Pla, contraplà i 10.000 km
Dos rostres. Dues cares duna relació de parella. Un pla i el seu corresponent contraplà. I 10.000 quilòmetres entre ells. Així de simple és la premissa que Carlos Marques-Marcet director i Clara Roquet guionista ens planten a 10.000 km. Els dos es van formar a la Universitat Pompeu Fabra i aquest és el primer llargmetratge que porten a les sales de cinema. El film fa una introspecció a lessència duna relació de parella en lèpoca del Skype, el SMS i lamor en lera de la seva reproductibilitat tècnica. Natalia Tena i David Verdaguer posen forma a cada bàndol de loceà.
La pel·lícula obre amb un espectacular pla seqüència de gairebé vint minuts i múltiples girs de guió ben vertiginosos. La decisió de condensar en tan poc temps tot el detonant narratiu que porta després a una resolució que es dilata fins al final del film és del tot arriscada. Però la naturalitat dels actors i la magistral direcció i coreografia la fan fàcil, simple i empàtica.
És en aquest primer acte del film on sens presenta una parella que ha de prendre la decisió de si continuar o no la seva relació després que ella hagi de viatjar a Los Angeles per motius professionals. El segon i el tercer deixen lloc a lobservació, gairebé com qui contempla un cinéma verité, de la decadència i la deconstrucció duna parella, dissenyada per atrapar lespectador de manera hipnòtica i minimalista. Quan no són els plans de la videotrucada, són els missatges, els temps morts i petits esquitxos de la quotidianitat que ara embolcallen a cada un dels personatges el que ens va definint lescena. Al final del film seguim sense saber posicionar-nos, sense poder donar resposta a totes les incògnites que es planten al llarg de la trama, però amb levidència dhaver sentit haver patit, gairebé, langoixa duna relació amb una sentència imposada al mateix títol que acompanya el llarg.
El projecte desprèn aquell aire que arrosseguen les veus novelles. És un gest que es desprèn del muntatge, del toc amateur del diàleg, de la ràbia de la interpretació. I funciona, de manera coherent i, val a dir, força tendra, en cada una de les imatges que componen 10.000 km. La pel·lícula constitueix, així, no només un retrat fidel duna relació de parella en ple segle xxi, sinó la veu de tota una generació de cineastes que comencen a plantar els primers brots.
La pel·lícula obre amb un espectacular pla seqüència de gairebé vint minuts i múltiples girs de guió ben vertiginosos. La decisió de condensar en tan poc temps tot el detonant narratiu que porta després a una resolució que es dilata fins al final del film és del tot arriscada. Però la naturalitat dels actors i la magistral direcció i coreografia la fan fàcil, simple i empàtica.
És en aquest primer acte del film on sens presenta una parella que ha de prendre la decisió de si continuar o no la seva relació després que ella hagi de viatjar a Los Angeles per motius professionals. El segon i el tercer deixen lloc a lobservació, gairebé com qui contempla un cinéma verité, de la decadència i la deconstrucció duna parella, dissenyada per atrapar lespectador de manera hipnòtica i minimalista. Quan no són els plans de la videotrucada, són els missatges, els temps morts i petits esquitxos de la quotidianitat que ara embolcallen a cada un dels personatges el que ens va definint lescena. Al final del film seguim sense saber posicionar-nos, sense poder donar resposta a totes les incògnites que es planten al llarg de la trama, però amb levidència dhaver sentit haver patit, gairebé, langoixa duna relació amb una sentència imposada al mateix títol que acompanya el llarg.
El projecte desprèn aquell aire que arrosseguen les veus novelles. És un gest que es desprèn del muntatge, del toc amateur del diàleg, de la ràbia de la interpretació. I funciona, de manera coherent i, val a dir, força tendra, en cada una de les imatges que componen 10.000 km. La pel·lícula constitueix, així, no només un retrat fidel duna relació de parella en ple segle xxi, sinó la veu de tota una generació de cineastes que comencen a plantar els primers brots.