Reportatge

Reportatge realitzat el novembre de 2007

L'accident ferroviari de 1907 per l'enfonsament del pont de la riera de Riudecanyes

El 25 de novembre de 1907, Cambrils es convertia en portada de tots els diaris a causa d'un greu accident ferroviari que es va produir al pont de la riera de Riudecanyes que va provocar 22 morts i 48 ferits

Per Ignasi Martí

Els vagons que van caure a la riera es van convertir en un munt de ferralla i fustes [Foto: Revista "Nuevo Mundo]
Els vagons que van caure a la riera es van convertir en un munt de ferralla i fustes [Foto: Revista "Nuevo Mundo]
Els desgraciats fets van provocar mostres de solidaritat per tot el país i corroboraven les repetides queixes sobre el mal estat dels ponts de la línia fèrria. La companyia va amagar el motiu de l'accident, cosa que va generar tot un moviment de protesta ciutadana que va trasbalsar Cambrils.

"La catástrofe de Riudecañas", com la va titular la premsa de l'època de tot el país, es va produir el 25 de novembre de 1907. El mal estat en què es trobava el pont que creuava la riera de Riudecanyes, límit entre el terme municipal de Cambrils i el de Mont-roig del Camp, va provocar que l'estructura no suportés el pas del tren que anava en direcció a València. L'inexistent manteniment, a més de la manca de seguretat que en general hi havia a tota la línia fèrria, era motiu de malestar des de feia anys.

L'historiador de Mont-roig del Camp Vicenç Toda Gassó ens diu que el pont de Riudecanyes, de 150 metres de llargària i 4 metres d'alçada, va començar a veure transitar trens el 1865. Es va construir amb dotze ullals arquitravats separats per pilars que mantenen una distància de 15 metres entre ells. La via, amb travesses de fusta, estava suportada per pilars que originàriament estaven fets de pedres i argamassa. En el procés de deteriorament de la línia cal tenir present els efectes que havia representat la guerra carlina (1873-1874) que va obligar a aturar el trànsit de trens en direcció a Castelló. A tot això cal afegir els efectes que havia de produir a la fusta de les travesses la rierada de Santa Irene de 1866 i Santa Tecla de 1874, de catastròfiques conseqüències. Segons explica Vicenç Toda Gassó, el mal estat del pont va fer que el 1904 amb motiu del pas amb tren de la comitiva d'Alfons XIII es fessin tasques d'apuntalament provisionals. La inoperància dels serveis de manteniment del Ministeri va fer que aquells taulons provisionals que es van col·locar entre el primer i el segon pilar no fossin mai substituïts. Recordem que estem parlant de puntals de fusta subjectats a la llera d'una riera, amb el lògic efecte que havien de provocar les repetides rierades.

Les queixes van arribar al Congrés dels Diputats de Madrid. El 1903 el diputat reusenc Julià Nougués va denunciar el mal estat d'una vintena de ponts de la línia que unia Tarragona i València. La queixa anava acompanyada d'un informe realitzat per enginyers i que va ser presentat per aquest diputat al ministre de Foment, en què avisava que els ponts tenien perill d'enfonsar-se. Nougués es lamentava que: "A pesar de eso el Gobierno no ha tomado medida de ningún género". El diputat liberal va alertar del perill que es repetissin els casos de dos accidents ocorreguts per aquell temps a La Rioja.

Un cas on es narra les condicions de la línia fèrria i d'algunes estacions, com la de Cambrils, és l'aparegut al Diario de Tarragona on s'explica la manca total d'enllumenat quan el tren s'aturava al pont de la riera d'Alforja en horari nocturn, amb el perill que suposava per als passatgers que baixaven del tren.

La dada sobre la velocitat dels trens aportada per Toda resulta prou eloqüent: durant un període els trens que transitaven pel pont de la riera de Riudecanyes reduïen la velocitat a 6 km/h tal i com indicava un cartell al costat de la via. Però com que això suposava un retard, els trens se saltaven el límit i passaven a la velocitat habitual de 50 km/h. L'accident estava anunciat, només faltava saber-ne el dia.

Els veïns de la zona ajudaven com podien a treure les víctimes [Foto: Revista "Nuevo Mundo"]



El dia de la catàstrofe

A les 8 del matí del 25 de novembre de 1907 el comboi núm. 702 sortia de Barcelona en direcció a València. El tren exprés estava format per una màquina de vapor, el furgó del carbó, un vagó d'equipatges, un de tercera classe, dos de primera i un de correus. Segons explica Toda, a les 10.51 hores va arribar a Tarragona i davant de la negativa d'un passatger de pujar a un vagó de no fumadors, es va afegir al comboi un de fumadors de primera. A les 11.15 hores el comboi arribava a Cambrils. Ningú es podia esperar el que succeiria un cop reprengués la marxa. Existeix una anècdota ocorreguda en aquesta estació: un passatger alemany va baixar per anar al lavabo, però quan va voler pujar al tren només va poder pujar al darrer vagó. Pensava que a la següent estació podria canviar-se al seu seient, on hi tenia unes maletes amb objectes de molt de valor. Aquell viatger no era conscient que acabava de salvar la vida. Un cop el tren va sortir de l'estació va emprendre la recta que passa pel pont de la riera de Riudecanyes. Ho va fer a l'hora prevista, cap a les 13.30 hores, moment que molts pagesos de la zona aprofitaven com a senyal per deixar la feina i posar-se a dinar. Els viatgers no sabien que una hora abans el comboi núm. 1.707 de mercaderies amb 40 vagons de pes havia sentenciat els febles puntals de fusta del pont.

L'enfonsament sobtat d'una part del pont va precipitar a la riera dos vagons de primera classe

Toda aporta el que li havia explicat el seu pare, Josep Toda Espasa, testimoni dels fets, que afirmava que quan el maquinista va arribar al final del pont va notar que l'estructura cedia. Segons explica l'historiador Josep Salceda citant el Diario de Reus, l'enfonsament sobtat d'una part del pont va precipitar a la riera dos vagons de primera classe. Segons Toda, just abans de la caiguda, la màquina va intentar augmentar la velocitat però "el primer vagó de primera s'havia encastat contra el mur que aguantava el terraplè. Com que el vagó de primera no cedia i la màquina continuava estirant, el ganxo de la màquina es va trencar. El vagó de tercera va fer marxa enrere; no va arribar a caure, però el furgó d'equipatges es va encastar en ell i el va penetrar. Per sort no va caure al damunt dels dos vagons de primera ja destrossats". La màquina va quedar fora de la via amb l'agreujant que va arrencar un rail que va perforar la caldera i va provocar una fuita de vapor que va cremar el maquinista i el carboner. El vagó de passatgers afegit a Tarragona es va aguantar en un pal de telègraf, però va rebre l'impacte per darrere del vagó de correus.

Entre els passatgers que van perdre la vida, cal destacar els set veïns del municipi valencià de Torrent. L'atenció als ferits va anar a càrrec gairebé exclusivament dels veïns de Mont-roig i Cambrils, ja que els serveis sanitaris hi van acudir molt tard

El terrabastall que va provocar la trencadissa de ferros i fustes va fer acudir els primers veïns de la zona a socórrer els accidentats. La imatge que es van trobar els mont-rogencs i cambrilencs que van acudir al lloc dels fets era dantesca. El Diario de Reus ho relata de la següent manera: "El aspecto que presentaba aquel lugar era verdaderamente desolador. Por doquiera se veían montones de escombros: los dos coches de primera clase que se derrumbaron estaban convertidos en pequeñas astillas. Vuelto al revés se hallaba en la riera, debajo del puente, el coche de la ambulancia de correos, que quedó colgando del puente […] encima del puente está un coche de 3era clase hecho astillas en su parte anterior, a consecuencia del golpe que recibió del de la ambulancia de correos que llevaba delante. Al otro lado del puente se encuentra la locomotora con las ruedas hundidas en el suelo y el furgón en bastante mal estado […] El muro de contención está materialmente teñido de la sangre que derramaron las pobres victimas, de la que se observan salpicaduras aquí y allá". Els primers auxilis els van fer els veïns de la zona, que treien ferits com podien, fins i tot amb borrasses. Entre els veïns que hi van acudir hi havia el cambrilenc Joan Ramon Boada, de 15 anys. La seva família estava de mitgera al mas de la Foresa i van ser els primers a socórrer els ferits amb mantes i extreure els primers cadàvers de dins dels vagons, que van obrir amb destrals. El dia dels fets van morir 19 persones però al cap d'uns dies la llista va augmentar fins a 22, a més de 49 de ferides. Entre els passatgers que van perdre la vida, cal destacar els 7 veïns del municipi valencià de Torrent. L'atenció als ferits va anar a càrrec gairebé exclusivament dels veïns de Mont-roig i Cambrils, ja que els serveis sanitaris hi van acudir molt tard. Cal no oblidar tampoc que no tot van ser mostres de solidaritat ja que es van produir alguns episodis de pillatge.

Gent vinguda de Cambrils i Mont-roig van acudir al lloc de l’accident


Un episodi de l'anecdotari de l'accident va ser el cas d'un passatger que, tot enfurismat per haver perdut el tren a l'estació de Cambrils, va rebre la felicitació del guardaagulles, Josep Colet Novell, tot just va saber de l'accident.

Dues imatges del desastre en què es pot observar el vagó de cua que no va caure [Foto: Revista "Nuevo Mundo"]

 

L’enterrament de les víctimes i les mostres de solidaritat

Dies després l'Ajuntament de Cambrils rebia una carta de dos supervivents –Julio Cervera Baviera i Juan Baviera– membres de la família de Torrent que havia perdut set membres en l'accident. Els Baviera comunicaven a l'alcalde –Josep Rovira Martí–, que: "esta atributada familia ha contraido con V y su pueblo modelo, una deuda de gratitud eterna". L'Ajuntament va cedir l'espai del cementiri municipal per enterrar els difunts de la família Baviera. Aleshores el consistori tenia clar que contràriament al que deia la companyia de ferrocarrils, l'origen de l'accident era el "material fijo de fábrica" que es va utilitzar a la línia Tarragona-València. L'Ajuntament de Torrent va agrair al de Cambrils les atencions als seus convilatans. Per això els van comunicar que havien nomenat fills adoptius, a més de l'alcalde, el jutge –Josep Gené Jasans– "asi como considerar a los hijos de esta como verdaderos hermanos de los de dicha villa y varian la nomenclatura de una de sus calles, por la de ésta de Cambrils". Sorprenentment l'Ajuntament cambrilenc va correspondre el gest aprovant canviar el nom de la plaça de l'Església [de Santa Maria] pel de "Villa de Torrente". L'enterrament que va organitzar l'Ajuntament el dia 7 de desembre va resultar multitudinari, tal i com queda palès a les imatges que ens han arribat fins avui dia. L'acte va comptar amb la presència de membres de la família Baviera. Segons ens explicava el diari tarragoní La Cruz: "los féretros eran conducidos por seis hombres, y les precedian el clero parroquial y cien individuos con hachas. El duelo era presidido por D. Manuel Baviera y un hijo suyo, llegado de Barcelona, los cuales abrazaron al alcalde señor Rovira, agradecidos por las atenciones recibidas". Aquests detalls es poden comprovar observant el film que s'ha conservat fins avui.

Diversos fotogrames dels funerals celebrats a Cambrils de la pel·lícula que va ser enregistrada per Albert Marro el 1907, les imatges més antigues que es conserven de la demarcació de Tarragona [Arxiu: IVAC-La Filmoteca]


Les mostres de solidaritat es van repetir per tot el país i fins i tot a l'estranger. A La Cruz hi trobem la següent notíca: "Un caballero inglés llamado mister Ernest L. Franklin, entregó 50 pesetas al dueño de la fonda de París, de entre las personas que más se distinguieron en los auxilios prestados á las victimas del hundimiento de Riudecañas. El Sr. Primatesta ha entregado de dicha cantidad 5 pesetas á la pobre anciana que se encuentra herida en el Hospital y el resto al señor alcalde de Cambrils, para que lo reparta de la manera que considere más equitativa".

L'enterrament que va organitzar l'Ajuntament el dia 7 de desembre va resultar multitudinari, tal i com queda palès a les imatges que ens han arribat fins avui dia

Mentrestant, les obres d'arranjament del pont per part de la companyia ferroviària no inspiraven confiança als viatgers, que abans de passar-hi decidien baixar del tren i fer el trajecte a peu.

 

Les autoritats elaboren les llistes de víctimes davant la mirada de la gent que es va aplegar al lloc de l’accident [Foto: Revista "Nuevo Mundo"]


La versió de la companyia va indignar els cambrilencs

Dies després, l'1 de desembre, encara sortien publicades les darreres víctimes: la mort del maquinista va produir en l'opinió de la ciutat de Tarragona un "extraordinario sentimiento, escuchándose de todos los labios palabras de condenación para los causantes del desastre". La companyia ferroviària es mantenia ferma en afirmar que el motiu de l'accident havia estat un descarrilament i no l'enfonsament del pont. El maquinista va morir en un hospital a València i la Compañía de Ferrocarriles del Norte va trobar el cap de turc perfecte. L'aixecada de camisa clamava el cel.
 

La reunió de veïns va resultar un acte inèdit on vileros i mariners van escollir com a escenari l'ermita de la Mare de Déu del Camí per reunir-se. Com a mesura de protesta, l'endemà els comerços i altres establiments van fer una jornada de vaga. Segurament és la primera vaga documentada en època contemporània en aquest municipi

Aquell mateix dia els veïns de Cambrils es van reunir per tal de mostrar la seva indignació i evidenciar l'engany. Els diaris publicaven la convocatòria d'una assemblea de veïns que deia el següent: "Hoy tendrá lugar en Cambrils una reunión magna, con asistencia de las autoridades, para protestar contra la conducta de la compañía ferroviaria del Norte. Parece que lo mismo harán otras poblaciones, pues la indignación sube de punto". La reunió de veïns va concloure amb una carta de protesta que van entregar a l'alcalde perquè fes arribar la protesta al govern. El manifest que es va publicar a la premsa denunciava l'estat en què es trobava el pont de la riera i l'intent d'enganyar l'opinió general. La reunió de veïns va resultar un acte inèdit on vileros i mariners van escollir com a escenari l'ermita de la Mare de Déu del Camí per reunir-se. Com a mesura de protesta, l'endemà els comerços i altres establiments van fer una jornada de vaga. Segurament és la primera vaga documentada en època contemporània en aquest municipi.

El grau d'impacte que va suposar a l'opinió pública espanyola va comportar que Cambrils rebés la visita de l'ajudant del rei, Mauricio Elorriaga, qui va excusar l'absència del rei que es trobava a Anglaterra. També va visitar el lloc dels fets, sense perdre's, abans, un dinar al Parc Samà ofert pel marquès de Marianao. Durant aquells dies mitjans de comunicació de tot l'Estat publicaven dures crítiques sobre la deixadesa de les infraestructures ferroviàries. El republicà Foment, a més, denunciava que l'ajut de la companyia ferroviària als accidentats va arribar tard: "No, no; no'n té ni pot tindre perdó, ni llástima, ni gens de compassió, qui's burla miserablement de pobres víctimes, de gent ja morta". El diari reusenc reclamava una acció dels diputats de Solidaritat Catalana i la minoria republicana per tal de portar la companyia ferroviària davant dels tribunals. Dies més tard el diari catòlic La Cruz publicava un article de l'enginyer L. Granados que posava en dubte la versió del descarrilament tenint en compte que l'accident es va produir en un tram de línia recta sense cap corba. Això encara resulta constatable actualment. El dia 16 de desembre Tarragona enterrava l'última víctima de l'accident en un funeral multitudinari en què hi va acudir el vicecònsol de França.

Dies abans, el diari tarragoní La Cruz publicava un telegrama rebut pel diputat a Corts Julià Nougués en què l'enginyer militar de València corroborava el mal estat del pont i acusava la companyia de l'accident. A la sessió del Congrés del 22 de novembre de 1907, el diputat reusenc va exposar les ineptituds mostrades amb l'accident i va llegir davant de la Cambra un telegrama que informava dels fets i on es puntualitzava el següent detall sobre el pont de la riera: "Puente estaba apuntalado con maderas; hago sacar fotografías con puntales de madera". El cas resultava tan flagrant que nombrosos ajuntaments fins i tot el de Barcelona van protestar per l'actitud de la companyia ferroviària i van aprovar resolucions de denúncia de l'accident.

Una imatge del dia de l'accident en què es veu que el pont estava apuntalat [Foto: Revista "Nuevo Mundo"]


Les protestes i la indignació social que va generar el cas no van ser suficients per depurar responsabilitats. Resulta significatiu que tot i la manca d'un sistema democràtic real, l'opinió pública va ser coneixedora d'un cas on s'apuntava el govern com a únic responsable. El trist episodi és un exemple que evidenciava la manca de modernització del país que xocava amb l'esforç que estaven fent regions com Catalunya que es trobava en plena febre industrial. El fet que els malmesos puntals del pont es posessin amb motiu del pas del rei Alfons XIII actuen com a una autèntica metàfora de la Restauració Borbònica: un sistema corcat que mantenia les elits dirigents de sempre

Balanç final de l'accident

Segons totes les fonts, el mateix alcalde Josep Rovira va acollir ferits en l'accident. Mentre l'historiador local Josep Salceda afirma que van ser Joaquim Massagué Alsina i Àngela Reverter Sanz (una parella de noces de Vinaròs i Xerta), Vicenç Toda afegeix Josep Ferrer (de Móra d'Ebre) i assegura que van ser allotjats al Mas de l'Arany, pròxim al pont i propietat de l'alcalde. El col·legi de La Salle també va acollir un ferit, el barceloní Antoni Roig, que va ser el darrer ferit que va abandonar Cambrils, tal i com sortia publicat el dia 22 de desembre. La gratitud dels accidentats es pot resumir amb les paraules que va dedicar Manuel Baviera a l'alcalde i que reprodueix La Cruz: "Pueblos como el de Cambrils no existen muchos, ayudando á Vd. obedeciéndole como á un ser superior, facilitando todos los vecinos los medios de que disponian que podian serme necesarios." No és d'estranyar que l'any següent l'Ajuntament cambrilenc proposés Josep Rovira com a candidat a la Creu de Beneficència.

Però l'accident ferroviari no va generar només lloances a l'alcalde liberal. Dos anys després, amb motiu de la greu crisi municipal entre els dos bàndols polítics liberals i conservadors, es va fer una comissió investigadora de la gestió de Rovira, el dictamen de la qual deia: "aprueva la malversación de ciento veinte y nueve pesetas ochenta centimos que el Sr. alcalde Don José Rovira recibió de la Compañía del Ferrocarril del Norte, línea de Tarragona, Valencia y Almansa, para sufragar los gastos […] en la construcción de las sepulturas de las familias Baviera y José Castellá, víctimas de la hecatombe de la Riera de Riudecañas". En aquest cas es pot corroborar l'aprovació per part de l'Ajuntament de les despeses "del material y otros gastos invertidos en las sepulturas de las victimas de la catastrofe del puente de la riera de Riudecañas presentados por Benito Ferré Prous" i d'altres persones "por material de ninchos". El nebot de Josep Rovira, Lluís Rovira Guinart, en un article a la premsa va carregar durament contra les acusacions que s'havien fet contra el seu oncle d'haver-se apropiat els ajuts als damnificats. Segons l'article, l'únic que no va prestar ajut a les víctimes va ser "L'arcalde actual. Lo pagot Francisco Serra Latorre" (conservador), que mentre la gent acudia a l'auxili, "ell reya a casa seva adobant sabates y passant de matute'l vi, per vendrel al Barri de la Marina".

D'altra banda, els responsables de l'accident ferroviari no van ser mai imputats, i tot i les promeses del ministre de Foment, no es va depurar mai cap responsabilitat.

Al Diario de Tarragona trobem que tres anys després i amb motiu de l'aniversari de l'accident, l'exalcalde Josep Rovira omplia les tombes de la família Baviera amb flors collides al Parc Samà.

El 3 de febrer de 1908, el municipi de Torrent va fer un multitudinari acte per tal de batejar un carrer amb el nom de Baviera i el de Cambrils.

Els fèretres dels set membres de la família Baviera van arribar definitivament al cementiri de Torrent el 24 d'abril de 1913.

Bibliografia
Martí, Ignasi: Elits i control social al Cambrils de la Restauració Borbònica (1875-1923), V Beca de Recerca de l'Ajuntament de Cambrils. Ajuntament de Cambrils. Cambrils, 2007
Ortiga, Ramon: Història gràfica de Cambrils. Edicions El Mèdol. Tarragona, 1991
Salceda, Josep: Quaranta anys d'Estampes cambrilenques, vol. I. Edicions El Mèdol. Tarragona, 1998
Salceda, Josep: "Nou dècades del desastre ferroviari de la riera de Riudecanyes". Revista Cambrils núm. 316 (novembre 1997). Cambrils
Toda, Vicenç: Un tren, un pont. Centenari d'una catàstrofe. L'accident a la riera de Riudecanyes, 1907. Publicacions del Centre d'Estudis Mont-rogencs. Mont-roig del Camp, 2007
Diaris: Foment | La Cruz | Diario de Reus | Diario de Tarragona | La voz de Valencia
Fonts documentals: Llibre d'Actes Municipals AMCAM
Agraïments: Vicenç Toda i Gassó
Fonts orals: Maria Ramon Domènech | Maria Cabré Colet

 

Comenta aquest article