Comprar en diumenge als súpers? No, gràcies!
Els que presumim duna edat ja consolidada recordem un adhesiu molt xiroi, poc després de la Crisi del Petroli dels setanta. Amb disseny simple però missatge ben proper, uns activistes danesos van encunyar un exitós logo lany 1975: Nuclears? No, gràcies!. Era lèpoca de lexpansió de lenergia atòmica a casa nostra, considerada la gran alternativa a lor negre.
Les ments ben pensants van obsequiar les comarques del sud amb espectaculars projectes energètics: Vandellòs I i II, Ascó I i II; dos reactors per banda per evitar baralles. Altrament, no tothom va combregar amb rodes de molí i es va vendre lànima per quatre rals (excepte algun murri que es va omplir dor com la mòmia de Tutankamon).
Sendegava un moviment social de contestació, de rebuig a les preteses bondats de làtom pacífic. La simpàtica pegatina els va acompanyar al llarg de la nostra geografia, al costat duna escassa complicitat de lopinió pública, habitualment desinformada i alhora desconfiada envers aquella patuleia decologistes amb grenyes. Qui no recorda aquella memorable sentència del cap de casa: Què voleu? Tornar als llums de ganxo?.
Doncs bé, un dissabte doctubre, passejant amb el carret en un centre comercial vinyolenc atapeït sempre de cambrilencs, hi he pensat manta vegades en aquell humil solet, icona dels primers ecologistes inconformistes. Agafant talls de conversa, he sabut que sobre cada diumenge; no només en període estiuenc.
La nova, en lloc dalegrar-me en qualitat de consumidor, mha generat un considerable sentiment denuig i malestar. No cal ser cap combatiu sindicalista per escatir que bona part de la plantilla són mares, esposes, parella, filles; no cobren sous dexecutiu i fan una tasca força esgotadora. La filosofia de lempresa sempre mhavia agradat: aposta decidida pel català, un ambient agradable, un tracte molt servicial i cordial de les dependentes i caixeres (en femení: són majoria), una destacable relació qualitat/preu, un ampli aparcament, poder omplir el dipòsit còmodament i amb estalvi.
Dubto que la clientela fidel tingués cap problema per assegurar-se les pomes o el lluç, de dilluns a dissabte. O potser si? Perquè sentint alguns comentaris, sense mala fe o tal volta sense un àtom de seny: Sí, ves, que hagis de treballar en diumenge, no... que malament; bueno, però a naltros que comprem ja ens va bé.
Amb un exercici dempatia de nen de primària, pensava: Senyora! No fa festa els diumenges? Potser que obri vostè, carall!. Alhora, estava paint els contundents missatges de la beneta Teresa Forcades en la seva estada a Cambrils, pocs dies abans. Davant duna gentada de totes les edats, delerosa de missatges diferents als de la resignació, ella convidava a recuperar la dignitat de la persona, a no deixar-nos pispar uns drets socials que han costat molt dassolir. Per un costat, posava el dit a lull a la fal·làcia de la llibertat capitalista; un sistema que somple la boca de llibertat però que retalla drets i opcions per a la gran majoria, en benefici de quatre espavilats. Per altra banda, esperonava a no deixar-nos entabanar més per aquest individualisme compulsiu que ens fa perdre el nord. Només la solidaritat, un valor que no cotitza en aquest model imperant, pot fer-nos persones de veritat, ciutadans de ple dret, quelcom més que consumidors estupiditzats; i cal exercir-la amb la gent veïna, del barri, del lloc de treball, del municipi...
Tot això ho anava rumiant, fent tanda a la peixateria. Sí! La solidaritat és la clau de volta. Així ho va copsar Gandhi en la seva desigual lluita contra el poder britànic: ell va convèncer milions de súbdits que fessin boicot a la roba dimportació anglesa. Sacrificaven una enganyosa llibertat de poder comprar, per un bé molt superior: trencar les cadenes del colonialisme.
Si volem de veritat un món millor, més sostenible, més just, més harmònic, més humà... ho tenim a les nostres mans. No calen abrandats discursos sobre els abusos del capitalisme neoliberal; tan sols cal ser un xic solidari amb aquella simpàtica treballadora del súper que té el mateix dret que jo a passejar els diumenges pel port amb els nens, fer laperitiu a les terrasses o gandulejar al sofà de casa. Tenim dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte per omplir la nevera, oi?
Per tant, ens posem a la seva pell i no anem pas a comprar el setè dia, que no ens morirem de gana. I si som una mica més agosarats, recuperem el logo dels ecologistes: Comprar als súpers en diumenge? No, gràcies!
Les ments ben pensants van obsequiar les comarques del sud amb espectaculars projectes energètics: Vandellòs I i II, Ascó I i II; dos reactors per banda per evitar baralles. Altrament, no tothom va combregar amb rodes de molí i es va vendre lànima per quatre rals (excepte algun murri que es va omplir dor com la mòmia de Tutankamon).
Sendegava un moviment social de contestació, de rebuig a les preteses bondats de làtom pacífic. La simpàtica pegatina els va acompanyar al llarg de la nostra geografia, al costat duna escassa complicitat de lopinió pública, habitualment desinformada i alhora desconfiada envers aquella patuleia decologistes amb grenyes. Qui no recorda aquella memorable sentència del cap de casa: Què voleu? Tornar als llums de ganxo?.
Doncs bé, un dissabte doctubre, passejant amb el carret en un centre comercial vinyolenc atapeït sempre de cambrilencs, hi he pensat manta vegades en aquell humil solet, icona dels primers ecologistes inconformistes. Agafant talls de conversa, he sabut que sobre cada diumenge; no només en període estiuenc.
La nova, en lloc dalegrar-me en qualitat de consumidor, mha generat un considerable sentiment denuig i malestar. No cal ser cap combatiu sindicalista per escatir que bona part de la plantilla són mares, esposes, parella, filles; no cobren sous dexecutiu i fan una tasca força esgotadora. La filosofia de lempresa sempre mhavia agradat: aposta decidida pel català, un ambient agradable, un tracte molt servicial i cordial de les dependentes i caixeres (en femení: són majoria), una destacable relació qualitat/preu, un ampli aparcament, poder omplir el dipòsit còmodament i amb estalvi.
Dubto que la clientela fidel tingués cap problema per assegurar-se les pomes o el lluç, de dilluns a dissabte. O potser si? Perquè sentint alguns comentaris, sense mala fe o tal volta sense un àtom de seny: Sí, ves, que hagis de treballar en diumenge, no... que malament; bueno, però a naltros que comprem ja ens va bé.
Amb un exercici dempatia de nen de primària, pensava: Senyora! No fa festa els diumenges? Potser que obri vostè, carall!. Alhora, estava paint els contundents missatges de la beneta Teresa Forcades en la seva estada a Cambrils, pocs dies abans. Davant duna gentada de totes les edats, delerosa de missatges diferents als de la resignació, ella convidava a recuperar la dignitat de la persona, a no deixar-nos pispar uns drets socials que han costat molt dassolir. Per un costat, posava el dit a lull a la fal·làcia de la llibertat capitalista; un sistema que somple la boca de llibertat però que retalla drets i opcions per a la gran majoria, en benefici de quatre espavilats. Per altra banda, esperonava a no deixar-nos entabanar més per aquest individualisme compulsiu que ens fa perdre el nord. Només la solidaritat, un valor que no cotitza en aquest model imperant, pot fer-nos persones de veritat, ciutadans de ple dret, quelcom més que consumidors estupiditzats; i cal exercir-la amb la gent veïna, del barri, del lloc de treball, del municipi...
Tot això ho anava rumiant, fent tanda a la peixateria. Sí! La solidaritat és la clau de volta. Així ho va copsar Gandhi en la seva desigual lluita contra el poder britànic: ell va convèncer milions de súbdits que fessin boicot a la roba dimportació anglesa. Sacrificaven una enganyosa llibertat de poder comprar, per un bé molt superior: trencar les cadenes del colonialisme.
Si volem de veritat un món millor, més sostenible, més just, més harmònic, més humà... ho tenim a les nostres mans. No calen abrandats discursos sobre els abusos del capitalisme neoliberal; tan sols cal ser un xic solidari amb aquella simpàtica treballadora del súper que té el mateix dret que jo a passejar els diumenges pel port amb els nens, fer laperitiu a les terrasses o gandulejar al sofà de casa. Tenim dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte per omplir la nevera, oi?
Per tant, ens posem a la seva pell i no anem pas a comprar el setè dia, que no ens morirem de gana. I si som una mica més agosarats, recuperem el logo dels ecologistes: Comprar als súpers en diumenge? No, gràcies!