La primera commemoració en llibertat de l'Onze de Setembre

L'organització del Congrés de Cultura Catalana del Baix Camp a Cambrils arriba en un moment de màxima activitat reivindicativa

Els membres de la comissió de l'oposició democràtica catalana encarregada de negociar amb el governador civil de Barcelona la commemoració de la Diada de 1976 no van poder proclamar el seu èxit fins a la matinada del dia 10 de setembre. Aquella nit finalitzaven unes llargues setmanes de negociacions que van portar al cessament del governador Sánchez Terán i del ministre Martín Villa.⁶⁰

A Cambrils les detencions de la Marxa de la Llibertat de setmanes abans no van impedir que un grup de membres sortissin al carrer per commemorar la primera Diada en llibertat. L'acte va estar organitzat per l'Assemblea local i va constar d'una caravana d'uns 25 cotxes que, enarborant les senyeres, van anar donant voltes pel poble. Els participants en aquesta manifestació feien sonar els seus clàxons amb insistència i amb un megàfon animaven la gent perquè col·loquessin senyeres als balcons. Apel·les Carod-Rovira (que aleshores militava al MUM) recorda que van haver d'anar a una casa del carrer de Juan Sebastian Elcano,¹ on equivocadament havien col·locat la bandera espanyola, a explicar-los que havien de penjar la senyera. De l'acte no se'n va informar a l'Ajuntament i tampoc hi va haver cap actuació de les forces de seguretat.⁶² L'Assemblea local va editar uns fullets on explicava les motivacions de la Diada, es reivindiquen els quatre punts i es fan al·lusions a la Marxa de la Llibertat, que acabava aquell dia a Poblet. D'aquest acte, no hi ha cap referència a Revista Cambrils, a causa de la censura que les autoritats administratives encara efectuaven sobre qualsevol tipus de publicació.

§ Petició de canvi de retolació dels carrers §

	Dues plaques de carrers de Cambrils encara per traduir (REVISTA CAMBRILS)

Una de les campanyes que va realitzar l'Assemblea de Catalunya local va ser la de la petició de traduir al català la retolació dels carrers i canviar-ne els noms que fessin referència a l'època franquista. Segons les actes municipals (aparegudes a Revista Cambrils) i la notícia que en fa referència, que és del 13 de gener de 1977, és a primers de gener que el consistori, i a raó de l'entrega d'un plec de firmes de cambrilencs, decideix començar a fer les gestions per tal de traduir els noms dels carrers de "los sectores urbanos más antiguos". És per això que es nomena una comissió per assessorar l'Ajuntament en la traducció correcta dels noms i en els antecedents històrics que poguessin tindre els carrers. Sembla ser que aquestes eren campanyes que se seguien a nivell de tot Catalunya.⁶³ La comissió queda constituïda a principis de febrer i no és fins a meitat del mes de març que va presentar les seves conclusions a l'Ajuntament, amb tota la llista de noms traduïts. A més d'això, la comissió creu convenient no utilitzar el continu canvi de noms de personatges o fets polítics que s'havien donat a mida que hi havia una situació política diferent. És per això que decideixen substituir els noms de Generalísimo Franco, Calvo Sotelo, Mártires, General Mola, 15 de Enero i José Antonio, pels de (i per ordre correlatiu) Hospital, Immolats del Setge, Baix Camp, Ramon Llull, Pau Casals i Consolat de Mar.⁶⁴ La nova retolació va ser encomanada al ceramista local Esteve Sunyol.⁶⁵ Josep Salceda, un dels membres de la comissió, exposa la llista de noms traduïts i els motius i els antecedents històrics que van portar a la tria de la nova nomenclatura a la seva secció "Estampes cambrilenques" de Revista Cambrils en els números d'abril, maig i juny de 1977. El 15 de setembre l'Assemblea torna a fer incidència en el canvi de noms presentant una nova instància, que és debatuda al ple.⁶⁶

L'organització del Congrés de Cultura Catalana del Baix Camp a Cambrils arriba en un moment de màxima activitat reivindicativa

Aquesta substitució pactada d'un dels símbols de la dictadura no es va donar en d'altres casos, i tal com recorda Lluís Recasens, el jou i les fletxes que hi havia a l'entrada de Cambrils van desaparèixer de forma misteriosa. Apel·les Carod-Rovira també recorda que es va arrencar la placa que donava el nom de Puente del Generalísimo al pont que uneix el passeig Albert i els Blocs La Salle. Amb el títol de "Hay gamberros que merecen un aplauso" Revista Cambrils encapçalava la notícia que s'havien desmuntat les plaques de la creu als caiguts que hi havia davant de l'Ermita i que havien estat trobades en perfecte estat davant de la Cooperativa Agrícola. El redactor, Esteve Solana, es felicita d'aquest fet, que, segons ell, és la voluntat de tot el poble que es retiressin unes plaques que discriminaven els morts de la Guerra Civil del bàndol fidel a la República.⁶⁷ Es donava el cas que el cronista Josep Salceda a la seva secció "Estampes cambrilenques" ja havia fet referència a aquesta injusta situació mesos abans a la mateixa Revista.⁶⁸

De forma anecdòtica cal apuntar els retrets que el governador A. Castejón va fer a l'alcalde Lluís Recasens pel fet que elements com el "yugo y las flechas" havien desaparegut de l'entrada de la població. Lluís Recasens li va contestar que "això és una feina que t'han estalviat a tu. Si no te les fan treure avui, te les faran treure demà" i davant d'aquesta actitud de l'alcalde, el governador, enfadat, li va dir que "no era dels seus".⁶⁹

§ Notable presència de la Nova Cançó a Cambrils§

	El Grup de Joves va organitzar una actuació de Lluís Llach a la sala del Pòsit

Un dels records que més retenen tots els entrevistats són els concerts que es van realitzar a Cambrils, amb presència de gairebé totes les figures de la Nova Cançó. El que no tenen gaire clar és quina entitat els organitzava i on, cosa òbvia pel fet que eren els mateixos joves que estaven a diferents entitats. Si ens fixem en les notícies que apareixen a Revista Cambrils (on la censura oficial estava a l'ordre del dia) els concerts que hi apareixen són el de Raimon, el dia 15 de juny de 1974, organitzat per l'Agrupació Sardanista. Tot i així, sembla que la data és errònia ja que aquell mateix dia els Quatre Barres van portar el Quico Pi de la Serra al teatre de La Salle.⁷⁰ Al Casal Parroquial hi va actuar l'Ovidi Montllor el dia 18 de gener, acte organitzat per l'Agrupació Sardanista. A la Setmana de la Joventut organitzada conjuntament entre els Quatre Barres i el Grup de Joves, el mes d'abril de 1975, al teatre de La Salle, hi van actuar el Pere Tàpies i el Joan Isaac. En el programa de mà de la I Trobada de Joves a Cambrils (organitzada pels Quatre Barres) hi figura que el 16d'agost de 1975 van actuar el Grup Coses, Celdoni Fonoll, Jaume Arnella i Xesco Boix. Aquest últim repetirà als actes de la Marxa de la Llibertat de l'agost de 1976. Un altre que també va repetir és l'Ovidi Montllor, el 6 de desembre de 1975, portat pels Quatre Barres al teatre de La Salle.⁷¹ A part de tots aquests, tenim les referències del concert de Lluís Llach al Pòsit,⁷² a càrrec del Grup de Joves, i elde Joan Manuel Serrat a càrrec de ta Unió de Pagesos,⁷³ tot i que no hem pogut concretar la data en què es van fer. Apel·les Carod-Rovira hi afegeix l'actuació de la Maria del Mar Bonet⁷⁴ i l'actuació de la Trinca en el ball de quintos de 1976 (tot i que no n'assegura del tot l'any) a la Cooperativa, en el qual a la mitja part ell i Jordi Fargas van sortir a l'escenari a llegir un manifest a favor de l'objecció de consciència davant de l'astorament dels tres membres del grup. Òbviament, totes aquestes actuacions estaven carregades d'un fort sentiment polític i nacionalista.⁷⁵

§ Les estades del ministre Martín Villa a Cambrils§

	En una de les estades de l'aleshores ministre d'Interior Martín Villa a Cambrils va coincidir amb una visita de Josep Tarradelles, a qui veiem a la foto amb l'alcalde Lluís Recasens

Durant successives temporades estivals, l'aleshores governador civil de Barcelona i després ministre Rodolfo Martín Villa va residir en un xalet proper al castell de Vilafortuny. El xalet que té una petita torre de pedra era llogat a la família Soler, propietària del Mas Gallau. Les seves estades ocupaven el mes d'agost, època durant la qual va adquirir una íntima amistat amb l'alcalde Lluís Recasens. El ministre i la seva família anaven a sopar sovint a casa dels Recasens i ells feien el mateix al fortament custodiat xalet de Martín Villa (les dues residències eren a prop). El fort sistema de seguretat no era exagerat, ja que Lluís Recasens recorda que un dia que tenia el ministre sopant a casa seva es va produir un tiroteig per les rodalies de la casa que es va allargar tota la nit. Tot i que no van conèixer mai els seus autors, sembla clar que tenien la intenció d'atemptar contra Martín Villa. És per això que el ministre es relacionava amb molt poca gent, entre ells el vell Gallau, amb qui anava a pescar. La dona del ministre es queixava que "els seus fills només podien jugar amb la Guàrdia Civil", cosa que ho compensava amb les filles de Lluís Recasens.

L'amistat que unia Lluís Recasens amb Martín Villa feia que el ministre li proporcionés una gran quantitat d'informació confidencial que feia referència al canvi polític que es veia vindre. Segons l'exalcalde, "ningú no creia en el futur del franquisme", i tampoc Martín Villa. Lluís Recasens posa com a exemple el cas de quan va ser nomenat alcalde el 1973. Ell no va voler ser cap local del Movimiento, però li van donar el càrrec igualment. Quan Martín Villa anava a casa de l'alcalde, també hi anaven autoritats de Barcelona i es debatien temes d'àmbit de política estatal, com la possibilitat del retorn de Tarradellas. "L'aprofitem per a alguna cosa aquest senyor?", havia pogut sentir Lluís Recasens. Martín Villa decideix allí mateix que Tarradellas fóra un "home políticament aprofitable". El ministre franquista tenia molta confiança amb l'alcalde i li comentava nombrosos temes, més dels que per ser excessivament delicats volia saber el mateix Lluís Recasens, que creu que la Transició es va fer de forma pacífica perquè realment era una voluntat de tothom, "tant dels de dalt com dels de baix". I afegeix, "la Transició va ser una cosa molt seriosa que es va fer des del poder. En la meva mida, també la vaig ajudar a fer jo, que era l'alcalde del poble. La Transició la vam fer els que manàvem". Pel que fa a l'oposició antifranquista, creu que "els joves de baix cridaven més, perquè els tocava fer aquest paper, i tothom feia el seu paper". Creu que aquesta voluntat de canvi des de dalt era clara amb el governador Robert Graupera, a diferència d'Agustín Castejón, que "era molt falangista i era com tots aquests de la ceba, un il·luminat". Segons Lluís Recasens, Martín Villa mai es va immiscir en temes locals, "altra feina tenia".<sup>76

60</sup> BATISTA, A.; PLAYÀ, J. 1991, pàg. 275
⁶¹ Apel·les Carod-Rovira
⁶² Apel·les Carod-Rovira
⁶³ Apel·les Carod-Rovira
⁶⁴Revista Cambrils núm. 72, abril 1977
⁶⁵ Miquel Àngel Baiges
⁶⁶ Actes municipals, Revista Cambrils núm. 76, octubre 1977, pàg. 20
⁶⁷Revista Cambrils núm. 74, juny 1977
⁶⁸Revista Cambrils núm. 67, novembre 1976, pàg. 7
⁶⁹ Lluís Recasens
^70-71 Contracte, arxiu Lluís Colom
⁷² Montserrat Cros, Apel·les Carod-Rovira, Jordi Fargas
⁷³ Montserrat Cros
⁷⁴ Joan Mas
⁷⁵ Montserrat Cros
⁷⁶ Lluís Recasens