Sortir a la televisió o no existir, aquesta és la qüestió
Etoo, Gio i Ronaldinho van posar la màgia. Com diu lhimne, tot el camp va ser un clam. En noranta minuts el Barça va emportar-se tres punts, a més de la satisfacció dhaver guanyat letern rival, el Real Madrid, amb un resultat de 3 a 0 i una exhibició de bon joc i espectacularitat per part dels blaugrana als quals els madridistes no van saber reaccionar. Tot plegat, una hora i mitja despectacle. En canvi, quants dies es portava parlant del partit? Quantes hores de retransmissió va generar el matx? De quin tipus eren les cròniques dels informatius hores abans de lenfrontament?
Des de la televisió i els mitjans de comunicació en general ens han donat la sensació que el país es col·lapsava amb aquest importantíssim derbi. Estic dacord que lenfrontament mou milions i milions deuros. Estic dacord que és un esdeveniment mediàtic important, pels milions despectadors que el segueixen amb delit. Però també crec que des dels mitjans sha magnificat molt la transcendència del fenomen i estan intentant allargar massa la màniga. La veritat, em sembla excessiu que durant tota la setmana anterior la televisió hagués dedicat la meitat dels temps dels esports a parlar del matx i a fer hipòtesis. Mentrestant, aquella mateixa setmana la Selecció Espanyola va jugar un partit amistós amb langlesa que es va caracteritzar per la manca desportivitat de la graderia de casa, que va despatxar-se a gust insultant el rival. Un tema que va passar sense pena ni glòria, ja que semblava ser més important fer notícies amb hipòtesis de com es desenvoluparia el partit.
Com a aficionada a alguns esports minoritaris em sembla vergonyosa aquesta situació dexcés fins a la sacietat en el cas del futbol, i concretament daquells partits que interessen, mentre que altres esports passen desapercebuts.
Ho hem dit en aquest apartat altres vegades. El que veiem per la televisió no és la realitat, sinó la construcció que en fa de la mateixa la pantalla. Si una cosa surt per la televisió existeix. I si no surt, és com si no hagués passat. Això ho sabem molt bé els que ens dediquem als anomenats esports minoritaris. Tenim molts seguidors, però continuem sent minoritaris perquè la televisió i els mitjans així ho han decidit i amb aquest motiu no ens donen la cobertura que mereixem i això implica, daltra banda, que no puguem treure tants diners de la publicitat. Només un exemple per il·lustrar això que dic. Els que ens dediquem als esports alternatius notem que un any després de les olimpíades tenim més nens i nenes que volen practicar aquest esport perquè lhan vist a la televisió i shi apunten. Un exemple més clar encara. Cambrils va posar en marxa lactivitat de natació sincronitzada després dels Mundials de Natació de Barcelona i tot el boom mediàtic encapçalat per la catalana Gemma Mengual. I lactivitat va ser un èxit i encara ara funciona molt bé. Però, shaurien apuntat tantes nenes si no hagués sortit per la televisió? Si no tinguessin un referent clar en qui enmirallar-se?
En definitiva, la televisió i els mitjans de comunicació en general, tenen un poder molt important sobre la realitat, ja que decideixen que és important i que no, i silencien una part de la realitat. No hi ha espai per parlar dels campionats europeus ni mundials de determinats esports. I mentrestant, els minoritaris, que cada cop comptem amb més seguidors, som invisibles. És la versió actual daquella sàvia frase de Shakespeare: sortir a la televisió o no existir, aquesta és avui dia la qüestió.
Des de la televisió i els mitjans de comunicació en general ens han donat la sensació que el país es col·lapsava amb aquest importantíssim derbi. Estic dacord que lenfrontament mou milions i milions deuros. Estic dacord que és un esdeveniment mediàtic important, pels milions despectadors que el segueixen amb delit. Però també crec que des dels mitjans sha magnificat molt la transcendència del fenomen i estan intentant allargar massa la màniga. La veritat, em sembla excessiu que durant tota la setmana anterior la televisió hagués dedicat la meitat dels temps dels esports a parlar del matx i a fer hipòtesis. Mentrestant, aquella mateixa setmana la Selecció Espanyola va jugar un partit amistós amb langlesa que es va caracteritzar per la manca desportivitat de la graderia de casa, que va despatxar-se a gust insultant el rival. Un tema que va passar sense pena ni glòria, ja que semblava ser més important fer notícies amb hipòtesis de com es desenvoluparia el partit.
Com a aficionada a alguns esports minoritaris em sembla vergonyosa aquesta situació dexcés fins a la sacietat en el cas del futbol, i concretament daquells partits que interessen, mentre que altres esports passen desapercebuts.
Ho hem dit en aquest apartat altres vegades. El que veiem per la televisió no és la realitat, sinó la construcció que en fa de la mateixa la pantalla. Si una cosa surt per la televisió existeix. I si no surt, és com si no hagués passat. Això ho sabem molt bé els que ens dediquem als anomenats esports minoritaris. Tenim molts seguidors, però continuem sent minoritaris perquè la televisió i els mitjans així ho han decidit i amb aquest motiu no ens donen la cobertura que mereixem i això implica, daltra banda, que no puguem treure tants diners de la publicitat. Només un exemple per il·lustrar això que dic. Els que ens dediquem als esports alternatius notem que un any després de les olimpíades tenim més nens i nenes que volen practicar aquest esport perquè lhan vist a la televisió i shi apunten. Un exemple més clar encara. Cambrils va posar en marxa lactivitat de natació sincronitzada després dels Mundials de Natació de Barcelona i tot el boom mediàtic encapçalat per la catalana Gemma Mengual. I lactivitat va ser un èxit i encara ara funciona molt bé. Però, shaurien apuntat tantes nenes si no hagués sortit per la televisió? Si no tinguessin un referent clar en qui enmirallar-se?
En definitiva, la televisió i els mitjans de comunicació en general, tenen un poder molt important sobre la realitat, ja que decideixen que és important i que no, i silencien una part de la realitat. No hi ha espai per parlar dels campionats europeus ni mundials de determinats esports. I mentrestant, els minoritaris, que cada cop comptem amb més seguidors, som invisibles. És la versió actual daquella sàvia frase de Shakespeare: sortir a la televisió o no existir, aquesta és avui dia la qüestió.