les garberes.

 

LA MATANÇA DEL PORC

La matança del porc al tros, que ara no es permet, era fins a un cert punt usual en famílies benestants. Després de la matança, es conservava la carn amb oli o sal, i assegurava així el menjar per l’hivern, especialment en els temps difícils de la postguerra. La família Vidal-Barraquer ho feia habitualment cada any i la Montserrat en donava testimoni amb el seu art fotogràfic. De matar l’animal i esquarterar-lo n’eren tècnics els germans Maria i Josep Massagué.

 

EL CULTIU DEL GARROFER

El cultiu del garrofer sempre ha estat rudimentari i poc exigent: una llaurada a l’any i la feina d’abatre les garrofes a l’arbre i posteriorment plegar-les del terra d’una a una, si bé, si n’hi havia moltes, també s’escombraven.

 

[+] Montserrat Vidal-Barraquer i l'art fotogràfic (II)

Comenta aquest article