Reportatge

Publicat el mes de maig de 2017 a Revista Cambrils

Les Germanies de Cambrils. 1520

Al segle XVI Cambrils va protagonitzar una revolta antisenyorial contra el Duc de Cardona, amb èxit final per als cambrilencs

Per Ignasi Martí, Manel Tarés

A la imatge, escut del portal on hi apareix l’any 1587, quan Cambrils tornava a estar sota jurisdicció reial, tot i que tenim el canvi efectiu l’any següent
A la imatge, escut del portal on hi apareix l’any 1587, quan Cambrils tornava a estar sota jurisdicció reial, tot i que tenim el canvi efectiu l’any següent | Foto: lluís rovira i barenys

Les Germanies van ser una revolta armada antisenyorial que entre els anys 1519 i 1523 afectà la corona catalanoaragonesa, tot i que amb intensitat molt diferent. L’episodi històric ha estat sempre objecte, ja des de l’època coetània, de judicis apassionats i polèmics. La revolta als territoris de la Corona d’Aragó va succeir de forma paral·lela als comuners al regne de Castella.

Excepcional col·legiata romànica de Sant Vicenç de Cardona. Ferran de Cardona, però, tenia el palau a Arbeca. Foto: lespedresdecatalunya.blogspot.com.es/2016/04/sant-vicenc-de-cardona.html

 

Les Germanies reclamaven justícia

La Guerra de les Germanies es va donar entre els anys 1519 i 1523, i pràcticament i amb diferent grau, afectà tots els territoris de la Corona d’Aragó, annexionada a la dinastia de la corona de Castella. Es tractava d’una revolta armada antisenyorial que va posar en escac a les autoritats del nou monarca, l’emperador Carles I (I de Castella i V d’Alemanya). Aquest fenomen social i polític es va viure amb una extrema intensitat al Regne de València i a les Illes Balears, i va ser coetani amb la revolta dels comuners de Castella. L’historiador Àngel Casals creu que a Catalunya, que sortia d’una guerra, no hi havia les mateixes condicions que a València o Mallorca per reproduir el mateix esclat revolucionari. Els revoltats a Catalunya responien a problemes d’àmbit local, com va succeir a Girona, Lleida, Igualada, Agramunt o Tortosa. Segons l’historiador Valentí Gual les Germanies s’emmarquen amb d’altres revoltes socials europees provocades per la pesta i revoltes agràries. Per uns estudiosos és la primera revolució moderna, per altres un alçament feudalitzant que va anar en contra de l’europeisme de Carles I. La historiografia antiga creia que no hi va haver vincles entre el cas valencià i el català, però la historiadora Eulàlia Duran va situar amb el treball de Rovira i Virgili el principi de la relació entre els dos fenòmens. Valentí Gual assegura que abans es creia que els acords de la sentència Arbitral de Guadalupe de 1488, que afavoria els pagesos de remences, va pacificar durant segles el camp català, però això no va passar a la Catalunya Nova on el fenomen remença era minoritari. El cas de Cambrils s’explica com un moviment estructurat, no espontani, en contra dels abusos dels Cardona, els senyors laics més poderosos de la Catalunya de l’època. El litigi per part dels cambrilencs i montbrionencs per retornar a jurisdicció reial abans de la venda exercida per Joan II el 1472 va durar fins el 1588. Tot i la llarga espera, cal tenir present que molts d’aquests litigis de jurisdiccions senyorials no es van arribar a solucionar fins l’abolició del sistema feudal el 1835.

Per què Cambrils estava en mans dels Cardona?
Els Cardona crearen tot un imperi amb la sal i el suport a Joan II “el sense fe”

La causa d’aquest domini la trobem amb el greu conflicte social agrari que va generar en guerra civil del segle xv entre la Biga –partit dels ciutadans honrats, els mercaders més rics i les grans ciutats– contra la Busca –partit dels mercaders, exportadors i menestrals–. Els primers, aglutinats amb la Diputació del General (Generalitat), i els segons, partidaris de Joan II. La Biga donava suport al príncep Carles de Viana que com a dada curiosa va fer estada a Cambrils el 8 de març de 1461. Segons explica l’historiador Carles Maristany, Cambrils com a vila de jurisdicció reial va ser present a les Corts de 1454-58. Els cambrilencs es van posicionar a favor del monarca i al costat de la Busca, però posteriorment la vila va prendre part activa contra Joan II i a favor de la Biga i la Generalitat. El Camp de Tarragona va patir els estralls d’un conflicte de deu anys, Cambrils va ser conquerida ràpidament per les tropes de Joan II, el desembre de 1462. Com a represàlia, el monarca va donar el terme de Cambrils al comte de Cardona i Prades, fidel a la causa de Joan II. El 26 de març de 1470 Joan II va vendre la vila de Cambrils al capítol i canonges de Tarragona, i el 31 de gener de 1472 empenyora la vila i el terme de Cambrils que van passar a denominar-se Baronia de Cambrils. Cambrils va ser adquirida com a penyora per Joan Folch de Cardona, mentre no se li retornaven els castells d’Anglès i Osor, venuts per Joan II al Batlle General de Catalunya. La donació resultava il·legal ja que el 1437, en incorporar la vila i terme a domini reial, Joan II va prometre que no seria alienat de la corona (clàusula que gairebé mai es complia). L’acció mai va ser acceptada pels habitants de la vila de Cambrils i els llocs de Montbrió, els Teixells (o Tegells) i la Plana, que reclamaren amb insistència tornar a la jurisdicció reial. Els Cardona, suposen que per primer cop hi ha la unificació de tots els poders que podien exercir-se sobre la vila i el seu terme.

Escut dels Cardona present al castell d’aquesta ciutat / Foto: Ignasi Martí

 

Els abusos dels Cardona

L’adveniment de Ferran II i la Sentència Arbitral de Guadalupe van fer pensar a les autoritats de Cambrils que era el moment propici per reclamar eliminar l’alienació feta pel seu pare Joan II. El nou monarca va signar (1488) restituir a la corona els antics dominis reials, però el nou hereu Cardona va fer valdre els seus drets aprovant càrregues sobre el pa, el vi, la carn i qualsevol altre queviure o mercaderia que entrés a les seves possessions, entre elles la Baronia de Cambrils. Els jurats cambrilencs van presentar un plet davant la Reial Audiència on lamentaven les vexacions i opressions del duc, i es van mostrar en contra d’impostos que fins aleshores no pagaven. Ferran II es va posicionar a favor de les reclamacions cambrilenques, però s’evidencia la seva vacil·lant política i el 1491 donat que no havia restituït els castells d’Anglès i Osor, el rei va concedir la vila de Cambrils en plena propietat i franc alou als Cardona. El malestar va anar creixent, a les Corts de Barcelona del 3 de juny de 1519, la reina Joana i el seu fill Carles van accedir a concedir el guiatge que permetés als homes de la vila nomenar síndics i emprendre un plet contra el duc de Cardona. El mateix dia van penjar l’escut de la protecció reial al terme i els nuclis urbans de Cambrils, Montbrió i els Teixells. El duc de Cardona va protestar i el rei va fer retirar les insígnies i pendons el 19 de novembre de 1519.

Tomba de Ferran de Cardona i Enríquez, nomenat Gran d’Espanya el 1520
Foto: lespedresdecatalunya.blogspot.com.es/2016/04/sant-vicenc-de-cardona.html

 

El 1520 esclata la revolta

Segons Eulàlia Duran i Carles Maristany, el cas de Cambrils va ser el cas local més espectacular de revolta contra qui després de la Guerra civil, es va convertir en el senyor amb més possessions i més poderós de Catalunya. Cal tenir present que la mare de Ferran de Cardona era cunyada de Joan II, el seu oncle Pere de Cardona, seria bisbe d’Urgell, arquebisbe de Tarragona i lloctinent general de Catalunya. A la família hi havia un bisbe de Barcelona, un altre lloctinent i tota mena de lligams matrimonials amb la poderosa noblesa castellana. Després de la crisi remença, els lligams senyorials no tenen la mateixa legitimitat i petites poblacions com Cambrils afectades per noves ingerències senyorials, es van atrevir a plantar-los cara. Segons apunta Valentí Gual, l’esclat de la revolta el maig de 1520 vindria propiciada anys abans i és de creure, que hi havia uns interessos econòmics locals (i potser forans) que estarien per esbrinar. Àngel Casals considera que Cambrils no feia plantejaments rupturistes respecte el model feudal com a València, sinó només fer complir al rei la seva paraula.

La historiadora Eulàlia Duran ens diu que el 12 d’abril de 1520, els consellers de Barcelona envien una carta al duc Ferran de Cardona, tot explicant el malestar que es respirava a Cambrils. El duc havia fet empresonar en els darrers dies Pere Simó (Cambrils) i Miquel Francesc (Montbrió) com a suposats líders de la sedició, cosa que va provocar que els jurats i universitats de la vila reclamessin la intercessió de les autoritats barcelonines. A la carta tramesa al duc, recorden els privilegis reials que sempre havia tingut Cambrils com a carrer de Barcelona. A més de l’alliberament dels dos presos, reclamen que “no sie feta vexació alguna” sobre els habitants del terme de Cambrils, cosa que evidencia l’existència de més abusos. Mentrestant la Germania al Regne de València s’expandia ràpidament. Segons ens explica Joan Fuster, el 1502 els gremis de la ciutat de València havien obtingut permís de Ferran II per armar-se en defensa dels persistents atacs dels pirates barbarescos (com els de la costa tarragonina). L’intel·lectual de Sueca compara aquest fet a armar els sindicats d’obrers: els gremis agitarien una acció revolucionària contra la noblesa. La Germania valenciana esdevindria un moviment antioligàrquic, contra els cavallers (no pas contra l’emperador) i contra els seus pagesos mudèjars, competidors amb la petita pagesia i quintacolumnistes de la pirateria barbaresca.

A Barcelona a peu a reclamar: “justícia, visca lo rey!”

El que estava passant al Regne de València, era ben present en l’ambient que es respirava a la Baronia de Cambrils. Així doncs el 8 de maig de 1520 arribaren a Barcelona procedents de Cambrils dos-cents homes per reclamar ajuda als consellers de la ciutat contra els abusos del duc: “quexant ab grans veus del duch de Cardona, cridant ‘justícia, visca lo rey’ y dient mil blasfemes del duch”. Així és com ho escrivia el síndic de Mallorca, el canonge Gregori Genovard als jurats de Mallorca el 13 de maig de 1520. Els cambrilencs anaven armats amb espases i els consellers barcelonins tenien por de la possible reacció, ja que l’arribada havia estat aprofitada pels menestrals que feia temps reclamaven més representació al Consell. La ciutat (que tenia 40.000 habitants) sabia que darrera els homes també venien les dones amb la canalla. Tenint en compte que el nombre de dones podria ser similar als dos-cents homes, la xifra de revoltats resulta sorprenent ja que amb dades aportades per Carles Maristany, el 1497 Cambrils tenia 157 focs, equivalent a uns 700 habitants. Segons Casals, van anar a Barcelona a la seu de l’Audiència, a la ciutat d’on havia estat carrer, no tenien previst provocar un esclat popular que segons ell, no es va produir.

Els agermanats cambrilencs juntament amb els barcelonins, anaven dirigits per un timbal. Aquests són del segle XVI, Flandes.

 

La ciutat de Barcelona va fer costat als cambrilencs

Continuant amb la carta del síndic de Mallorca, recollida per Duran, diu que l’arribada va desencadenar un moviment de solidaritat entre les classes populars de la ciutat: “y per causa de aquestos, lo poble s’és tant avalotat y se són levats molts mynyons ab taball e bandera cridant ‘visca lo rey y muyra mal consell’, que són vinguts a pedrades tornar-se al governador, vaguer e altres officials”. Altres fonts diuen que anaven amb un timbal “avalotant la ciutat, portant una bandera” i cridant contra el consell i a favor del rei. El síndic Genovard afegia: “es té per cert que són stades intel·lygències de alguns tacanys ab lo poble de València” és a dir, amb la Germania valenciana. És la primera evidencia que tenim del vincle dels agermanats cambrilencs amb els agermanats valencians. Valentí Gual apunta que el contacte amb els valencians seria per via marítima. Duran aporta més detalls de l’arribada a Barcelona: “i en la plaça davant aquelles ensús de mil homes així de la ciutat com encara de la vila de Cambrils qui en nombre de CC o més són venguts lo die present dematí cridant agran crits ‘justícia’ a causa dels procehiments que per manament del Il.l. duc de Cardona se fan en aquesta vila contra ells y altres... y encare... som avisat que darrera los dits CC homes vénen totes les dones e infants de la dita vila en aquesta ciutat per cridar semblantment justícia”. El fet que els cambrilencs anessin armats i el moviment de solidaritat que van rebre, va fer posicionar els membres del Consell a mediar entre el Duc i els revoltats. Axí ho explicaven a l’arquebisbe de Tarragona: “CC spases tirades en los patis de dins y devant les dites cases del consell”. L’11 de maig el Consell de Cent nomena dos ambaixadors, Pere de Santcliment i Pere Escarit, que el mateix dia van sortir de Barcelona per reunir-se a Arbeca amb el duc i “tractar de las ditas diferèncias que éran entre lo duch y los hòmens de la vila de Cambrils”.

La revolta dels cambrilencs s’escampa

El 12 de maig el consell comunica al rei Carles I i al Duc de Cardona el malestar generat per l’arribada dels cambrilencs a la ciutat, on es constata inestabilitat. L’arribada dels agermanats cambrilencs és aprofitada pels menestrals per reclamar més presència al Consell i els representants municipals veuen com la situació se’ls descontrola. La revolta s’estén entre els pagesos del Vallès i també per altres municipis del Principat: baronia de Montbui, Tortosa, Granollers... Els paers de Lleida demanen al rei que intercedeixi entre Cambrils i els Cardona, i el Consell de Cent suplica que se solucioni el tema dels cambrilencs, per tal que marxin de la ciutat. Finalment les noves mesures de control dictades des de Gant pel lloctinent general Diego de Mendoza i en segon lloc, l’efecte d’un rebrot de pesta, fa que a principis de juny la situació a Barcelona passi a estar sota control. Sembla que els cambrilencs tornen a casa. A inicis de juliol s’empresona l’alcalde barceloní Macià Julià, qui juntament amb el carnisser valencià Joan Arinyo, són acusats pel Consell i l’arquebisbe de Tarragona, de connivència amb la revolta generada al maig pels cambrilencs. El 3 de setembre el Consell de Barcelona alerta del perill d’una segona arribada dels agermanats cambrilencs, ja que el guiatge pactat al juliol amb el duc de Cardona caduca al setembre, quan els pagesos tenen la collita i la sembra. El Consell es presta a tornar a mediar davant del Duc, però aquest cop mostren el seu explícit descontentament ja que tenen coneixement que la gent de Cambrils ha demanat ajuda als Tretze de València, el govern revolucionari. Per tal demanen “vullen persuadir los dits hòmens de Cambrils que en lo entretant stiguen reposats e no’s posen en fer comotions algunes com feren en los dies passats”. Gual es pregunta si es refereix al maig o si a l’estiu hi va haver novetats. A través de l’arquebisbe Pere de Cardona (oncle del duc), s’aconsegueix el guiatge dels cambrilencs i es desmenteix el rumor d’una segona anada a Barcelona. Segons Casals, Pere de Cardona representa el tarannà feudal més ranci, ja que va utilitzar la seva influència en benefici propi en tota mena d’afers de les ciutats com en el cas cambrilenc. Al desembre el Consell de Cent torna a tenir proves d’una possible tornada dels agermanats cambrilencs. L’any següent, el 13 d’agost de 1521, el Consell va enviar una carta de fidelitat a Carles I, tot distanciant-se de les Germanies valencianes i els comuners castellans, i van minimitzar les revoltes provocades per forans: “en lo any passat, havent-se seguit algun moviment en la dita ciutat a causa de la venguda dels hòmens de Cambrils, se conegué clarament la fidelitat que los pobles tenen a lur rey y senyor natural”. Ja hem explicat que aquesta no va ser pas la versió real dels fets. No és fins el 1523 quan Carles Maristany situaria el final de la revolta que es vivia a Cambrils, tot i continuar el costós plet per tornar a ser vila reial.

A la imatge, portal del carrer Major, on a la part superior s’hi troba l’escut de la Corona d’Aragó, col·locat amb el retorn de Cambrils a la jurisdicció reial

 

Final del litigi
El conflicte amb els Cardona va persistir anys fins que Cambrils va retornar a jurisdicció reial el 6 d’agost de 1588

Com hem dit anteriorment, el litigi entre Cambrils i els Cardona duraria anys, a les Corts de Montsó de 1585, la Duquesa de Cardona va formular una queixa sobre la situació de Cambrils: “los vassalls de la vila sobredita, posats en armes, llansaren ignominiosament ab so de campana amotinats als oficials de dita duquessa y feren violències y cedissions, homicidis, descomadiments y infinites injúries a diverses persones, rebel·lant manifestament”. Resulta prou palès el grau de violència que es va viure al municipi. L’historiador Carles Maristany consultant els documents de la Cancelleria, ens detalla que finalment el 6 d’agost de 1588 (al portal hi posa l’any anterior), el rei Felip II signà el document pel qual Cambrils i els llocs de Montbrió, els Teixells i la Plana tornaven a estar sota jurisdicció reial. El llarg plet va deixar un deute de més de 14.000 lliures, per això els Jurats i Consell de la vila va reclamar el privilegi reial d’aprovar tributs a totes les mercaderies. A petició dels cambrilencs, el rei va aprovar l’exempció durant sis anys de les rendes que li pertanyien a la vila i el seu terme. El 1599 els jurats van aconseguir reduir el deute a 6.000 lliures, encara que només tenien 116 lliures procedents dels tributs concedits per la corona. Tornen a reclamar l’exempció per vint anys i Felip II els ho concedeix per deu. Cambrils havia tornat a jurisdicció reial, però la monarquia de principis de segle XVII no estava disposada a compartir jurisdiccions i privilegis amb infeudataris com a l’època de Joan II. Els titulars de la castlania de Cambrils (com la nissaga de Macip i de Sotello, ciutadans de Barcelona) no vam obtinir els mateixos drets que els Cardona i moltes antigues prerrogatives van passar a mans de la corona.

Cronologia de la revolta de les Germanies a Cambrils

 

Fonts
CASALS, Àngel. L’Emperador i els catalans. Catalunya a l’Imperi de Carles V (1516-1543) Ed. Granollers , Granollers, 2000
CONGNET, Gillis. Pierson la Hues. 1581. Royal Museum of Fine Arts de Antwerp.
DURAN, Eulàlia. Les Germanies als Països Catalans, Documents de cultura, Curial, Barcelona, 1982
FUSTER, Joan. Nosaltres, els valencians edició especial per a la Generalitat Valenciana, Edicions 62, Barcelona, 1992
GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA Cort General de Montsó (1585) Montsó-Binèfar Vol. II /5/7, Barcelona, 2001
GUAL, Valentí. “Les Germanies a Catalunya. El cas de Cambrils” conferència 25-maig-2016, Casal Popular de Cambrils
MARISTANY, Carles. Senyoria i població al Camp de Tarragona: la vila de Cambrils (segles XII-XVII); 2n premi d’Assaig “Vila de Cambrils” 1985; Ajuntament de Cambrils,1986
OTIÑA, Pedro. Pirates i corsaris. Els atacs contra Vila-seca i la costa del Camp de Tarragona. Agrupació Cultural de Vila-seca, Vila-seca, 2016
SALCEDA, Josep. Quaranta anys d’Estampes Cambrilenques. Vol.I, El Mèdol, Tarragona, 1998
VIDAL, Albert. Per què diem? L’origen de 100 dites populars, Ed.Albertí, Barcelona, 2016
Agraïments: Valentí Gual, Pedro Otiña, Montserrat Flores, Pere Olivé, Biblioteca de Cambrils, Arxiu Ducal de Medinaceli a Catalunya (Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià) 

L’Apunt

Ducat de cardona
Mapa dels dominis dels Cardona a Catalunya, als que cal sumar el Marquesat de Gandia o el Ducat de Sogorb, al País Valencià. Eren el senyor feudal laic més poderós que hi havia a Catalunya. Font: http://www.enciclopèdia.cat/EC-GEC-0014912.xml

Comenta aquest article