Siguis qui siguis
Si a dia davui puc escriure aquesta columna és, en bona part, gràcies a tu. No ens han presentat mai i gairebé segur que no ens coneixerem mai. O qui sap, potser ens creuem cada dia quan anem a llençar la brossa o som amics dinfància. És una incògnita que no em treu la son, al contrari, si puc dormir és gràcies a tu.
No sé quant temps fa que vas prendre aquesta decisió, si va ser una cosa premeditada o si ho vas fer sense pensar-tho dues vegades. En qualsevol cas només et puc dir que vas prendre una bona decisió, daquelles que no ten penediràs mai. Potser és una cosa que fas regularment o potser sempre than fet pànic les agulles. Ara ja pots posar un fet a la llista de coses que cal fer almenys una vegada a la vida.
Suposo que no et va prendre molt de temps fer aquest gest solidari i altruista, un gest gràcies al qual has donat vida. Una vida, la meva, que avui és una mica teva. Diràs que és exagerat però és com si una altra persona, tu, ara corre per les meves venes. Jo ja no sóc jo, ara jo també sóc tu, i una part de tu ara també és jo. Si thi pares a pensar molt és fa estrany pensar que, per dir-ho dalguna manera, un estrany viu dins teu però és una manera dexplicar-ho. Durant tot un dia, gota a gota, ben a poc a poc, vas anar entrant dins meu i jo et vaig rebre. Amb els braços oberts? No. Amb un braç com un colador de les vegades que mhavien punxat per fer-me analítiques, per trobar la vena, per buscar un nou punt dentrada que encara funcionés. Lentament vam deixar de ser dos per ser un i ara tu continues fent la teva vida ignorant el destí daquella estona que vas estar estirat en una llitera.
Totes les persones que com tu heu fet alguna vegada aquest gest anònim que us converteix en herois immortals podeu explicar la pel·lícula fins al punt en què et donen un suc per recuperar forces. Què passa a partir daquest instant? Tho has preguntat mai? Ja tampoc sé què passa però et puc explicar com acaba la pel·lícula reenganxant-la en el punt en què hi torna a haver un altre protagonista, en un llit, també amb el braç estirat, també amb una agulla clavada. Vaja, diríem que lescena és gairebé idèntica però canvia el protagonista i lentorn. Un detall fonamental que ens ajuda a diferenciar les dues imatges: ara lor vermell no lextreuen de tu sinó que mel fan entrar dins meu. I hi podem posar algun ingredient futurista: la teva vida arriba envasada en un pot que només es pot obrir quan sescaneja el codi de barres que jo duc en una polsera i que desbloqueja el mecanisme dobertura. De tu a mi, sense intermediaris, per a ningú més. Així de clar: si no hi haguessis estat tu, potser avui jo no hi seria. Cal complir tot un protocol de comprovacions per assegurar-se que no hi ha errors i anar activant les successives ordres que apareixen a la pantalla de la tapa del pot. Un xiulet intermitent va recordant-nos que la transfusió segueix el seu curs i en acabar cal confirmar que sha completat el procés.
Mai sabré si aquest és el desenllaç que imaginaves aquell dia que et vas deixar robar una part de tu. Només volia que sabessis que la sang vessada no ha estat en va, que em comprometo a fer-ne un bon ús. Et vull donar les gràcies, moltes gràcies, per donar vida. Siguis qui siguis.
No sé quant temps fa que vas prendre aquesta decisió, si va ser una cosa premeditada o si ho vas fer sense pensar-tho dues vegades. En qualsevol cas només et puc dir que vas prendre una bona decisió, daquelles que no ten penediràs mai. Potser és una cosa que fas regularment o potser sempre than fet pànic les agulles. Ara ja pots posar un fet a la llista de coses que cal fer almenys una vegada a la vida.
Suposo que no et va prendre molt de temps fer aquest gest solidari i altruista, un gest gràcies al qual has donat vida. Una vida, la meva, que avui és una mica teva. Diràs que és exagerat però és com si una altra persona, tu, ara corre per les meves venes. Jo ja no sóc jo, ara jo també sóc tu, i una part de tu ara també és jo. Si thi pares a pensar molt és fa estrany pensar que, per dir-ho dalguna manera, un estrany viu dins teu però és una manera dexplicar-ho. Durant tot un dia, gota a gota, ben a poc a poc, vas anar entrant dins meu i jo et vaig rebre. Amb els braços oberts? No. Amb un braç com un colador de les vegades que mhavien punxat per fer-me analítiques, per trobar la vena, per buscar un nou punt dentrada que encara funcionés. Lentament vam deixar de ser dos per ser un i ara tu continues fent la teva vida ignorant el destí daquella estona que vas estar estirat en una llitera.
Totes les persones que com tu heu fet alguna vegada aquest gest anònim que us converteix en herois immortals podeu explicar la pel·lícula fins al punt en què et donen un suc per recuperar forces. Què passa a partir daquest instant? Tho has preguntat mai? Ja tampoc sé què passa però et puc explicar com acaba la pel·lícula reenganxant-la en el punt en què hi torna a haver un altre protagonista, en un llit, també amb el braç estirat, també amb una agulla clavada. Vaja, diríem que lescena és gairebé idèntica però canvia el protagonista i lentorn. Un detall fonamental que ens ajuda a diferenciar les dues imatges: ara lor vermell no lextreuen de tu sinó que mel fan entrar dins meu. I hi podem posar algun ingredient futurista: la teva vida arriba envasada en un pot que només es pot obrir quan sescaneja el codi de barres que jo duc en una polsera i que desbloqueja el mecanisme dobertura. De tu a mi, sense intermediaris, per a ningú més. Així de clar: si no hi haguessis estat tu, potser avui jo no hi seria. Cal complir tot un protocol de comprovacions per assegurar-se que no hi ha errors i anar activant les successives ordres que apareixen a la pantalla de la tapa del pot. Un xiulet intermitent va recordant-nos que la transfusió segueix el seu curs i en acabar cal confirmar que sha completat el procés.
Mai sabré si aquest és el desenllaç que imaginaves aquell dia que et vas deixar robar una part de tu. Només volia que sabessis que la sang vessada no ha estat en va, que em comprometo a fer-ne un bon ús. Et vull donar les gràcies, moltes gràcies, per donar vida. Siguis qui siguis.