Cap al "xavisme" i l'estandardització del català
No sé si heu observat, darrerament, com parla el català el jovent
que parla en aquesta llengua amb el seu grup damics. No sé per
què, però sobretot en el cas dels adolescents, tant si tenen com
a llengua materna el català com si són neoparlants, tendeixen a
xavejar, és a dir, a parlar xava (amb la a, com els de Barcelona).
Aquest fenomen podria ser degut en el cas dels neoparlants a
la dificultat de fer neutres i la facilitat, en canvi, darticular as, però en
el cas dels que tenen el català com a llengua materna, no hi ha cap
explicació i només pot ser degut a ladopció dun parlar que potser
consideren més cool, més modern, més pijo, qualsevol cosa per no semblar pagès, de poble,
de comarques o qualsevol altre prejudici que tinguin sobre el nostre dialecte. Parlar de Barna
mola més, on va a parar! Aquest fenomen, a més, va acompanyat de tots els altres defectes
de la parla xava: no fer ni una essa sonora (la essa de camisa), articular lanomenada ela
bleda (és a dir pronunciar la ela com en castellà, sense la velarització de la ela catalana) o el
ieisme (pronunciar ll com una i semiconsonant, allò de la paia a lui).
Daltra banda, també podreu observar entre els més joves la pèrdua parcial o total dels trets identitaris del nostre dialecte, i en això hi ha jugat un paper molt important lensenyament, ja que a lhora densenyar lidioma susa el català estàndard (una varietat del català amb què estan elaborats els recursos densenyament i que, per defecte, és uniformadora). Lús de la varietat estàndard és freqüent en lensenyament didiomes i és imprescindible per aproximar-se a una nova llengua, ja que conèixer i aprendre tots els dialectes dun idioma seria molt complicat. Ara bé, no estaria de més que en lensenyament del català, basat en lestàndard, shi incloguessin els dialectalismes propis de cada zona, i que shi incloguessin de manera normal, i no com una llista de paraules i expressions a memoritzar, sinó usant-los normalment, sense prejudicis ni complexos. I això val també per a ladministració municipal. Ara només sentim a parlar descola quan a Cambrils sempre se nha dit col·legi; tomàquet, quan aquí sen diu tomaca (acceptat per lInstitut dEstudis Catalans); joguina, quan aquí en diem joguet, i un llarg etcètera.
Des daquesta columna voldria fer una crida a ensenyar, preservar i reivindicar el nostre dialecte, que forma part de la nostra idiosincràsia. No voldria ser alarmista, però hem de pensar que els actuals parlants i aprenents del català seran els futurs catalanoparlants, que, amb una mica de sort, lensenyaran als seus fills, i hi ha el risc que, tot i que lidioma no mori, es dilueixi completament la seva fonètica pròpia i es perdin els trets propis de cada dialecte.
Valgui per qui li valgui!
Daltra banda, també podreu observar entre els més joves la pèrdua parcial o total dels trets identitaris del nostre dialecte, i en això hi ha jugat un paper molt important lensenyament, ja que a lhora densenyar lidioma susa el català estàndard (una varietat del català amb què estan elaborats els recursos densenyament i que, per defecte, és uniformadora). Lús de la varietat estàndard és freqüent en lensenyament didiomes i és imprescindible per aproximar-se a una nova llengua, ja que conèixer i aprendre tots els dialectes dun idioma seria molt complicat. Ara bé, no estaria de més que en lensenyament del català, basat en lestàndard, shi incloguessin els dialectalismes propis de cada zona, i que shi incloguessin de manera normal, i no com una llista de paraules i expressions a memoritzar, sinó usant-los normalment, sense prejudicis ni complexos. I això val també per a ladministració municipal. Ara només sentim a parlar descola quan a Cambrils sempre se nha dit col·legi; tomàquet, quan aquí sen diu tomaca (acceptat per lInstitut dEstudis Catalans); joguina, quan aquí en diem joguet, i un llarg etcètera.
Des daquesta columna voldria fer una crida a ensenyar, preservar i reivindicar el nostre dialecte, que forma part de la nostra idiosincràsia. No voldria ser alarmista, però hem de pensar que els actuals parlants i aprenents del català seran els futurs catalanoparlants, que, amb una mica de sort, lensenyaran als seus fills, i hi ha el risc que, tot i que lidioma no mori, es dilueixi completament la seva fonètica pròpia i es perdin els trets propis de cada dialecte.
Valgui per qui li valgui!