Rajoy i el Primo de Zumosol
La recent visita de Don Mariano Rajoy a la Casa Blanca ha servit als amics de la Marca España per treure molt de pit. Si hem de fer cas de la premsa addicta o propera al PP, la trobada ha estat un autèntic èxit. LABC i La Razón, enduts per un entusiasme digne de lenyorat NODO, coincidien amb un idèntic titular: Obama elogia el gran liderazgo de Rajoy. En canvi, El Mundo, poc sensible a les efusives encaixades de la Sala Oval, remarcava amb grans lletres Obama señala a Rajoy que el paro es aun el gran desafio.
En aquest viatge de gran projecció mundial, el president espanyol no va gaudir dels serveis dintèrpret de la poliglota Ana Botella, la qual cosa va ser una llàstima, perquè la lalcaldessa de la Villa y Corte té un acreditat domini de la llengua del William Shakespeare. Les escasses competències de Rajoy, en idiomes i en tantes altres matèries, shaguessin vist dissimulades amb un impagable relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor.
De totes maneres, aquest encontre tan significatiu sha fet esperar un parell danys. Vaja! poc més que les llistes despera del sofert ciutadà a la Seguretat Social. Pel que sembla, lagenda del president dels Estats Units no trobava cap petit espai de 60 minuts per encabir-hi lencontre amb el senyor Rajoy. La rossa primera ministra danesa, Helle Thorning-Schmidt, mundialment famosa per engelosir la primera dama en el funeral de Nelson Mandela, no ha hagut desperar tant de temps, perquè ja va estar a la Casa Blanca el 24 de febrer de 2012, només 4 mesos i escaig dhaver assolit el càrrec. Ara bé, en Rajoy òbviament no té els encants de la danesa, ni el regne dEspanya és el regne de Dinamarca.
Barack Obama fa poc més dun any lluitava per guanyar-se de nou la confiança del poble nord-americà; el seu contrincant republicà, Mitt Romney, en un debat televisat havia esmentat el cas dEspanya com un exemple ben negatiu en matèria de despesa pública. Qualsevol assessor amb un dit de front li hagués aconsellat que lencontre amb Don Mariano era poc escaient enmig de la dura campanya a les eleccions presidencials del 6 de novembre; aleshores, la situació financera espanyola era molt galdosa, perquè amb una prima de risc alarmant samenaçava amb un rescat financer com en el cas grec.
Tot allò bo es fa esperar. A la fi, Mariano Rajoy ha aconseguit fer-se la foto amb lamic americà; alhora, una colla de periodistes àulics, com linefable Paco Marhuenda, han brandat amb fervor el botafumeiro a tot drap. Tot plegat, una gran ensarronada, per fer creure que gaudim dun gran estadista, gairebé a lalçada del mític Aznar, el de les cames sobre la taula, al costat de Bush i Blair, en la famosa trobada de les Açores lany 2003.
Ara bé, resulta un pèl sospitós constatar com la visita del president espanyol ha estat totalment ignorada pels grans diaris de referència dels Estats Units. Ni el New York Times, ni el Washington Post ni el Wall Street Journal han reservat un raconet de la portada per il·lustrar lencaixada cordial; tampoc en les pàgines interiors, ni tan sols en la secció de passatemps o la dhumor.
Certament, fer-se el fatxenda als Estats Units, amb un índex datur del 26% quan allí no passen del 7%, resulta còmic. Anar de milhomes, amb unes previsions macroeconòmiques del creixement del PIB del 0,3% és digne dun guió del Germans Marx perquè caldrien 60 anys per acabar amb latur.
Anys enrere, un anunci publicitari per promoure el consum de suc de fruita entre la quitxalla va fer forat en limaginari popular: un escarransit infant era protegit dels busca-raons per un cosí ben plantat que els foragitava en un plis-plas. Lexcursió de Rajoy a terres americanes, per obtenir uns quants copets a lesquena, esdevé un versió actualitzada del Primo de Zumosol.