Us imagineu viatjar per la República Federal d’Alemanya aquesta tardor i trobar-vos un estol de carrers, places, avingudes i monuments dedicats a Joseph Goebbels, Hienrich Himler, Herman Göring i Rudolf Hess, alguns dels il·lustres noms del vomitiu Nazisme?

Paral·lelament ens traslladem mentalment a la Toscana i al costat de singulars paisatges, catedrals, i ciutats pintoresques, ens podríem trobar viles que portessin el nom Mussolini, el criminal feixista? Què tal, per exemple: Lucca del Duce!

Fem encara un esforç més gran, de ficció tenebrosa: us podria cabre al magí entrar en una església protestant on hom pogués rendir un homenatge públic a l’infame dictador i assassí genocida, Adolf Hitler? Una enorme construcció que recollís les despulles del Führer, i que per a major glòria pòstuma hagués estat aixecada a pic i pala, per milers de presoners jueus, gitanos, testimonis de Jehovà, els apàtrides espanyols de Mauthausen...

També amb diner públic dels contribuents alemanys, continuant amb aquest exercici d’imaginació extrema, seria possible finançar una Fundació Hitler amb la lloable finalitat de preservar i enaltir el seu pensament per a futures generacions?

Em sospito que només d’albirar-ne una possibilitat remota us agafen unes males vibracions d’alt voltatge. Altrament, allò que seria totalment impossible d’imaginar en països democràtics de la nostra Europa resulta una realitat fefaent a la gran Espanya del 2018. Una Espanya on polítics i comunicadors de tota mena, a sou dels poders de sempre, s’omplen la boca de Transició exemplar i altres relats de ciència ficció similars, que la crua realitat desmenteix dia sí dia també.

Noms de militars franquistes, alguns d’ells uns execrables sanguinaris, encara pengen pels carrers de la pell de brau. Si tens l’oportunitat de seguir els camins de Don Quijote, et pots trobar a part de molins de vent, amb Llanos del Caudillo, un poble de Ciudad Real, que no arriba als mil habitants i que presumeix amb escreix d’aquest nom; amb un veïnatge disposat a mantenir la memòria del dictador, peti qui peti: “Que vengan a quitarnos el nombre si tienen narices”, afirmava un abraonat veí davant la possibilitat que la ley de memoria Histórica esborrés tan insigne denominació “del Caudillo”.

Altres localitats encara conserven noms que farien empal·lidir de vergonya qualsevol demòcrata europeu: Agueda del Caudillo (Salamanca), Alberche del Caudillo (Toledo), Guadiana del Caudillo (Badajoz), Villafranco del Guadiana (Badajoz), Quintanilla de Onésimo (Valladolid), Alcocero de Mola (Burgos), San Leonardo de Yagüe (Soria), Villafranco del Guadalhorce (Málaga), Bembézar del Caudillo (Córdoba) y Queipo de Llano (Sevilla).

Tanmateix, la cirereta del pastís se l’emporta l’inefable Valle de los Caídos, un immens mausoleu amb aires faraònics edificat per la glorificació d’aquell personatge mediocre, astut, oportunista i cruel: “El Carnicero de Asturias”, com tan bé retrata Paul Preston en una biografia que caldria llegir sovint: Franco.

Quan el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha proposat retirar les despulles de “Paca la culona” (*) s’ha obert la capsa dels trons. En un país on hi ha milers de fosses sense identificar, dels represaliats republicans (segons les Nacions Unides només ens guanya Cambodja en aquest macabre rànquing) tenim “el orgullo y la satisfacción” de subvencionar amb diner públic la Fundación Francisco Franco.

Allò que s’havia d’haver fet fa anys i panys arriba ara, tard i malament; segurament per raons d’oportunisme polític d’un Pedro Sánchez, un president feble que necessita cops d’efecte i molta gestualitat teatral per entretenir el personal. En això ja té un antecedent de categoria: el Zapatero, un artista en l’art de fer molt de fum i poca cosa més.

I, certament ho ha aconseguit perquè el trasllat de les restes del dictador ha estat el gran episodi estival. Han aparegut franquistes de sota les pedres, una associació, Movimiento por España, ha impulsat una peregrinació nacional contra el trasllat, han sorgit pancartes amb la cara de Franco (!) i el lema “El Valle no se toca”.

Tot plegat ja era bastant previsible; si el senyor Pedro Sánchez, hagués fet els deures, abans d’ordenar res, s’hagués entretingut amb alguna d’aquelles entranyables pel·lícules sobre La Mòmia (Boris Karlov 1932, Brendan Fraser 1999). Tots coneixeu el relat: uns ambiciosos arqueòlegs troben una oblidada tomba egípcia, amb unes misterioses inscripcions d’advertència; malgrat tots els avisos tenen la gosadia de moure-la de lloc...comença la Maledicció de la Mòmia.

(*) "Paca la culona", és el nom despectiu amb el qual Queipo de Llano anomenava Franco, en cercles privats.