Reportatge

Reportatge publicat a Revista Cambrils el desembre de 2019

Josep Andria. El primer cronista cambrilenc del Setge

Aquesta crònica suposa una troballa excepcional que aporta dades fins ara desconegudes sobre el Setge i confirma que la matança posterior a la rendició de Cambrils fou acarnissadament terrible

Per Jordi Moreno

Recreació del setge de Cambrils representada l’any 2010
Recreació del setge de Cambrils representada l’any 2010 | Lluís Rovira i Barenys

Aquest mes de desembre commemoren un any més el Setge de Cambrils de 1640, un dels episodis històrics més rellevants de la història local de la nostra població. Revista Cambrils aprofita l’avinentesa per fer públic el descobriment d’una crònica inèdita escrita per un cambrilenc pocs anys després d’aquests tràgics fets. Es tracta d’una troballa excepcional que aporta dades fins ara desconegudes sobre el Setge i confirma que la matança posterior a la rendició de Cambrils fou acarnissadament terrible.

«Aquest llibre és de Josep Andria, de notes, d’actes, d’albarans i qui el trobara que me’l tornen i els donaré un sou, se trobés i a mi es de son amo, avui als 16 d’agost de l’any 1654, Josep Andria de Cambrils»

Portada del llibre de notes de Josep Andria de Cambrils / AHAT. PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DE CAMBRILS. CAPSA 13. UNITAT 10Q


La crònica pam a pam

La batalla de Salses i els incidents de Santa Coloma de Farners

Els primers paràgrafs de la crònica descriuen diversos fets històrics previs al Setge de Cambrils. Transcrivim de manera no literal aquestes primeres ratlles:

“Lo principi de la guerra de Catalunya fou que tingueren guerra a Salses i a l’avinguda de Salses s’aposentaren los soldats en una vila que es deia Santa Coloma de Farners; i los soldats mogueren un motí que es deia que havien cremat lo santíssim sagrament i llavors la gent es revoltà conta ells i els feren retirar dins Roses”.D’una manera molt concisa l’autor de la crònica ens parla de dos esdeveniments previs a l’inici de la Guerra del Segadors. La batalla de Salses, població de la comarca del Rosselló a la Catalunya Nord, va tenir lloc el 2 de novembre de 1639, hi trobem com a parts enfrontades el Regne de França i la monarquia espanyola, en el marc del Guerra europea dels Trenta Anys. Salses va caure en mans franceses el 19 de juliol de 1639, aquesta fou l’excusa per a implicar els catalans en la guerra amb França, el comte-duc d’Olivares, Gaspar de Guzmán y Pimentel, ordenà la seva mobilització prescindint de les Constitucions catalanes.

Catalunya fins aleshores era aliena al conflicte però Felip IV hi va veure una oportunitat doble, implicar els catalans i alhora desplegar sobre el territori el seu exèrcit. El rebuig de la població fou molt gran al ser obligats a allotjar i alimentar l’exèrcit espanyol, els fets que cita Josep Andria a Santa Coloma de Farners hi tenen relació directe. En aquesta població havien allotjat una petita cavalleria en dues cases buides de les afores de la població intentant evitar els abusos continuats de la tropa. Això no va agradar gaire al virrei, Dalmau III de Queralt, comte de Santa Coloma de Queralt.

Per evitar que tornès a succeir el 30 d’abril de 1640 va enviar al poble un agutzil molt impopular anomenat Miquel Joan de Mont-rodon amenaçant a la població que es negava a allotjar als soldats. En una discussió l’agutzil matà d’un tret a un veí que protestava i el poble com a revenja perseguí a Mont-rodon i els seus acompanyats fins un hostal on moriren cremats.

El 2 de maig de 1640 grups de revoltats de Santa Coloma de Farners i Riudarenes atacaren el terç de don Leonardo de Moles allotjat a Riudarenes esperant allotjar-se a Santa Coloma. Durant l’atac els soldats castellans cremaren i saquejaren l’església de Riudarenes. Podem relacionar aquesta crema amb els fets que recull Josep Andria, tenint en compte que després de l’atac i degut a la seva inferioritat numèrica el terç castellà va haver de fugir a Blanes, apuntem la possibilitat que confongués aquesta població amb Roses, tal com cita a la seva crònica.

Josep Andria cita en els primers paràgrafs de la seva crònica la batalla de Salses (el Rosselló), veiem en aquest gravat com l’exèrcit rendit de Felip IV abandona la fortalesa sota la mirada dels oficials francesos / «Les plans et profils des principales villes et lieux considérables de la Principauté de Catalogne… du comté de Roussillon, Conflant & Cerdagne» Sébastien de Pontault de Beaulieu (Paris, 1670)


El Corpus de Sang

Els fets ocorreguts a Riudarenes i a Santa Coloma de Farners desencadenaren l’alçament d’un poble empipat que era obligat a allotjar soldats i a patir-ne els seus excessos. Josep Andria lliga els fets de ocorreguts a Santa Coloma de Farners amb els que succeïren posteriorment a Barcelona:

“i llavors a Barcelona hi hagué un motí que hi entraren molta gent en forma de segadors i degollaren lo virrei, molts jutges de l’audiència i els arrossegaren per terra”.

El cronista ens està parlant de l’avalot conegut històricament com el “Corpus de Sang”  ocorregut el 7 de juny de 1640 a Barcelona durant la diada religiosa del Corpus Christi. La crònica de Josep Andria ens trasllada a un fets especialment sanguinaris, es calcula que hi participaren un grup d’uns tres-cents segadors amb un balanç final d’entre 12 i 20 morts, la majoria funcionaris reials. Entre ells el mateix virrei de Catalunya, Dalmau III de Queralt atrapat quan intentava fugir de Barcelona en una galera. Si més no el Corpus de Sang simbolitza el trencament de Catalunya amb el projecte uniformista de la monarquia espanyola en la figura del comte-duc d’Olivares i en l’inici de la posterior Guerra del Segadors.


La Batalla del Coll de Balaguer

En poques ratlles, Josep Andria aconsegueix condensar els motius que provocaren la rebel·lió del poble i la posterior reacció de Felip IV contra ella:

“i llavors el rei d’Espanya sabé tot això, pel consell dels seus ministres vingué contra Catalunya amb un exèrcit de trenta mil homes per assolar-la, i vingué directa a Tortosa i directe al Coll de Balaguer on hi havia guarnició de catalans i romperen el coll l’any 1640 degollant molta gent quan fugien”.

L’exèrcit espanyol comandat pel marquès de Los Vélez estava format per 23.000 infants, 3000 genets i 24 canons. Aquest exèrcit format prèviament a l’Aragó arribà a la ciutat de Tortosa el 25 de novembre de 1640 decantada al cantó reialista. Les tropes es dirigiren amb direcció a Barcelona el 8 de desembre on trobaren gran resistència al Perelló. El Coll de Balaguer havia estat fortificat de manera improvisada amb un miler d’homes dirigits pel comte de Savallà, Bernat de Boixadors, la desfeta fou gran i la retirada desordenada cap a Vandellòs i Cambrils.


El Setge de Cambrils i l’escabetxinada

Superat el coll de Balaguer, l’exèrcit espanyol saquejà l’Hospitalet de l’Infant arribant a Cambrils tal com ens explica Josep Andria a la seva crònica: “i vingueren directes a Cambrils tres dies abans de Santa Llúcia i allí hi havia una guarnició de gent de lleves de les viles del camp de Tarragona i de la vila, hi havia mil cinc-cents homes; i els assetjaren i lluitaren tres dies i tres nits i es rendiren al estil de bona guerra”.

Així doncs segons el nostre cronista, les tropes de Felip IV es dirigiren a Cambrils el 10 de desembre i el setge durà tres dies sencers abans de la seva rendició. Alguns historiadors apunten que fou el 16 de desembre quan acabà el setge i es produïren els fets lamentables de l’acarnissament dels soldats contra els vençuts. En aquest sentit, des de sempre han existit diverses argumentacions històriques contraposades sobre els motius d’aquella escabetxinada.  El cantó felipista sempre va intentar argumentar que l’acció s’havia produït per accident, quan un soldat català no es va deixar prendre la seva capa gascona i defensant-la espasa en mà la cavalleria va creure que els rendits es volien escapar deixant de manera inexplicable més de 700 cadàvers. Altres fonts acusen als castellans de trair la seva paraula i no respectar les vides dels milicians catalans. En aquest sentit la crònica de Josep Andria és molt clara:

“i els tragueren de la vila sense daga ni ganivet i feren posar totes las armes en un munt a la plaça y després els posaren al mig de la riera y començaren a degollar-los sens pietat, i en degollaren mil homes a la riera y assossegada la degollació cridaren, qui es viu que s’alci que ja està assegurada la vida; i s’alçaren los vius, que tenia lo cap badat, que li eixia la panxa, que tenia los braços tallats, que era una crueltat”.

Desconeixem si Josep Andria va presenciar el moment o escriu la seva crònica a partir de testimonis que li arribaren posteriorment, sembla lògic pensar que en un marc de batalla oberta i en la seva posició de hisendat aconseguís situar-se en un segon pla. Si més no, Andria deixa molt clar que l’acció dels soldats castellans va ser indiscriminada i sense motiu. Els rendits eren desarmats a l’actual plaça de la Vila i conduïts al centre de la riera d’Alforja on exerciren una crueltat inimaginable causant un gran nombre de morts i ferits.

L’any 2013, els treballs de restauració de la muralla de Cambrils van deixar al descobert diversos impactes de projectil a les dovelles superiors del portal del Carrer Major que podrien estar relacionades amb el tràgic setge de 1640 / LLUÍS ROVIRA I BARENYS


El marquès de Torrecuso i l’hort de mossèn Conesa

Gerolamo Maria Caracciolo, marquès de Torrecuso fou home de confiança de Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de Los Vélez. Algunes fonts atribueixen la barbàrie produïda a Cambrils a aquest militar originari del regne de Nàpols. De fet, és l’únic militar que apareix nombrat a la crònica de Josep Andria:

“i posaren els ferits al convent i els curaven, i els posaren en un hort que és de mossèn Conesa i ara és de Vicent Manyer; i els de la vila també y estaven a la iglésia que es pensaven que els degollarien, els uns es confessaven en los altres quan veien que degollaven los altres a la riera, i estigueren dos dies o tres en hort sense menjar ninguna cosa i al cap de aquell temps se posà lo marquès de Torraclusa a la porta de l’hort y treien los que els semblava i els altres quedaven dins-“.

Aquí la crònica es torna una mica confusa al barrejar dos línies de temps, per una banda ens parla de persones de la vila resguardats en una església, suposem que serien cambrilencs que havien buscat refugi al convent dels pares agustins del Nostra Senyora de Gràcia, situat fora les muralles i del que actualment no se’n conserva cap resta. Des d’aquell punt devien ser espectadors de l’execució que feren els soldats contra els rendits, per aquest motiu uns es confessaven amb les altres, esperant salvar la vida davant aquella barbàrie.

La segona línia de temps és posterior i ens parla de com es tractaren els ferits després del setge i l’escabetxinada. Andria ens indica que l’hort on es traslladaren els ferits era de mossèn Conesa però que el propietari actual era Vicent Manyer, aquesta informació no és gratuïta, entenem que la cita vol deixar constància del parentesc que guarda amb la família de la seva dona Maria Manyer tal com veurem més endavant. El marquès de Torrecuso s’encarregava doncs personalment de decidir qui sortia o no d’aquell tancat.

De l’existència d’aquest hort en tenim referència també gràcies a una carta escrita el 21 de desembre de 1640 per Antoni Palau a Lluís de Peguera: “els feren eixir tots sens armes, y quant foren fora, ne mataren molts que passen de 500, y després han fet llesta, dels quals a paregut am posat amb un corral: no se sab que serà destos: los altres que apar no eren en tant bona dispositió de gent, los an aviat à la part de Reus”.

El Gravat de Beaulieu és la imatge més antiga de Cambrils, una vista idealitzada des del mar que mostra clarament les torres i muralles assetjades per l’exèrcit del Marquès de Los Vélez el mes de desembre de l’any 1640 / «Les plans et profils des principales villes et lieux considérables de la Principauté de Catalogne: avec la carte generale et les particulieres de chaque gouvernement» Sébastien de Pontault de Beaulieu (Paris, 1668)

Algunes cròniques destaquen també el paper dels pares Agustins contra l’escomesa de la cavalleria del marquès de Los Vélez. L’historiador cambrilenc Manel Tarés aporta un document inèdit sobre el paper d’aquests religiosos en el setge de Cambrils. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó trobem una carta dirigida al virrei de Catalunya el 8 d’abril de 1641 sobre la conducta del frare Tomàs Bergadà:

“remite a vuestra majestad la información y declaración inclusa de fray Thomas Vergadá, Religioso de la Orden de Sant Agustín en la villa de Cambrils, y dize que por ella se verá la insolencia de aquella gente y como este religioso andava por los quarteles persuadiendo a los soldados que se fuesen dándoles pasaportes en nombre de Don Joseph Margarit [...] ofreciéndoles dineros, buen pasage, insulto deriossissimo para el ejército de vuestra magestad”.

El religiós va ser empresonat a Tarragona i traslladat a València gràcies a la seva immunitat eclesiàstica salva la vida tal com indica la mateixa carta:

“ha presso a este Religioso y le remite a Valencia, que es el modo de castigo que puede darle, sin tocar en la inmunidad eclesiástica para que otros escarmientos, y reconoze que convendría hazer un exemplar castigo, porque con la capa de religiosos se han atrevido y se atreven cada día muchos a semejantes maldades”.

Andria no fa cap referència, però a l’execució del baró de Rocafort, Antoni d’Armengol,  ni de Jacint Vilosa o Carles Metrolà caps militars de la plaça, tampoc del batlle i jurats de Cambrils. La crònica és escrita dues dècades després i suposem que l’autor posa èmfasis en aquells fets que més el commogueren personalment.


Constantí, Tarragona i Martorell

Josep Andria continua la seva crònica més enllà del setge cambrilenc, tal com veurem més endavant intenta tancar el cercle de la guerra que li va tocar viure:

“i los que treien els portaven a Reus i els altres els dugueren al castell de Riudoms i des d’allí els dugueren al castell de Constantí i els altres menjaven garrofes y glans sense bocí de pa que es morien de fam y llavors don Josep de Margarit vingué amb mil homes i tragué els presos del castell de Constantí i lo exèrcit marxà terra Tarragona i se rendí; i des d’allí anaren directe a Martorell i usaren traïció molt gran i degollaren molta gent”.

Josep de Margarit i de Biure, marquès d’Aguilar, fou cap de les milícies encarregades de la defensa del Camp de Tarragona. Andria fa referència a una incursió dirigida per aquest militar on els Miquelets agafaren per sorpresa la guarnició del castell, alliberant tres-cents presoners provinents de la desfeta cambrilenca. L’exèrcit de Felip IV en el seu camí a Barcelona rendí també la ciutat de Tarragona el 24 de desembre de 1640. La resistència durant el Setge de Cambrils va frenar l’arribada de les tropes de Felip IV a Tarragona i arribaren reforços francesos, però Vélez i el mariscal Espenan (Roger de Bossot) pactaren la rendició de la ciutat al·legant que era impossible defensar-la, aquest pacte va ser considerat com una traïció.

Caiguda aquest ciutat el front es dirigí vers la ciutat de Martorell i els primers atacs realistes es produïren el 19 i 20 de gener. Francesc de Tamarit va intentar reforçar la defensa de la vila amb tres mil homes. El 21 de gener les tropes de Vélez atacaren Martorell per tres fronts intentant encerclar la vila. La pressió exercida pel marquès de Torrecuso va provocar una desbandada al Pont del Diable. Les cròniques expliquen que l’allau de gent que fugia pressionada per la cavalleria del Duque de San Jorge va fer caure nombrosa gent al riu, l’exèrcit de Vélez va provocar més mortaldat amb les seves espases, sense oferir perdó ni a ferits, ni a dones, ni a nens. El Jurat en cap de Martorell, va intentar rendir la vila per evitar el seu saqueig però fou mort portant la vara de batlle a la mà. La destrucció i de Martorell fou tant gran que Vélez es va tenir de allotjar fora d’aquesta vila.


Les taronges de la batalla de Montjuïc    

Josep Andria acaba la seva crònica parlant de la batalla de Montjuïc i el posterior setge de Tarragona, contraposa els èxits del exèrcit filipista amb la victòria catalano-francesa de la batalla de Montjuïc en un intent de venjança mental dels fets ocorreguts a Cambrils:

“i des de allí anaren a Barcelona y pujaren directes a Montjuïc i pujaren en molt gran rigor i pensaren entrar a Montjuïc perquè la traïció ja estava feta, que les peces estaven carregades de taronges i pujaren confiats y un coronel francès que governava reconegué las peces y veient la traïció carregà les peces de bales de mosquet i quan foren prop de Montjuïc disparà les peces i en feren una solada molt gran; i començaren a retirar directe Tarragona i agafaren moltes banderes”.

La batalla de Montjuïc té lloc a Barcelona el 26 de gener de 1641, s’enfrontaren tropes catalanes comandades per Francesc de Tamarit, amb l’ajuda de la cavalleria francesa del duc de Bouillon, contra les tropes de Felip IV comandades pel marquès de Los Vélez. La victòria catalana fou contundent provocant moltes baixes dins les tropes hispàniques i havent de fugir de nou fins a la ciutat de Tarragona.

Josep Andria ens parla de la traïció del noble Josep de Pau Rocabertí, governador del fortí i que s’havia passat al bàndol realista. Rocabertí va facilitar als assaltants plànols i indicacions sobre la plaça però fou descobert i no tingué més remei que fugir per no ser detingut. Andria indica que les tropes de Felip IV iniciaren l’atac confiats pensant que els canons estaven carregats amb inofensives taronges en comptes de bales. La perícia d’un militar francès evita la traïció carregant els canons amb bales reals i els soldats felipistes reberen de valent causant moltes baixes.

La crònica fa referència a unes banderes, suposem que es tractaven dels estendards de les tropes assetjants que foren recollides com a trofeu pels catalans durant la retirada de l’exèrcit a Sants.  La batalla de Montjuïc fou realment molt més complexa que l’explicació donada per Josep Andria i situem la crònica de les taronges propera a la llegenda.


Setge i segona batalla naval de Tarragona

Tal com hem dit abans les tropes de Los Vélez es replegaren vers Tarragona greument damnificades, la crònica de Josep Andria acaba amb el setge de Tarragona i l’alliberament d’aquesta ciutat després d’una gran batalla naval:

“i se vingueren tot l’exèrcit a Tarragona i s’allotjaren per tot el camí i llavors vingué el monsenyor La Mothe i els feu retirar tots a Tarragona i l’assetjà i patiren molta fam que es menjaven las rates i els gats; i de la part de França hi havia una armada de mar y vingué una altra armada d’Espanya i combateren molt i derrotaren el francès i entrà [...] dins de Tarragona y els francesos retiraren”.

Phillipe de La Mothe Houdancourt va ser nomenat mestre de camp general de l’exèrcit francès a Catalunya, fou designat per París a dirigir la guerra de Catalunya. Segons la crònica de Josep Andria, aquest mariscal hauria empès l’exèrcit espanyol cap a Tarragona evitant el seu allotjament en els pobles del camí de tornada. L’exèrcit francès establí un bloqueig estricte marítim i terrestre davant una Tarragona ben fortificada, dins la ciutat resistia l’exèrcit hispànic per decisió del nou virrei Frederic Colona, substitut de Los Vélez.

Andria descriu la duresa del setge de Tarragona de 1641 que començà a principis de maig i acabà a finals d’agost i que obligava a la població a menjar gats i rates. El setge va acabar amb una batalla naval el 20 d’agost del mateix any, la flota hispànica de García Álvarez de Toledo va trencar el bloqueig dels francesos i aconseguí socórrer la ciutat. Poc després, La Mothe va assumir la impossibilitat de guanyar Tarragona i va retirar l’exèrcit francès tal com indica la crònica de Josep Andria.

Gravat que mostra l’armada francesa de Lluís XIV comandada pel mariscal Phillippe de la Mothe-Houdancourt assetjant per terra i mar la ciutat de Tarragona l’any 1644 / Plan de la ville et molle de Taragone en Catalogne assiegé par l’armée du Roy Tres Crestien Luis 14 comandée par le maral de La Motte et le Duc de Brezé Admiral le 22 octobre en 1644 Sébastian de Pontault de Beaulieu (PARIS, 1694)


El document

Des de fa anys l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona ha desenvolupat una tasca de concentració dels arxius de les seves parròquies. L’Arxiu Parroquial de Santa Maria de Cambrils es va dipositar a Tarragona fa uns anys, les sèries més consultades són els llibres sagramentals i estan digitalitzats a Internet. Però el fons no digitalitzat és més gran, allí trobem la crònica de Josep Andria, amagada dins una llibreta de comptes, esperant ser llegida quatre segles després d’haver estat escrita. L’estat de conservació del manuscrit és bo, es veuen rastres d’aigua a les primeres planes, les tapes originals de pergamí han estat retallades.

“i els tragueren de la vila sense daga ni ganivet i feren posar totes las armes en un munt a la plaça y després els posaren al mig de la riera y començaren a degollar-los sens pietat, i en degollaren mil homes a la riera y assossegada la degollació cridaren, qui es viu que s’alci que ja està assegurada la vida; i s’alçaren los vius, que tenia lo cap badat...”


Cronologia

Andria ens dóna pistes per entreveure que la crònica va ser escrita uns 20 anys després del Setge de Cambrils, justament quan Espanya i França signaren la Pau dels Pirineus (1660) acabant amb les hostilitats originades a la Guerra dels Trenta Anys, justament la crònica comença amb el final de la guerra i diu:

“nota de la explicació de la guerra de Catalunya de l’any 1660, feren las paus per medi d’un casament del Rey de França amb l’infanta del Rei de Espanya i un any i mig tinguérem un allotjament per tota Catalunya que cada casa pagava segons la talla que feia; jo Josep Andria pagava set diners cada dia que era quatre sous y un diner cada setmana y se n’anaren los soldats de Catalunya als deu del mes d’octubre de l’any 1660 i casa que pagava 3 sous cada dia y casa que pagava dos sous y segons tenia y no dic més treballs”.

Una de les condicions importants del pacte entre Espanya i França, a banda de la cessió de diversos territoris catalans a França, fou el casament entre la infanta d’Espanya, Maria Teresa d’Àustria i de Borbó amb el seu cosí i rei francès Lluís XIV també conegut com a Rei Sol. Justament aquesta la unió a la que fa referència el nostre cronista. El casament fou el 9 de juny de 1660 i els soldats espanyols marxaren de Cambrils segons Josep Andria el 10 d’octubre d’aquell mateix any, amb la seva marxa acabaven els pagaments obligatoris pel manteniment de la tropa espanyola. Entenem doncs que en aquest moment d’alliberament l’autor va decidir immortalitzar la seva crònica dels fets.


Notes, actes, albarans i fets curiosos

Copsem la gran estima que Josep Andria tenia a la seva llibreta escrivint a la portada la cita següent:

“Aquest llibre és de Josep Andria, de notes, d’actes, d’albarans i qui el trobara que me’l tornen i els donaré un sou, se trobés i a mi es de son amo, avui als 16 d’agost de l’any 1654, Josep Andria de Cambrils”.

Veiem doncs que si el propietari perdia el seu estimat llibre hi havia recompensa a qui el tornès al seu amo.

Però les notes i apunts començaren aproximadament l’any 1638, la majoria d’apunts corresponen al control del cobraments de censals, compres i vendes de finques, llista de propietats i el control de collites en hisendes. També en menor mesura trobem notes familiars sobre el seu casament, el naixement dels seus fills i el testament de la seva dona. Caldria un estudi més a fons de tota l’activitat recollida en els 92 folis de que es composa el manuscrit.

També observem cal·ligrafies posteriors en folis on trobem anotades activitats de carretatge o llistes de compres. Identifiquem una llista de donacions valorades escrita per Nicolau Andria Bas (1689,1765) net de Josep Andria. També unes notes de compres i deutes relacionades amb la família d’Eulàlia Ramonet Martí casada amb Josep Bassedas Folch (1777) descendent directe de Josep Andria en cinc generacions i datada el 24 de juny de 1806. Suposem que els hereus Andria van fer donació del document a la parròquia creient que allí seria millor conservat i així fou perquè ha arribat intacte fins a dia d’avui.

Afegim una altra cita curiosa de Josep Andria sobre una greu sequera que patí el nostre poble i de la que va voler deixar constància, la nota diu: de quant portaren la imatge de nostra senyora del camí que fou lo any de la nativitat del senyor, la tragueren en lo mes de març que fou a trenta de del dit mes de l’any 1680 i estigué a la vila del sobre dit dia fins lo diumenge del mes de maig que fou a 19 del dit mes y la portaren per gran seca que no havia plogut gota fins lo dit mes i lo blat anava a quatre lliures la quartera i a cinc lliures i lo de llavor a més preu, i la dita imatge la he vista treure tres vegades i aquesta fou la darrera vegada que jo l’havia treure en ma vida”.


Josep Andria, pagès

Els registres parroquials de Cambrils no recullen el naixement de Josep Andria, però sabem gràcies a la seva llibreta que es va casar amb la cambrilenca Maria Manyer, filla de Jaume Manyer l’any 1651, anota el següent:

“any de la nativitat del senyor 1651 me casat jo josep andria de la vila de Cambrils ab maria manyera”.

Aporta també una altra dada interessant, el casament es va fer a les afores de Cambrils, a l’hort de Joan Pinyol degut a un contagi que hi ha al poble, parla d’una església improvisada en una era de Damià Mates, sobre el contagi afirma:

“a l’ermita de nostra senyora del camí es deia que se’n havien mort tres-cents entre homes i minyons i dones dit dia i dit any 1651”.

Documentació notarial de l’època apunta que Josep Andria era fill del peraire Benet Andria i Llúcia Pinyol, podria ser la primera o segona generació d’Andries cambrilencs. En el fons de testaments de la Comunitat de Preveres de Reus trobem el testament del seu germà Francesc fill també Benet i Llúcia de Cambrils ja difunts l’any 1639. El seu avi era fuster i també es deia Benet, i el rebesavi Antoni Andria era mestra de cases.

Trobem l’avi i rebesavi de Josep Andria com a testimonis en protocols notarials del prevere i vicari de Cambrils Pau Manyer de 1604 a 1606, ambdós consten com a habitants de Cambrils però no naturals del mateix, constatem que els Andria arriben a Cambrils a principis del segle XVII. Josep Andria hauria nascut aproximadament l’any 1620. Del matrimoni amb Maria Manyer neixen 6 fills i quatre filles, trobem registres parroquials del casament de 5 dels seus fills a Cambrils aportant a la família 37 nets. Maria Manyer mor el 25 de juliol de 1686 i Josep Andria el 28 de setembre de 1701 a una edat força avançada per l’època.

La llibreta recull una llista de bens que posseïa la família, gràcies a això sabem que el matrimoni vivia en una casa a la part alta del carrer Major, concretament al Capuig. Aquesta casa venia de l’herència paterna dels Manyer com la majoria d’altres bens, podem deduir que la Maria Manyer era pubilla. També consten a la llista de propietats un hort a las Quarterades, un olivar al camí dels Masos, un tros de terra a la partida de Belianes, un altre plantat d’olivers a la partida del Mas d’en Fortuny, dos peces de terra a la partida del Mas d’en Vernet, una altra casa que era propietat del avi matern de la seva dona darrera l’església, un tros de terra a la partida de les Comes i una era i dos trossos de terra a l’Horta de l’Alzina.

 

Agraïments:
Manel Tarès Lagunas, Ignasi Martí Estrada, Jordi Anglès Sanahuja

Arxius consultats:
ACA    Arxiu de la Corona d’Aragó
ACBC Arxiu Comarcal del Baix Camp
AHAT  Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona
AHT    Arxiu Històric de Tarragona

Bibliografia:
ESTEBAN RIBAS, Alberto Raúl: La Batalla de Montjuic 1641. Desperta Ferro, número especial. 2011
FLORENSA I SOLER, Núria i GÜELL, Manel: Pro Deo, pro Regi, et pro Patria. La revolució catalana i la campanya militar de 1640 a les terres de Tarragona. Òmnium Cultural, 2005
GÜELL i JUNKERT, Manel: La Batalla de Tamarit (10 de juny de 1641). Estudis Altafullencs 26. 2002
IGLÉSIES i FORT, Josep: El Setge de Cambrils l’any 1640.  Rafael Dalmau Editor, segona edició. 2010
MELO, Francisco Manuel: Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña en tiempo de Felipe IV. Real Academia Española. Madrid, 1912.
MUÑOZ i SEBASTIÀ, Joan Hilari i QUEROL COLL, Enric: La Guerra dels Segadors a Tortosa (1640-1651). Cossetània Edicions. 2004.
ORTIGA i VIDAL, Ramon: Història gràfica de Cambrils. Ajuntament de Cambrils. 1991
VIDIELLA RECASENS, Montserrat: Onomástica de Cambrils i del seu terme municipal. Ajuntament de Cambrils. 1996

Internet:
La Sega 1640: La Revolta dels Segadors. Casal Popular Independentista de Santa Coloma de Farners. 2012.
http://www.lasega1640.cat/la-revolta-dels-segadors/


Consulta més reportatges publicats a Revista Cambrils

L’Apunt

Els Andria, de cognom a renom

Un fet curiós és la perdurabilitat del cognom Andria a dia d’avui en forma de renom. L’estudi genealògic permet constatar que la família cambrilenca Vidiella-Bassedas, coneguts com Andries, és descendent directe del nostre Josep Andria Pinyol, cronista del setge. Encara té més mèrit la supervivència d’aquest cognom de generació en generació si tenim en compte que el cognom es va perdre en només cinc generacions i ha perdurat fins a nosaltres en forma de renom com a mínim durant cinc generacions més, observem això a la taula següent:

  1. Josep Andria Pinyol (al voltant de 1620) pare de Jaume Andria Manyer
  2. Jaume Andria Manyer (08/12/1654) pare de Nicolau Andria Bas
  3. Nicolau Andria Bas (entre 1689 i 1694) pare de Teresa Andria Domenech
  4. Teresa Andria Domenech (05/02/1722) mare de Josep Bassedas Andria
  5. Josep Bassedas Andria (08/10/1741) pare de Joan Bassedas Folch
  6. Joan Bassedas Folch (03/09/1779) pare de Salvador Bassedas Sans
  7. Salvador Bassedas Sans (21/03/1807) pare de Salvador Bassedas Folch
  8. Salvador Bassedas Folch (01/01/1839) pare de Salvador Bassedas Colom
  9. Salvador Bassedas Colom (07/07/1868) pare de Maria Bassedas Fabregas
  10. Maria Bassedas Fabregas (09/07/1903) mare de Família Vidiella Bassedas

Comenta aquest article