Reportatge

L’atac naval anglès al barri marítim de Cambrils el 1799

El 16 de febrer de 1799, tres naus de guerra angleses es presentaren davant de la platja de Cambrils i, després d’un atac des del mar, hi desembarcà un destacament d’homes que s’apoderaren dels canons de la Torre de Mar

Per Manel Tarés, Pedro Otiña

Aquarel·la en què apareix la nau HMS Argo a l’estret de Gibraltar
Aquarel·la en què apareix la nau HMS Argo a l’estret de Gibraltar | Thomas Buttersworth, 1799. National Maritime Museum, Greenwich).

El context polític de l’època

Després de la Guerra Gran contra França, que mobilitzà bona part de la població catalana contra les tropes del país veí, la política de Godoy menà cap a un acostament amb el directori gal, que cristal·litzà en la firma d’un acord entre tots dos estats l’agost de 1796. A Catalunya, ni el poble menut ni les classes comercials no veien els francesos amb gaire bons ulls. La francofòbia estava ben instal·lada entre els catalans, almenys des del segle XVII, tant pels successius conflictes bèl·lics que els havia enfrontat, com pels perjudicis que reportaven a l’acció comercial catalana (La Parra, 1991).

L’atac naval contra el barri mariner de Cambrils obeïa a la lògica del corsarisme que fustigava la mar i entrava dins la lògica del conflicte obert entre Espanya i Anglaterra en el marc de la guerra angloespanyola que tingué lloc entre 1796 i 1808

A més, la posició de l’Església envers la recent creada República francesa era molt hostil, corroborada per l’acció dels nombrosos emigrats francesos instal·lats a Catalunya. Tanmateix, l’alineament oficial amb França, malgrat les incomoditats que generava fins i tot entre les autoritats inferiors espanyoles, implicava una política exterior conjunta dels dos estats contra la Gran Bretanya, ja aleshores una gran potència comercial. La marina britànica dominava les rutes atlàntiques, cosa que havia d’afectar per força al comerç americà des d’Espanya. A més, en el marc del conflicte internacional de la Segona Coalició contra França, la Mediterrània s’havia convertit en un escenari d’enfrontaments. De sobte, per tant, el comerç català amb Amèrica es paralitzà, ja que els anglesos en controlaven les rutes marítimes. I també quedà dificultat el tràfic amb els altres ports peninsulars, així com amb altres nodes portuaris europeus (Mercader, 1991:167).

L’historiador Emilio La Parra (1991) sentencia aquella situació amb aquestes paraules: “Per a la població urbana les privacions i les dificultats de treball eren conseqüència clara de l’amistat amb França. Per a la major part de la burgesia la situació natural de Catalunya, pel seu interès econòmic, era l’aliança amb Anglaterra.” El comerç amb els anglesos i altres nacionalitats nòrdiques (holandesos, danesos i suecs) era intens en els principals ports catalans, sobretot Salou. Precisament, durant les darreres dècades del segle XVIII, el comerç marítim internacional estava experimentant una gran expansió.

El conflicte angloespanyol, però, interrompé fortament aquelles relacions. Al mateix temps, aquestes conteses militars comportaven que fossin cridats a servir a la Marina espanyola molts dels mariners del país. Salvador Rovira (1992:104) aporta una citació documental de l’any 1791 en què es deia, precisament, que “casi todos los marineros hábiles” de Cambrils es trobaven enrolats en motiu de la guerra.

Els cambrilencs miraren de defensar-se des de la torre de Mar, però els anglesos iniciaren el bombardeig del barri marítim

L’atac naval contra el barri mariner de Cambrils obeïa, també, a la lògica del corsarisme que fustigava la mar Mediterrània. Tot i que el corsarisme magrebí havia descendit notablement d’ençà els tractats i acords signats per Carles III, l’últim dels quals el 1786 amb els algerians (Otiña, 2016:88), ara eren naus franceses i angleses les que passaven a ocupar el lloc d’aquesta amenaça marítima que tants perjudicis havia creat a les poblacions costaneres al llarg de la història.
El corsarisme significava no només la pèrdua de mercaderies i embarcacions, sinó, sovint, el segrest de persones, tant a bord de les naus atacades, com de les incursions practicades a terra. El març de 1781, per exemple, corsaris anglesos prengueren una pollacra napolitana carregada de vi, ancorada al port de Cambrils (Gazeta de Barcelona, 3 d’abril de 1781). Els anglesos no permetien que embarcacions neutrals portessin mercaderies per compte d’Espanya.

La nau capturada fou conduïda al port de Maó. Els espanyols recuperaren la possessió britànica de Menorca, però novament, el novembre de 1798, l’illa retornà als britànics, després de quinze anys absents. Els anglesos hi mantingueren una base naval perfecta per l’assetjament de les costes catalanes i valencianes durant els quatre anys que encara pogueren retenir l’illa balear. Dins d’aquest breu període cau, precisament, l’atac naval contra la platja de Cambrils. El mateix any 1799, naus angleses navegaven davant les costes catalanes sotmetent-les contínuament a bloqueig. També participaven al cors vaixells menorquins, com el que capturà un llaüt tarragoní davant de l’Hospitalet de l’Infant el 4 de març, pocs dies després de l’atac sobre Cambrils (Sanet, 2004).

Façana marítima de Cambrils, a llevant de la torre del Port (any 1900, aproximadament) / Arxiu Municipal de Cambrils, reg. 9525-1-174.


L’episodi de l’atac naval

En aquest treball presentem una nova font documental coetània, la carta que el comandant de l’esquadrilla anglesa escrigué el mateix dia de l’atac i envià al seu país per donar-ne notícia, la qual fou publicada per The London Gazette (núm. 15.119, p. 288). La missiva, escrita pel capità John Markham (1761-1827), que comandava la fragata Centaur, explica com el dia abans aquesta s’havia unit amb les naus angleses Argo i Leviathan i totes tres es plantaren el dia següent a l’altura de Salou. Aleshores, per motius que no aclareix, decidiren atacar el barri mariner de Cambrils, que Markham transcriu com Cambrelles, tot adaptant la fonètica catalana a l’ortografia anglesa. Cal recordar que en aquell temps la barriada marinera ja estava configurada i començava a créixer.

Sembla que els vaixells capturats a Cambrils foren conduïts a Maó, distant a un dia o dos de navegació. La casualitat ha volgut que un capità menorquí coetani hagués dut un diari personal, precisament, durant aquells anys, en el qual anotava les entrades de vaixells al port maonès

El comandant Markham escriu que decidí enviar un destacament a la platja en el moment que els seus defensors havien abandonat la bateria de la torre. La quadrilla que desembarcà a la platja cambrilenca estava comandada pel lloctinent Walter Grosset (mort el 1847) i calà foc a cinc embarcacions de vela llatina, a les quals es refereix com a settees. En canvi, les altres cinc embarcacions que duien mercaderies, especialment vi, foren capturades. Entre aquestes hi hauria una tartana armada (anomenada Verge Maria, transcrit en el periòdic anglès com Velon Maria), que tenia patent de cors, amb catorze homes i càrrega de blat. Tanmateix, aquesta comptabilitat no coincideix amb les notes de Serra i Dalmau, que indiquen que foren tres les barques cremades i quatre les capturades. Morera afegeix, a més, que els anglesos desembarcats haurien plantat una bateria en un lloc conegut com la caseta del Guasc, mentre les naus bombardejaven la població.

Portada de The London Gazette, núm. 15119 / Font: https://www.thegazette.co.uk/London/issue/15119/page/1Encara disposem d’una altra font contemporània, també inèdita, que dóna una informació matisada. Es tracta d’una notícia apareguda en el periòdic italià Gazzetta Universale (núm. 21, 12 de març de 1799) enviada el 20 de febrer pel corresponsal a Barcelona. Aquest situa l’atac naval el dissabte 17 de febrer. Creiem que es tracta d’un error, ja que era el dia 16 que queia en dissabte, tal com també diu la carta del comandant Markham. El contingent desembarcat a la platja cambrilenca hauria estat de 500 homes, els quals capturaren tres barques i en cremaren unes altres quatre fondejades davant la platja. Aquests nombres coincideixen, doncs, amb les dades aportades per Serra i Dalmau. A més, dos altres vaixells haurien acompanyat les tres fragates britàniques. També Morera i Serra i Dalmau fan referència a l’acompanyament de dues fragates angleses al costat de les tres naus de guerra citades per Markham en la seva missiva oficial.

La crònica italiana aporta, encara, una informació addicional que és interessant: els anglesos desembarcats haurien saquejat els habitatges, haurien pres mercaderies i barques i desmantellat els canons de la torre, emportant-se tota la pólvora i les municions que hi havia. Després de l’atac sobre Cambrils, intentaren saltar a Salou, però aquest punt comptava amb millors defenses i ho deixaren córrer. Sembla que els cambrilencs miraren de defensar-se des de la torre de Mar, que comptava amb dos canons, però els anglesos bombardejaren el barri marítim des del mar, sense que constin notícies de danys materials importants.

Davant d’aquests fets, els veïns del barri fugiren, així com els de la Vila, segons la crònica italiana. D’acord amb aquesta font, doncs, els anglesos haurien atacat en resposta a les canonades llençades des de la torre de vigilància de la platja cambrilenca. Morera i Serra i Dalmau afegeixen que es tocà a sometent i hi acudiren tropes des de Reus i Tarragona, que obligaren els atacants a retirar-se, una afirmació que no hem pogut constatar documentalment. Al cap i a la fi, el fet que l’acció bèl·lica fos considerada una pèrdua pot explicar que no hi hagi cap esment de l’episodi ni en la Gazeta de Madrid (consultable digitalment) ni en la Gazeta de Barcelona (disponible a la Biblioteca Nacional de Catalunya), però, en canvi, aparegui en alguna premsa estrangera.

Pintura en què apareix la nau HMS Centaur davant de la Roca del Diamant, a Martinica  / Joseph C. Stadler i John Eckstein, 1805. National Maritime Museum, GreenwichSembla que els vaixells capturats a Cambrils foren conduïts a Maó, distant a un dia o dos de navegació. La casualitat ha volgut que un capità menorquí coetani hagués dut un diari personal, precisament, durant aquells anys, en el qual anotava les entrades de vaixells al port maonès. El diari de Joan Roca Vinent (1747-1826) es troba dipositat a l’Arxiu Històric de Maó i, recentment, ha estat digitalitzat. El 18 de febrer està anotada la següent crònica: “Són arrebats 5 barcos españols ab vi y blat que los vaxells anglesos han tret de prop [...] han desembarcat y destruhit una bateria. Ni estas presas ni les altras fetas, se subjectan a las Reglas de Sanidat, saltant luego a terra, per·lo·que estos faran part al General per descarregar·se.”

Aquest vaixells que arriben a Maó corresponen, molt probablement, a les captures fetes pels anglesos a Cambrils. Encara trobem una altra notícia possiblement relacionada amb l’atac i la captura. Segons apuntava el Diario de Barcelona en la seva edició del 2 d’abril, un corsari espanyol havia pogut recuperar un llondro català carregat amb 241 quarteres de blat i el conduí a Mallorca el 9 de març. L’embarcació havia estat capturada per un corsari anglès prop de Cambrils.


Els vaixells enemics

John Markham capitanejava la fragata HMS Centaur, una nau de la Royal Navy britànica botada el març de 1797, que l’any següent participaria en la captura de Menorca. Disposava de 74 canons i podia portar quasi 650 homes. La segona fragata que participà a l'atac era l'HMS Argo, botada el juny de 1781. Disposava de 44 canons i podia portar uns 260 homes, comandada per James Bowen. La darrera fragata era l'HMS Leviathan, botada l'octubre de 1790. Estava dotada de 74 canons i podia portar fins a 640 homes, comandada per James May. Totes tres eren naus similars que patrullaven per la Mediterrània des de feia uns quants mesos. Havien participat en la captura de Mallorca i havien dut a terme diferents segrestos de naus espanyoles, l’últim dels quals el 6 de febrer de 1799, quan havien atacat dues fragates davant Alcúdia durant una intensa tempesta. Després de l’atac de Cambrils, la fragata HMS Centaur enfonsà una nau espanyola davant Orpesa i, el juny, capturà diversos vaixells de la flota francesa que es dirigia a la base de Toló provinent de la costa de Síria (Royal Navy Biography. London: 1823, vol. I, p. 267).

Pintura que representa l’atac naval a alta mar de les naus HMS Centaur i HMS Implacable el 27 d'agost de 1808 (Thomas Whitcombe, inicis del segle XIX, National Maritime Museum, Greenwich).


Els corsaris cambrilencs

Alguns catalans també participaren en accions d’atac contra vaixells enemics, bé armant embarcacions en cors (com el cas de la balandra reusenca Verge de Misericòrdia, botada el 1780) o bé prenent vaixells a alta mar i, després, demanar patent de cors. Aquest últim fou el cas del llaüt cambrilenc patronejat per Josep Torralba que, l’estiu de 1799, el mateix any de l’atac anglès, capturà un llaüt que navegava en cors en companyia d’un corsari de Maó al servei dels anglesos (Guillén, 1953).

El 12 de juliol, el subdelegat de Marina de Cambrils comunicava als seus superiors que aquell mateix dia s'havia presentat davant de la platja cambrilenca un corsari maonès que patronejava un místic. Aquesta embarcació anava acompanyada d'un llaüt que es dedicava a la pesca del palangre i que actuaria d’escampavies. El llaüt havia estat capturat la matinada anterior quan navegava cap a Barcelona. Amb l'objectiu de reconèixer la costa i avaluar si es podia capturar alguna embarcació que navegués per davant de Cambrils, els corsaris dotaren de tripulació al llaüt palangrer i el feren apropar a la costa.

Des de Cambrils s’adonaren del perill, però veieren que era prou factible capturar l’atacant. Aleshores, s’armà immediatament un llaüt que feia poc havia fet construir el patró Josep Torralba. Botaren l’embarcació al mar amb una tripulació de 25 homes, entre mariners i terrestres, sota el comandament del mateix Torralba. Després de sis hores de persecució, els cambrilencs aconseguiren de prendre el llaüt corsari i el conduïren a la platja de Cambrils. Totes dues embarcacions arribaren al sorral al capvespre d’aquell mateix 12 de juliol.

Alguns cambrilencs també participaren en accions d’atac contra vaixells enemics, com fou el cas del patró Josep Torralba

Una vegada varats a la platja, els cambrilencs feren el reconeixement del llaüt corsari, que estava patronejat per Tomàs Zacarias, de vint-i-cinc anys d’edat i origen moscovita. La tripulació constava de tres britànics, dos gibraltarenys, dos naturals de Ciutadella de Menorca i dos veïns de Maó, un d’ells natural de València. Declararen que el llaüt havia estat armat en cors pel místic maonès just després de la seva captura, amb l’objectiu de ser utilitzat en tasques d’atac ràpid i missions de reconeixement, tal com sembla ser el cas que ens ocupa.

Atenent als fets descrits, les autoritats de Marina de Tarragona es preguntaven si es podia considerar que l’embarcació cambrilenca, armada a cuita-corrents, havia actuat en cors i decidiren consultar l'òrgan de govern del Departament Marítim de Cartagena: "si el laud que se armó repentinamente en dicha villa de Cambrils al mando del citado patrón José Torralba, se deve considerar como corsario español, sin embargo de carecer por la prontitud de los documentos y requisitos que previene la ordenanza de corso, para el percibo que les corresponde a los apresadores".

La Junta de Marina del Departament de Cartagena acordà, amb data 7 d'agost de 1799, fer saber al rei que, efectivament, s'havia de considerar el llaüt cambrilenc, en l'acte de fer la presa, com si fos legítimament armat en cors. Per tant, els individus que el tripulaven havien de gaudir dels mateixos drets en el repartiment del botí (Archivo General de la Marina Álvaro de Bazán. Cors i preses. Lligall núm. 5216).


La gent de mar de Cambrils

Amb l’arribada de la dinastia borbònica a la Corona espanyola, s’inicià un procés de reestructuració de la Marina. Fins al 1737, les lleves d’homes que havien de servir als vaixells de guerra foren poc sistemàtiques i, en moltes ocasions, els mariners i els pescadors eren forçats a prestar el servei. Altres, en canvi, no tenien experiència naval o exercien oficis poc relacionats amb els del mar i, per tant, eren poc útils en un vaixell de guerra.

Davant d’una marina de guerra deficientment preparada i desmotivada, s’anà implementant, de mica en mica, la Matrícula de Mar. Especialment, a partir del 1751, tota persona que es volgués dedicar a les feines del mar s’havia d’inscriure a la Matrícula de Mar, que comportava l’obligació de prestar servei als vaixells del rei. Com a contraprestació, els matriculats gaudien d’alguns privilegis.

De manera periòdica, les autoritats efectuaven una inspecció de matrícula per actualitzar el personal susceptible de prestar servei als vaixells de guerra. A partir de les dades recuperades de la darrera revisió de la Matricula de Mar del segle XVIII, confeccionada el gener de 1799, sabem que entre la província marítima de Tarragona i la de Tortosa –que abraçava des de Sitges fins al límit amb l’actual província de Castelló–, hi havia un total 1.946 matriculats.

Aproximadament el 40% estava prestant servei als vaixells del rei i un percentatge elevat havia estat declarat inhàbil per al servei reial a causa de malalties o ferides de guerra. Pel que fa a la Subdelegació de Cambrils, de la qual formava part, també, la vila de Mont-roig, el 1799 hi havia 102 matriculats declarats. D’aquests, n’hi havia setze considerats inhàbils per al servei, de manera que en quedaven vuitanta-sis en actiu. La meitat dels matriculats cambrilencs estava prestant servei als vaixells del rei i quedaven únicament quaranta-tres homes per operar les embarcacions de la platja de Cambrils: dotze patrons, trenta mariners –catorze dels quals no es coneixia on eren–, i un noi que tenia entre nou i catorze anys (Archivo General de la Marina Álvaro de Bazán. Secció Matrícula. Lligall núm. 1883).

Barques de pesca tretes al sorral de la Platja de Cambrils cap al 1927 / Font: Arxiu Municipal de Cambrils, reg. 9525-4-7791.

El mateix document indica que a la Subdelegació cambrilenca hi havia vint-i-tres embarcacions de creu llatina i llaüts de pesca. Atenent a aquesta situació, en la qual la meitat dels matriculats es trobaven fora, prestant servei als vaixells del rei, no és d’estranyar les moltes embarcacions que, al final de gener del 1799, uns quants dies abans de l’atac anglès, estaven varades a les platges de Cambrils: tres tartanes de setze, catorze i dotze tones, dos llondros de vint i setze tones, un canari de setze tones i dos llaüts de tràfic de catorze i dotze tones. A més, un llaüt de setze tones es trobava de viatge cap a Barcelona, un altre de vuit tones navegava cap a la costa valenciana i un gànguil de trenta-dues tones era de viatge per la costa catalana. Sense comptar les barques de pesca, a Cambrils hi havia, doncs, un total d’onze embarcacions (Archivo del Museo Naval, Madrid. Ms. 0080/43: Relación de las embarcaciones de cruz y de tráfico de esta Ciudad, y sus subdelegaciones…).

Diferents indrets de la costa tarragonina foren artillats durant el segle XVIII. Aquest fou el cas de Salou, un lloc molt poc poblat, on foren construïdes, almenys, tres bateries en diferents moments i indrets de la costa. D’altra banda, a la fi del segle XVIII, la platja de Cambrils era un territori desprotegit, que comptava amb unes quantes cases a primera línia de mar. Només la torre de la platja podia fer front a una possible agressió des de mar, però l’extensió de la costa que havia de vigilar i l’escassa potència de foc, ja que es comptava tan sols amb dos canons, feien del barri un lloc susceptible de ser atacat. Cal tenir present que la dinàmica comercial de Cambrils, en bona mesura, passava per la pesca i la navegació, de manera que la destrucció dels vaixells i les barques de pesca havia d’afectar a la força l’economia local. L’atac anglès es podria entendre atenent al nombre d’embarcacions que es trobaven varades a la platja.

És una mostra de la situació angoixant que es visqué a les costes catalanes durant les dues últimes dècades del segle XVIII i el primer decenni del següent en quant a la gran inseguretat que representaven les naus de flotes enemigues i, potser encara més, les embarcacions corsàries que navegaven per la Mediterrània. El conflicte amb Anglaterra s’acabà el 1808, però aleshores s’iniciava la guerra napoleònica, durant la qual els anglesos tornarien a visitar la vila de Cambrils. Els corsaris aprofitaren aquell context bèl·lic per tornar a fer acte de presència a Cambrils a mitjan maig de 1812 (Diario de Palma, núm. 162, 10 de juny de 1812).

En aquesta nova ocasió, es tractava de dos falutxos i un escampavies comandats per patrons valencians que piratejaven davant la costa cambrilenca i havien arribat a cometre robatoris a la vila, així com capturat dues barques de mercaderies. Foren reduïts pel patró mallorquí Pere Antoni Puig, que el 25 de maig capturà la tripulació d’una cinquantena de mariners i la posà a disposició de l’Ajuntament de Cambrils. Seria un dels darrers atacs d’aquesta mena, sinó l’últim, abans el perill corsari no s’apaivagués del tot a la nostra costa.

Glossari
Canari. Embarcació d’aparell llatí utilitzada als segles XVIII i XIX a les costes de les illes canàries i de la Mediterrània.
Escampavies. Embarcació menor d'escàs calat que acostumaven a portar en conserva els guardacostes i els corsaris per tal de realitzar tasques de reconeixement, exploració i atac.
Falutx. Es tractava d’un llaüt gran, potser per això, en alguns indrets, també se’n deia llaüt perquè provenia d’aquesta família d’embarcacions. Duia dos pals per a veles llatines. El mestre caigut a proa i el de mitjana molt a popa amb una vela dita mitjana que dóna nom a la barca (barca de mitjana). Desplaçava entre seixanta i vuitanta tones o més.
Gànguil. Embarcació de pesca d’un sol pal amb vela llatina. La proa era igual que la popa.
Llaüt. Embarcació d'un sol pal caigut a proa per a la vela llatina. Les seves dimensions varien dels sis metres d'eslora als dotze. Embarcació dedicada a la pesca i al petit cabotatge.
Llondro. Embarcació mixta aparellada amb dos o tres pals, amb veles quadres al trinquet i veles llatines al pal major i al mitjana. Desplaçava unes seixanta tones.
Místic. Embarcació dedicada al cabotatge. Molt semblant al xabec i aparellat de la mateixa manera, però amb diferència en el buc, i amb el trinquet en candela (vertical). Arborava tres pals verticals amb vela llatina; l'un a proa, l'altre al mig, i proveït de mestres i l’altre més petit a popa proveït d'una mitjana. Duia a proa un botaló i a popa un altre anomenat caçaescotes. Desplaçava unes cent tones.
Tartana. Vaixell amb un sol pal per hissar-hi una antena de vela llatina. Es dedicava al cabotatge i a la pesca. Podia arribar a tenir una portada de seixanta tones.
Definicions extretes de: Muntanya, Maria Teresa; Escatllar, Francesc. Ancorades al port de Tarragona. Embarcacions del segle XIX. Navinímia. Volum 1. Tarragona: Arola, 2011.

Referències bibliogràfiques
“Action of 6 February 1999”. A Wikipedia. Recuperat el 6 d’agost de 2017 de: https://en.wikipedia.org/wiki/Action_of_6_February_1799.
“HMS Centaur (1797)”. A Wikipedia. Recuperat el 6 d’agost de 2017 de: https://en.wikipedia.org/wiki/HMS_Centaur_(1797).
Guillén, Julio F. Índice de los papeles de la sección de corso y presas (1784-1838). Archivo General de la Marina Don Álvaro de Bazán, 1953.
La Parra, Emilio. “Catalunya, entre el Directori i Anglaterra (1795-1799)”. Recerques, núm. 24 (1991), p. 143-157.
Mercader, Joan. Els capitans generals (segleXVIII). Barcelona: Vicens Vives, 1991.
Rovira, Salvador-J. La gent de mar de Cambrils (segle XVIII). Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Bereguer IV, 1992.
Otiña, Pedro. Pirates i corsaris. Els atacs contra Vila-seca i la costa del Camp de Tarragona. Vila-seca: Agrupació Cultural de Vila-seca, 2016.
Sanet, Josep Maria. “Pirates, corsaris i captius a la segona meitat del segle XVIII”. TAG. Revista del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona, núm. 35 (2004), p. 16-19.

L’Apunt

L’atac de Cambrils en la historiografia

L’atac anglès sobre el barri marítim de Cambrils fou recollit, de manera molt concisa, per l’erudit local Josep Serra i Dalmau (1874-1918) en les seves notes inèdites “Col·lecció de datos i documents referents a la Vila de Cambrils”, recollides pels volts del 1905. Posteriorment, Josep Salceda (1923-2011) en recollí la notícia i la divulgà en un petit article a Revista Cambrils el març de 1954. Serra i Dalmau donava, però, una data errònia en situar l’atac el 16 de gener de 1799. També l’historiador Emili Morera (1846-1918) es refereix a l’episodi naval quasi amb els mateixos termes en la seva monumental obra Tarragona Cristiana i, a més, aporta la mateixa data errònia que Serra i Dalmau. Tenint en compte que el volum cinquè, en què Morera fa referència a l’episodi, romangué inèdit fins al 1959, cal pensar que hi hagué algun contacte directe entre els dos autors per comunicar-se l’efemèride històrica, de manera que l’un o l’altre arrossegà l’error de la data.

En canvi, Andreu de Bofarull (1810-1882), en els seus “Anales históricos de Reus”, dóna correctament la data del 16 de febrer com el dia de l’atac sobre Cambrils i ho narra breument en un estil molt propi de l’època: “El 16 de febrero, la tripulación de un buque de guerra inglés se echó sobre la rada de Cambrils, cebándose brutal y bárbaramente en sus indefensos moradores, no respetando secso ni edad hasta que artos del mal, al separarse incendiaron las lanchas y casucas de los pescadores.”

Comenta aquest article