Reportatge publicat a Revista Cambrils el gener de 2014

Recentment he viscut una experiència inoblidable en descobrir que Cambrils ha sigut un objecte notable en la pintura de la primera època d’en Joan Miró. De tot això s’esdevé una petita història que crec que val la pena relatar.  

Cambrils, la platja

Un bon amic, Paco Tomàs (Reus), qui tot sovint m’envia notes de diversa naturalesa, em va fer arribar per correu electrònic una imatge digital de bona qualitat d’un quadre d’en Miró amb el títol Cambrils, la platja, que mostra quelcom tan característic de Cambrils com la façana de mar, amb la Torre del barri de la Marina, i d’altres elements com la terrassa de can Gatell, que existia des de l’any 1909, i la caseta de la maquinilla, per treure en terra les barques, construïda l’any 1905 (1). Al racó dret inferior hi la firma d’en Miró amb la data 1917.

«Cambrils, la platja» Joan Miró Any 1917 © Successió Miró 2014La sorpresa va ser gran, ja que com he dit al començament no tenia notícia de l’existència d’aquesta obra, ni tan sols que Miró hagués sabut veure amb tan bons ulls el nostre poble. Vaig preguntar-li al meu amic sobre l’origen de la imatge que m’havia enviat i va resultar que ell l’havia rebut d’un altre amic, qui l’havia vist a començaments d’aquest any, pel que sembla, en un catàleg d’una exposició d’art a Marsella.

Diverses converses casuals a Cambrils varen posar en evidència que pràcticament ningú coneixia el quadre de què estem parlant. Aleshores vaig decidir aprofundir les recerques amb la idea d’escriure un article per donar a conèixer aquesta troballa.

A «Cambrils, la platja» Joan Miró pinta una imatge tan característica de Cambrils com la façana de mar, amb la torre del barri de la Marina i d’altres elements com la terrassa de Can Gatell, que existia des de l’any 1909, i la caseta de la "maquinilla", per treure en terra les barques, construïda l’any 1905

El primer objectiu va ser localitzar el quadre, és a dir, veure on era l’original i si era possible fotografiar-lo, i en segon lloc, gestionar els permisos per poder gaudir de la imatge digital en qüestió i publicar-la. Cercant en la web, vaig trobat el quadre en una pàgina d’una casa de subhastes a França (www.artnet.com), on apareixia amb el títol Cambrils, la plage, però tenia una resolució digital no apropiada per imprimir-lo, amb la qual cosa tampoc vaig avançar gaire. De manera que la millor còpia del quadre Cambrils, la platja és la que em va enviar el meu amic Paco Tomàs.

En un altre ordre de coses, vaig trobar a la web un article (2) d’en Josep Miquel Martí Rom, director del Centre Miró de Mont-roig, en el qual es comenten amb molt de detall continguts de l’Epistolari català d’en Miró (1911-1945) i que m’ha sigut altament útil (3). Miró, en una carta datada el 18 de setembre del 1918 dirigida a la famosa pintora Lola Anglada i Sarriera (Barcelona, 1896 - Tiana, 1984), parla d’esdeveniments que es van produir quan pintava a Cambrils, com el combat entre dos vaixells –un de francès i un d’anglès– i un submarí alemany (es lliurava la Gran Guerra, de 1914 a 1918), que va enfonsar els dos primers amb torpedes i al final a canonades. En aquesta carta diu [text transcrit directament de l’Epistolari]:

“Al matí he oït canonades; rés he vist; aquesta tarda sabré el resultat. Punt d’estiueig” de submarins aquesta platja. Diumenge unes 200 canonades. Un barco francés i un anglés a fons. A Cambrils desembarcaren 38 naúfrecs de l’anglés. Jo els vegí i hi parli. Jugaven per la platja i’s rabejaven amb l’aigua, com si res hagués passat a una hora nit dissabte en que mar s’engollia llur nau. Jo els vaig estimar per que no ploriquejaven el seu passat i reien i vivien el present sota les festes del Pare-Sol-Vibrant-Lluminos-Clar de molts colors”.  

És a dir, que sembla que en Miró inclús va parlar amb alguns dels sobrevivents que es van salvar nedant fins a Cambrils (d’altres es van salvar en bots de rems fins a Salou), i que mal que pesés la desgracia bèl·lica, estaven prou contents gaudint del present, quelcom que va impressionar Miró, ja que es corresponia bàsicament amb el seu tarannà.

Cambrils, el port

En Martí Rom també ens parla en l’article esmentat d’un segon quadre que porta per títol Cambrils, el port, datat igualment, com l’anterior, l’any 1917. Aquest segon quadre representa la zona que se’n deia “el sorral”, un lloc a la part de ponent on aleshores es posaven les barques, s’apedaçaven els arts (s’arreglaven les xarxes) i que encara avui dia acull part d’aquestes labors.

«Cambrils, el port» Joan Miró Any 1917 © Successió Miró 2014Em va semblar molt convenient acudir al Centre Miró de Mont-roig, on la Sra. Irene Oechsle Perez-Dolz (néta de l‘insigne artista i professor Francesc Perez-Dolz, a qui s’ha dedicat un carrer de Cambrils) em va assessorar i va posar-me en contacte personal amb el Sr. Martí Rom, ja mencionat, qui em va confirmar l’existència dels dos quadres, amanint tota l’explicació amb un gran coneixement de la causa i anècdotes diverses. Se’m va suggerir contactar amb la Fundació Miró a Barcelona, cosa que em va ajudar a seguir endavant.

Es veu que els dos quadres són propietat privada i per tant no es fàcil, per no dir quasi impossible, tindre accés als originals. La Sra. Teresa Montaner, de la Fundació Miró, em va dir que hi havia fotografies dels dos quadres al volum 1 del catàleg raonat de les pintures d’en Miró, catalogats en les figures 46 i 47 (4). Del quadre Cambrils, el port hi ha una imatge en color i del segon quadre, Cambrils, el port, la imatge és en blanc i negre, i malauradament per les raons esmentades abans no hi ha còpia en color a l’abast.

A «Cambrils, el port» Miró pinta la zona que se’n deia "el Sorral", un lloc a la part de ponent on aleshores es posaven les barques

En aquella època, entre el 1915 i el 1920, i abans d’anar a fer el servei militar, Miró passava molt de temps a Mont-roig i els seus tombants. Segons ell mateix explica, es trobava en una fase molt crítica, tant artística com personal, i aleshores decidí retirar-se un temps a Mont-roig, a la masia de la família, que avui dia encara existeix, a prop de la carretera de Cambrils a Mont-roig i de l’autopista AP-7. Ho explica en una de les seves cartes a Lola Anglada [text transcrit directament de l’Epistolari (2)]:

“Aquesta tarda, després de dinar 5 km. en bicicleta, gomes ben inflades , carretera rodant per les dos lleugeres rodes. Abres, vinyes, oliveres, pins, ....En pocs minuts a Cambrils devant una tela i un cavallet. El mar, barques, pescadors amb arrecades, dones morenes i descalces, galls, criatures, gossos que empaiten als galls. Brava gent la del mar, gent que no pot esser de porcelana ni de saló”.

La relació de Miró amb Cambrils

Encara hi ha un altre lligam amb Cambrils, on ell també viatja en tartana, i és en Pere Martí Oliva –conegut com a Peret el Tartaner i també com el Peret de la Botera, que fou batlle de Cambrils del 1923 fins al 1925, pare del Peret de Mont-roig i besavi de Gerard, Jordi, Ignasi i Elena Martí Estrada de Cambrils–, qui el portava, a Miró i la seva família, ja fos a missa (els pares eren catòlics molt creients) o a l’estació de Cambrils (en aquell temps encara no existia el baixador de Renfe de Mont-roig) per sortir i arribar de viatge (5). De fet, Cambrils en aquell temps era per a en Miró una mica la porta al món, per dir-ho quasi en les seves mateixes paraules.

I no sols això: com explica en Martí Rom, quan l’any 1919 estava preparant la seva primera anada a París, Pere Martí Oliva li va parlar d’un artista de Barcelona que residia a París, el cartellista cinematogràfic Francisco Florit Toribio (1878 - ?), oncle de les germanes Florit del carrer de les Creus de Cambrils (5). Pel que he pogut esbrinar, en Miró va buscar el contacte amb en Florit per demanar-li ajuda per trobar feina, és a dir, alguna mena de contracte amb galeries d’art per finançar en part el seu primer viatge a París, l’any 1920. Encara que aquestes gestions no van ser fruitoses per a en Miró, bé es pot veure que també Cambrils va tenir un paper estimable i a la vegada divers en la seva biografia, almenys durant el període inicial.

Gran part de la producció artística d’en Miró d’aquells moments s’apropa a l’estil francès conegut amb el nom de fauvisme (fauve: gat salvatge), i els dos quadres sobre Cambrils en són bons exemples. Interpreta el paisatge amb gran llibertat, substituint els colors reals, però, per altra banda, la pinzellada aspra i tot sovint capritxosa, així com l’ús de tons apagats, l’allunyen i diferencien d’aquesta escola o estil francès. No sols el fauvisme, sinó també el cubisme té influència en l’obra del Miró d’aleshores. Inclús hi ha moments en els seus quadres d’aquesta època que suggereixen relacions o manifesten influències discretes de Paul Cézanne i Vincent van Gogh. Aquestes obres anteriors a 1920 s’han de considerar lògicament com “el principi” de l’obra d’en Miró, i s’hi troben reflectides les seves experiències a Mont-roig i tombants, incloent-hi de manera notable Cambrils.

En aquest temps, d’una banda, com ja he dit, es retira a Mont-roig per fer front a una crisi personal, però, d’altra banda, coopera amb altres artistes pintors, especialment amb el grup de Vilanova, representat principalment per Josep Francesc Ràfols, Rafael Sala i Cristòfol Ricart, que amistosament consideren Joan Miró “vilanoví honorari” que va i ve contribuint amb publicacions, etc., a les activitats del grup. Aquest era un ambient que, lluny d’enterbolir el desenvolupament de l‘estil propi, l’estimulava, i comptava per a aquest fi amb una crítica franca, sincera i mútua dels companys i membres del grup, que en aquell temps ja definien l’obra d’en Miró com “una creació sintètica (fauvisme), de línea simple amb triomfal simplicitat” [transcrit de Josep F. Ràfols, 1918] (6). Ell, Miró, en una carta a Ràfols datada el 13-09-1917, expressa el seu pensament sobre l’art del moment amb en els següents termes (6):

“Per mi , l’Art de l’Avenir, després del grandiós moviment impressionista francès i dels deslliuradors moviments post-impressionistes tendeix en tots a emancipar l’emoció de l’artista i a donar-li una absoluta llibertat”.

Aquestes paraules demostren una actitud madura vers l’art (ja tenia uns 24 anys d’edat), que en certa manera també troba manifestació en els quadres de Cambrils. Per a nosaltres, cambrilencs, ens queda, entre altres sentiments, la satisfacció de veure eternitzat el nostre poble dins l’obra d’aquest artista immortal.

Agraïments:
L’autor agraeix l’ajuda rebuda per diferents conceptes a la Sra. Irene Oechsle Pérez-Dolz i al Sr. Martí Rom, ambdós del Centre Miró de Mont-roig, a la Fundació Miró (Barcelona), a Laura Vilaplana, a Manel Tarés i a Gerard Martí.

Bibliografia i lectures addicionals:
1) .
2) Mont-roig en las cartas de Joan Miró .
3) Epistolari català Joan Miró 1911-1945. Editorial Barcino (2009).
4) Miró Paintings Vol. 1 1908-1930. Catàleg raonat de Jacques Dupin i Ariane Lelong-Mainaud. Fundació Miró, Barcelona (1999).
5) Joan Miró i Mont-roig: pal de ballarí (1911-1929). J. M. Martí Rom. Arola Editors (2012).
6) “L’Escola de Vilanova”. R. F. Ràfols. A: Vila Nova (revista quinzenal), núm. 6, pàgines de 3 a 6 (gener 1918).

Consulta més reportatges publicats a Revista Cambrils