Reportatge

L’homenatge al doctor Gimbernat de l’any 1916

Reportatge publicat el mes de novembre de 2016 a Revista Cambrils

Per Ignasi Martí, Manel Tarés

Gernació aplegada a la plaça de la Vila amb motiu de l’homenatge al doctor Gimbernat. Destaquen els balcons endomassats i plens de persones. Al final del carrer de Gimbernat, s’aprecia la torre del Biel.
Gernació aplegada a la plaça de la Vila amb motiu de l’homenatge al doctor Gimbernat. Destaquen els balcons endomassats i plens de persones. Al final del carrer de Gimbernat, s’aprecia la torre del Biel. | Autor: josep Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya. fons brangulí. codi de referència núm. ANC1-4
Potser mai com aleshores no devien haver-se reunit tants o més forasters que veïns a la plaça major de Cambrils com en l’acte d’homenatge a la figura cimera d’Antoni de Gimbernat celebrat l’any 1916. Totes les organitzacions mèdiques de Catalunya i bona part de les espanyoles, així com una nodrida representació d’autoritats de la demarcació tarragonina es van congregar a Cambrils el diumenge 19 de novembre.

Tot i que Antoni de Gimbernat va morir a Madrid una mica apartat de la vida pública, a causa de la política conservadora i antifrancesa de Ferran VII (Pagarolas, 1985), el cert és que la comunitat mèdica va retre-li homenatge des de ben aviat. Així, a finals de novembre de 1816, la junta directiva del Real Colegio de San Carlos, que havia estat fundat pel cirurgià cambrilenc, va aprovar la col·locació d’un bust de marbre, que, al final, no es va arribar a dur a terme. Molt més tard, a Barcelona, el 1879 van col·locar un retrat seu a la Galeria de Catalans Il·lustres a proposta de la Reial Acadèmica de Medicina i Cirurgia de la capital catalana.

Antoni de Gimbernat va néixer en una família cambrilenca de notaris, tot i que els seus pares es dedicaven a les terres. Una vegada adult, va tornar a la seva vila natal en poques ocasions i encara menys els seus fills, que també van destacar en diferents camps científics. En canvi, les altres branques familiars, que van romandre a Cambrils, han perviscut fins gairebé als nostres dies i alguns dels seus membres també han tingut vel·leïtats culturals destacables.

La perpetuació del record de Gimbernat

Tanmateix, la figura de l’il·lustre cambrilenc no va ser mai oblidada a la seva vila nadiua. La tendència de recuperar successos i personatges il·lustres del passat, pròpia del moviment romàntic i els seus epígons decimonònics, també es va donar a Cambrils. Un dels mètodes més utilitzat era el canvi de noms de les vies públiques. En efecte, el 13 de març de 1890, la Junta Municipal de Cambrils, presidida per l’alcalde Carles Clanxet i Cuchillo, va aprovar un conjunt de noves denominacions per a diferents carrers de la vila. Els canvis van comportar la desaparició dels noms tradicionals de moltes vies i van ser justificats dient que: “la población cuenta con hijos distinguidos y hechos históricos, que podrían conmemorarse, dando a las indicadas calles otros nombres relacionados con los propios hechos” (Martí, 2007). Entre aquests fills il·lustres que el consistori volia recordar hi havia Antoni i Carles de Gimbernat, pare i fill, el cirurgià i el naturalista. Precisament, un dels descendents col·laterals del cirurgià cambrilenc, Josep Gimbernat i Ferré, formava part de l’ajuntament que havia pres aquella decisió. La nova denominació de l’actual carrer del Doctor Gimbernat substituïa la del carrer de la Concòrdia, que feia referència a la segregació pactada del terme de Montbrió al segle XVI.

La tendència de recuperar successos i personatges il·lustres del passat, pròpia del moviment romàntic i els seus epígons decimonònics, també es va donar a Cambrils

Aquesta denominació de carrer era l’únic homenatge públic que havia rebut Gimbernat a Cambrils. Tanmateix, existia la consciència que calia fer alguna cosa més. El doctor reusenc Alexandre Frias i Roig, força vinculat a la nostra població, confessava en un article a la Revista Cambrils el novembre de 1957 que, de jove, durant les vacances estivals, havia estat parlant amb els seus amics cambrilencs, entre els quals els germans Vidal i Barraquer, d’organitzar algun homenatge a l’il·lustre cirurgià. Tanmateix, la idea no va reeixir: “el tiempo pasó, nos dispersamos al terminar nuestros estudios y transcurrieron los años sin llevarse a cabo nuestro proyectado homenaje al gran cirujano”.

L’organització de l’homenatge

La iniciativa d’organitzar un homenatge a Gimbernat a Cambrils va venir de fora de la vila, concretament de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. El claustre de professors celebrat el 17 d’octubre va prendre l’acord de celebrar el centenari de la mort del cirurgià amb la col·locació d’una làpida commemorativa sobre una paret de la seva casa natal. La idea va ser comunicada a l’alcalde de Cambrils per part del degà de la Facultat mitjançant carta del dia 18. El degà sol·licitava permís per celebrar l’acte per mitjan novembre i pregava a l’alcalde que fes les gestions pertinents amb el propietari de la casa perquè els autoritzés a col·locar-hi la placa.

La iniciativa d’organitzar un homenatge a Gimbernat a Cambrils va venir de fora de la vila, concretament de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. La proposta va agafar per sorpresa el consistori cambrilenc

La proposta va agafar per sorpresa el consistori cambrilenc, que va tractar el tema en la sessió municipal del 21 d’octubre. Aleshores, l’alcalde Ferran Ortoneda va iniciar indagacions per mirar de localitzar la casa natal de Gimbernat, tot i que, com acabem d’explicar, uns quants anys abans s’havia posat el seu nom al carrer on se suposava que havia nascut l’il·lustre cirurgià. Aleshores, el notari arxiver Francesc Sostres, resident a Reus, va fer una recerca exhaustiva dels protocols i va concloure que la casa natal de Gimbernat havia de ser la del número 6 del carrer de la Victòria (l’actual carrer Immolats del Setge, que portava el nom de la muller de l’alcalde Carles Clanxet.) En canvi, des del registre de la propietat van contestar que no existia cap finca registrada en nom de la família Gimbernat en els llibres antics fins al 1877 i els van donar informació de diferents cases del carrer de la Concòrdia. Al final, en la sessió de l’Ajuntament del 28 d’octubre es comunicava que les investigacions efectuades no havien donat fruit. Sigui com sigui, van triar la casa de l’actual carrer de Gimbernat que feia xamfrà amb la plaça de la Vila.

Per preparar l’acte, l’Ajuntament va constituir una comissió organitzadora. Estava formada per representants de les societats i els majors contribuents de la vila, tal i com es feia aleshores per prendre les grans decisions. La comissió es va reunir diverses ocasions durant la primera quinzena de novembre. A més, una delegació de l’ajuntament es va entrevistar amb el rector Dr. Carulla per tractar els detalls de l’esdeveniment. També el marquès de Marianao, a través dels seus representants al municipi, es va oferir a ajudar a contactar amb els organitzadors de Barcelona. La Facultat de Medicina va convidar a l’acte de Cambrils les diferents institucions mèdiques del país i d’arreu d’Espanya, mentre que l’Ajuntament va convidar diversos polítics, així com cambrilencs rellevants que residien fora. Alguns van escriure a l’alcalde per excusar-ne l’assistència, com els diputats Antoni de Veciana, Josep Elias de Molins i Josep Nicolau, el senador Balsells o el mateix Dr. Carulla, que no va poder assistir per un compromís professional que tenia a Lleida. Un dels cambrilencs que més van lamentar no poder assistir a l’homenatge va ser el mestre i historiador Josep Serra i Dalmau, que exercia a Villena (Alacant). En la carta que va enviar, consultable a l’Arxiu Municipal de Cambrils, deia amb sentiment que aquell acte “hace años, muchos años, ha sido mi obsesión” i “tantas veces soñado por mi”.

Una instantània dels parlaments durant l’homenatge al doctor Gimbernat. S’hi poden distingir els estendards de la Facultat de Medicina de Barcelona i del Sometent Armat / Autor: Frederic Ballell. Arxiu Fotogràfic de Barcelona - Institut de Cultura de Barcelona (ICUB).

 

Els assistents

El dia de l’homenatge va ser assolellat, tal com apuntava la crònica del Diario de Reus (21/11/1916) i s’evidencia en les fotografies mateixes. Cap a les 11 del matí, es va formar una comitiva a la Casa de la Vila, la qual, després de passar a recollir el bisbe Vidal i Barraquer –encara no havia estat anomenat arquebisbe de Tarragona– per la seva casa pairal, es va dirigir a l’estació de ferrocarril. En aquell punt, es van reunir els alumnes de les escoles municipals i els col·legis religiosos, el sometent armat amb la seva bandera, la banda de música L’Harmonia del Camp i totes les personalitats locals: els capellans Mn. Carles Espinach –de la parròquia de Santa Maria–, Mn. Rafael Martí –de l’església del port– i Mn. Jaume Garcés –de les Escoles Cristianes–, els Germans de les Escoles Cristianes, el jutge i el fiscal municipals, l’alcalde –Fernando Ortoneda– i tots els regidors, el secretari –Ramon Oriol–, el tinent de carrabiners i diversos particulars notables, com el metge Casimir Rendé, el veterinari Santos Riverola i els hisendats Carlos Roig i Rovira, Josep Vidal i Barraquer, i Tomàs Bassedas, així com els membres la comissió organitzadora de l’homenatge, segons informava el periodista Modest Dalmau al Diario de Tarragona: Josep Bas, Josep Rigual, Antoni Massagué i Antoni Cros. Les cròniques periodístiques també puntualitzen que hi havia representants de cadascuna de les entitats cambrilenques: les societats El Porvenir i Centre Catòlic, les mútues Artesana i La Caridad, així com el Sindicat Agrícola i la Societat de Pescadors.

La Facultat de Medicina va convidar a l’acte de Cambrils les diferents institucions mèdiques del país i d’arreu d’Espanya, mentre que l’Ajuntament va convidar diversos polítics, així com cambrilencs rellevants que residien fora

També s’esperaven a l’andana els doctors Sebastià Recasens i Gustavo Pittaluga. El primer, que feia poc temps que era degà de la Facultat de Medicina de Madrid, assistia en representació del rei Alfons XIII, mentre que el segon actuava en nom de la Real Academia de Medicina de Madrid. Havien arribat en tren fins a Reus, on van ser recollits en automòbil pel secretari del marquès de Marianao, Bartomeu Ferrer Bittini, i acompanyats pel bisbe Francesc Vidal i Barraquer. A part dels noms que hem anomenat, els diaris de l’època es recreen amb profusió amb els noms dels assistents il·lustres provinents de fora de la demarcació. En primer lloc, hi va participar tota la primera plana de l’associacionisme mèdic català i bona part de l’espanyol. Hi van ser presents els catedràtics de la Facultat de Medicina de Barcelona, encapçalats pel Dr. Andrés Martínez Vargas, alhora president de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia, en representació del Dr. Carulla, així com diversos professors i representants dels alumnes de la facultat, a tenor de dos alumnes per cada curs; en total, catorze representants dels alumnes, “entre los que se veían a cuatro señoritas”, una circumstància que era motiu especial per destacar en aquell temps. També hi havia els metges de guàrdia de l’Hospital Clínic i diferents representacions d’organitzacions mèdiques de tot Espanya, entre les quals, membres de les facultats de medicina de Saragossa, València, Sevilla, Granada, Cadis i Valladolid.

De Reus, havien arribat diversos metges, així com el director de l’Escola Pericial de l’Ateneu Reusenc, el pedagog cambrilenc Lluís Rovira i Guinart. Des de Tarragona, una comissió del Col·legi de Metges i diferents personalitats polítiques i eclesiàstiques, com el governador civil –Zacarías Ayala–, el president de la Diputació –Ramon Vidiella– i el representant de l’Arquebisbat –el canonge Dr. Ramon Sensada–, entre altres. Aquesta afluència de personalitats va atreure corresponsals de diferents mitjans de premsa, com Diario de Reus, Foment, La Vanguardia, El Día Gráfico, Las Noticias, La Veu de Catalunya, Diario de Tarragona i ABC, a més de diversos mitjans especialitzats. Per aquest motiu, disposem de diverses cròniques periodístiques de l’homenatge. Una de les més completes és la de La Vanguardia, del 20 de novembre. Les cròniques del diari tarragoní La Cruz i el diari reusenc Las Circunstancias, publicades el dia 21, són molt similars a la del diari barceloní, cosa que ens fa pensar que es van basar en la mateixa font. La crònica del Diario de Tarragona és l’única que hem localitzat que està signada pel seu autor, que afirma haver estat present a l’acte: es tracta del periodista Modest Dalmau Mallafré. Al costat dels corresponsals, hi van ser presents els primers fotoperiodistes, les fotografies dels quals motiven aquest reportatge.

Els actes

Una vegada rebut el gruix dels participants a l’estació, després de les salutacions, es va organitzar una comitiva que va recórrer la vila fins aturar-se a la cantonada del carrer de Gimbernat amb la plaça, davant de la suposada casa natal de l’eminent metge cambrilenc, en la qual havien col·locat una làpida commemorativa amb la següent inscripció: “La Facultad de Medicina de Barcelona a Gimbernat, 1734-1816”. El poble estava engalanat i els balcons lluïen domassos.

Parlament del doctor Sebastià Recasens, degà de la Facultat de Medicina de Madrid. Al fons, es poden apreciar algunes cases del raval de Gràcia, a l’altra banda de la riera. / Autor: Josep Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Brangulí. Codi de referència núm. ANC1-42-N-14073.

 

El catalanisme va reivindicar el paper cabal de Gimbernat en la història de la medicina catalana i l’acte de Cambrils va ser un escenari ideal per fer-ho

Al costat de les autoritats, van ocupar un lloc preferent els descendents del cirurgià: Josep i Francesc Vidal i Barraquer, Eusebi Gimbernat, Maria de Gimbernat i Antoñito, Pepe, Adela i Elvira Gimbernat, i Marc Ribas. L’acte va començar amb el discurs del Dr. Martínez Vargas, que, com hem dit, representava el rector de la Universitat de Barcelona. En nom de la Facultat de Medicina, va oferir la làpida al poble de Cambrils, “dando un viva á Gimbernat y otro á Cambrils que fueron contestados con gran entusiasmo”. La placa era obra de l’escultor anatòmic de l’Hospital Clínic, Dionís Renart (1878-1946).

A continuació, va parlar el Dr. Sebastià Recasens Giol (1863-1933), en representació del rei, i va fer un discurs en què destacava el paper de la monarquia en els èxits aconseguits pel metge cambrilenc. D’acord amb les cròniques periodístiques, Recasens “manifestó que Don Alfonso XIII era un digno sucesor de Carlos III, monarca que dijo dió grandes facilidades al anatómico Gimbemat y á todos los hombres de valer de su tiempo, para desenvolver mejor sus iniciativas. Hablando del viaje de los Reyes á Cataluña, dijo que se verificaría el próximo mes de abril y anadió que el Rey tiene como una de las joyas más preciadas de su Corona á Cataluña, que por su ciencia, industria y comercio puede competir con las más adelantadas del extranjero”. Recasens va acabar la primera part del discurs amb un “viva el rey” i, després, va seguir en català, bo i elogiant la figura de Gimbernat, a qui va dedicar un altre visca. Segons destaca La Veu de Tarragona (26/11/1916), el gest del Dr. Recasens envers la seva llengua materna li va valer molts aplaudiments.

A continuació dels dos metges, va ser el torn del bisbe de Solsona, Francesc Vidal i Barraquer, que va parlar en nom de Cambrils: “aconsejó á las madres que cuando con sus hijos pasen por delante de ella [la làpida], los hagan comprender que deban hacerse dignos para merecer el día de mañana un tributo semejante”. Finalment, el petit Antoni va entregar una carta d’agraïment al doctor Martínez Vargas, que la va llegir en veu alta. Aquest nen devia correspondre a Antoni Gimbernat Muñoz, fill de l’actor del mateix nom.

Després de l’acte de descobriment de la làpida commemorativa, els convidats van desplaçar-se a l’edifici escolar dels Germans de la Doctrina Cristiana per dinar. El banquet va comptar entre 150 i 200 comensals, que havien pagat 10 pessetes per cobert –segons una carta del notari Francesc Sostres localitzada a l’Arxiu Municipal de Cambrils–, servit per l’emblemàtic Hotel de Londres, de Reus. Durant l’àpat, alguns assistents van dur a terme diversos parlaments i es van aixecar per fer els acostumats brindis tan típics de l’època. De nou en aquesta ocasió, el bisbe Vidal i Barraquer va parlar en nom del poble i es va adreçar al doctor Recasens perquè transmetés al rei el contingut del seu missatge. El futur cardenal li va fer saber dos dels principals temes més actuals que tenia llavors la població de Cambrils i que requerien, segons ell, d’una solució imminent: la construcció d’una murada que protegís el poble dels embats de les rierades i la construcció d’un dic per protegir la platja. Aquí, Vidal i Barraquer va fer gala de les seves dots de negociació, advocant a favor dels interessos de la vila en un moment tan oportú com aquell que se li havia presentat.

Just en aquell moment, estaven pendents dos projectes destinats a arreglar la riera i el port de Cambrils. El projecte de defensa contra les avingudes de la riera d’Alforja havia estat aprovat a mitjan novembre. Consistia en la construcció d’un mur de contenció sobre l’existent i la seva continuació fins a l’altura del col·legi dels Germans de la Doctrina Cristiana (Diario de Tarragona, 21/11/1916). Respecte al port, cal dir que a mitjan desembre, una comissió presidida per l’alcalde va visitar el governador civil per informar-lo del perill que corria la barriada marítima si no es portaven a terme les obres de defensa de la platja, les quals s’havien demanat al govern després dels nombrosos temporals que, en aquells anys, havien causat estralls a la població (entre els quals, el recordat temporal de 1911, l’any de les desgràcies).

Gravat del doctor Antoni de Gimbernat

 

L’Apunt

Ressenyes a la premsa

Aquesta afluència de personalitats va atreure corresponsals de diferents mitjans de premsa. Al costat d’aquests, hi van ser presents els primers fotoperiodistes del moment
Gràcies a la premsa gràfica de l’època, hem pogut recuperar algunes instantànies preses durant l’acte de Cambrils, corresponents, almenys, a tres fotoperiodistes: Josep Brangulí i Soler (1879-1945), Frederic Ballell i Maymí (1864-1951) i un fotògraf anònim de l’empresa de fotogravat Baguñà i Cornet. Les instantànies de Brangulí van ser publicades al diari ABC (22/11/1916) i a la revista Hojas Selectas (núm. 181, 1917), mentre que les de Ballell apareixen als periòdics Mundo Gráfico (29/11/1916) i Ilustració Catalana (03/12/1916). L’agència Baguñà i Cornet va vendre una imatge a la coneguda revista barcelonina La Hormiga de Oro (25/11/1916).
Totes les fotografies mostren la cantonada de la plaça de la Vila amb el carrer de Gimbernat durant l’aplec. Damunt de la placa del carrer, observem la làpida commemorativa ja descoberta i envoltada d’un marc vegetal. Els principals assistents estan situats davant, mentre que la resta de la gent està situada al seu voltant. Els balcons, d’on pengen domassos, estan plens a vessar. S’hi poden veure la bandera del sometent i l’estendard de la Facultat de Medicina.

Comenta aquest article