Reportatge

La visita de l'arxiduc Carles d'Àustria a Cambrils

Per Manel Tarés

L'arxiduc Carles d'Àustria (1685-1740)
L'arxiduc Carles d'Àustria (1685-1740)

L'’any 2014 commemorarem l’aniversari de l’'ocupació de Barcelona per les tropes de Felip V, fet que va implicar la pèrdua de les institucions polítiques del país i va iniciar una repressió que va afectar diversos àmbits de la societat catalana. Aquella guerra va ser molt llarga i, de fet, encara va continuar fora de les fronteres de la península després de la caiguda de Barcelona. En aquest reportatge recordem com va començar aquesta contesa bèl·lica i exposem l’estada de l’arxiduc Carles d’Àustria a Cambrils el 17 de març de 1707, ara fa 300 anys.


El context internacional

L'’1 de novembre de 1700 moria a Madrid Carles II als 39 anys sense descendència. Feia una colla d’anys que les principals potències europees del moment no esperaven que el rei arribés a tenir mai fills, cosa que va motivar grans debats per adjudicar-se el futur tron de la corona hispànica. Carles II pertanyia a la dinastia dels Àustria, emparentada amb les grans cases cortesanes del continent. Per tant, diversos prínceps van esdevenir ferms candidats a succeir el rei espanyol, però en el transcurs dels anys abans de la seva mort se’n van definir clarament dos: Carles d’Àustria, segon fill de l’emperador d’aquell país, i Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de França, de la dinastia dels Borbons.

Durant més d’una dècada, els diplomàtics van maldar per dibuixar una opció política favorable als interessos dels seus estats i en algunes ocasions les intrigues es van traduir en conflictes bèl·lics per fer pressió i decantar la balança cap a una o altra opció. En aquest sentit, cal interpretar la guerra fronterera contra França i la posterior ocupació de Barcelona el 1697 com una estratègia del candidat francès per guanyar posicions. Des de Catalunya, l’oposició als atacs dels veïns del nord va ser general i aferrissada, fins al punt de rebre ajut internacional, mentre des del govern de Madrid s’actuava amb tibior per les cada cop més fermes simpaties pel príncep borbònic.

Finalment, l’esperat testament de Carles II va donar la corona al candidat borbònic, Felip d’Anjou, mentre que Àustria, Anglaterra i Holanda no estaven disposades a acceptar les darreres disposicions de l’últim monarca austriacista. El maig de 1702, aquells països i altres més, integrats en la Gran Aliança de la Haia, van declarar la guerra contra els Borbons. És, doncs, important entendre aquesta guerra com un conflicte d’abast internacional: les batalles van tenir lloc tant a Europa com a les possessions americanes i l’actuació de Catalunya tres anys més tard va ser una de tantes altres que van sorgir al continent.

De moment, però, les institucions catalanes havien acceptat el nou rei, Felip V, sense gaire problemes. El Borbó, aconsellat per l’experiència del seu avi, va acudir a Barcelona per celebrar corts tan aviat com fos possible i, així, guanyar-se la confiança dels catalans. Les corts reunien representants de la societat catalana amb el rei per tal de debatre-hi lleis i greuges, i pactar-hi la contribució al fisc reial. Després d’un segle sense cloure’n cap, les corts de 1702 han estat valorades de manera força positiva. No obstant això, determinats sectors del país s’oposaven a ser regits per la nova dinastia i s’hi estava covant la idea d’una revolta.

 

 

 

El rei Felip V de Borbó (1683-1746)


El decantament del país cap al bàndol austriacista

Aquests darrers anys s’han efectuat importants avenços historiogràfics per explicar el decantament majoritari dels catalans pel candidat desbancat de la dinastia dels Àustria, quan els escenaris de la guerra entre les potències queien encara lluny de les nostres fronteres. Sembla que els Àustria donaven més garanties als interessos de la nova burgesia comercial catalana sorgida després de la crisi de la guerra dels Segadors. Els contactes comercials beneficiaven, per exemple, la incipient indústria de l’aiguardent del Camp de Tarragona. En canvi, els Borbons, originaris de França, creaven suspicàcies en el gremi mercantil català, el més puixant del moment, i alimentaven la por a la competència nociva dels productes francesos. És més: el model d’estat borbònic, de caire absolutista, era l’oposat als models parlamentaris d’'Anglaterra i Holanda i esdevenia incompatible amb els projectes d’aquesta burgesia catalana acostumada a un cert sistema representatiu i enlluernada pels models polítics i econòmics de les potències marítimes. Les tensions entre Madrid i Barcelona s’acumulaven des de l’any 1701 i havien donat lloc a alguns incidents polítics, els quals van acabar mobilitzant la noblesa constitucionalista i la burgesia comercial a favor del partit austriacista.

D’'altra banda, el sentiment d'hostilitat envers els francesos era ben estès arreu del país, ja que les darreres generacions havien viscut constants enfrontaments contra França. En aquest context, l’arribada d’un monarca francès no va ser fàcil d’'acceptar pel poble, animat, d’'altra banda, per la propaganda antiborbònica desplegada per bona part del clergat. És molt difícil, però, conèixer les diferents trames que van conduir a l’aposta austriacista, tot i que va ser clau el lideratge del príncep alemany Jordi de Hessen-Darmstadt, agent de l’emperador austríac. Darmstadt estava ben connectat amb els grans comerciants barcelonins i amb el nucli dels anomenats vigatans. Resta pendent d’'escatir com es va estendre el partit austriacista pel Camp de Tarragona. En general, les classes benestants de la regió es van oposar al monarca borbònic. A Reus, però, hi trobem decantaments cap a tots dos bàndols: a grans trets, una burgesia austriacista contra una noblesa botiflera. A la comarca, destaquen com a austriacistes, les famílies Peirí, de Vilanova d’'Escornalbou, i Homdedéu de Tarragona. Els parents cambrilencs dels primers eren el doctor Josep Peirí Pastor i el seu fill Joan Peirí Gavaldà. Malgrat llur col·laboració en els primers sometents de guerra, no en coneixem el seu posicionament ideològic durant els mesos abans de l’inici del conflicte bèl·lic (més endavant, els Peirí cambrilencs van protagonitzar un cas clar de canvi de camisa). D'’altra banda, els grans hisendats del poble podien estar més o menys influïts per les tesis austriacistes mitjançant els seus contactes personals i comercials amb els principals líders de la comarca.

En aquest punt, cal introduir la hipòtesi del paper que, al meu parer, podia haver jugat el canonge de la catedral de Barcelona Andreu Foix en la propagació de la causa austriacista, almenys a Cambrils. Foix, originari d’aquesta població, també podria haver coincidit a Barcelona amb el noble Josep de Pinós, senyor del castell de Vilafortuny i membre d’una família marcadament austriacista. Foix va participar directament en la conspiració capitanejada pel príncep de Darmstadt que havia de facilitar el desembarcament dels anglesos a Barcelona a finals de maig de 1704. Arran del fracàs de l’ofensiva, el canonge i altres insurrectes van fugir amb els anglesos cap a Gibraltar, conquerit aquell mateix estiu, per evitar la repressió del virrei Velasco. El novembre trobem de nou el nostre canonge a la seva vila natal per la processó del trasllat de la imatge de la Mare de Déu del Camí amb motiu de l’inici de les obres del seu santuari. No oblidem que Foix va ser el principal impulsor de la construcció de l’actual edifici de l’Ermita: les obres d’ampliació van començar a inicis de 1705, pocs mesos abans de la guerra. Va aprofitar Foix la seva visita al Camp per contactar amb elements proaustriacistes? Potser algun dia apareix un paper que ens aclareixi alguna cosa.

 

Comenta aquest article