Si no tens Facebook no ets "ningoogle".
President de l'Associació Cultural Revista Cambrils
Causa sorpresa veure com el canal de Revista Cambrils Diari Digital ha assolit la xifra de quasi 3000 amics. El fenomen de la xarxa social Facebook sembla imparable. La facilitat de comunicació que permet entre grups d'usuaris i el model d'estructura de malla, on un personatge et porta a un altre, pot fer que quedis enganxat més temps del previst en una xarxa que tu mateix vas teixint.
Saber què fan i què pensen els teus familiars, els teus coneguts, les entitats, les institucions, els amics, els enemics, i menjar-te el coco perquè algú no t'ha acceptat com a amistat, ha provocat que se'ns afegeixin preocupacions a la nostra mentalitat curiosa de per si, per no dir xafardera, que si ja ho és a la vida 'real' ara encara ho és més a la vida 'virtual'.
El joguet tecnològic té un potencial increïble i un seguiment abismal. A hores d'ara sembla impossible no trobar a tot quisqui al Facebook, i s'ha normalitzat el fet d'accedir al perfil de gent de qui busques referències, de coneguts que fa temps que no veies o de facebookaddictes que sembla que no puguin estar-se de publicar què han fet avui, on aniran de vacances o de penjar una foto on ensenyen racons de la casa, el modelet que van comprar-se a les rebaixes o revelen petits secrets, amb ingenuïtat -o potser permissivitat-, als ulls dels centenars de mirades que observen des de la pantalla d'un ordinador.
Un dels èxits de Facebook crec que està, precisament, amb que posa el control de l'eina a les teves mans. És a dir, tu ets responsable del què mostres, però també del què mires i aquest estatus de poder que obtens, on tu prens decisions i assumeixes conseqüències sembla que ens agrada.
Si a finals de la dècada dels 90 del segle XX, la màxima era: qui no és a internet no existeix, ara, a finals de la primera dècada del segle XXI, la qüestió rau en, no si ets a internet, sinó qui ets a internet. Quina és la quantitat d'informació pública i accessible que hi ha sobre tu a la xarxa i com et presenta, com et mostra als demés. I quin grau de sinceritat hi ha en el que ensenyen els altres sobre ells mateixos. Feu un exercici d'egosurfing. Poseu el vostre nom al Google i veure quina informació hi ha sobre vosaltres. Existiu? I com sou? Com us veuen?
Avui l'èxit de qualsevol esdeveniment, de projectes de comunicació que busquen la participació dels usuaris, de difusió de qualsevol activitat sembla que passa pels canals del Facebook. Però Facebook no és una banalitat, és un reflex de com vivim en una era líquida, on res es planteja etern i on, fins i tot les ideologies, els plantejaments inamovibles, estan més que mai sotmesos als missatges de milions de teclats que tenen alguna cosa per dir.
Saber què fan i què pensen els teus familiars, els teus coneguts, les entitats, les institucions, els amics, els enemics, i menjar-te el coco perquè algú no t'ha acceptat com a amistat, ha provocat que se'ns afegeixin preocupacions a la nostra mentalitat curiosa de per si, per no dir xafardera, que si ja ho és a la vida 'real' ara encara ho és més a la vida 'virtual'.
El joguet tecnològic té un potencial increïble i un seguiment abismal. A hores d'ara sembla impossible no trobar a tot quisqui al Facebook, i s'ha normalitzat el fet d'accedir al perfil de gent de qui busques referències, de coneguts que fa temps que no veies o de facebookaddictes que sembla que no puguin estar-se de publicar què han fet avui, on aniran de vacances o de penjar una foto on ensenyen racons de la casa, el modelet que van comprar-se a les rebaixes o revelen petits secrets, amb ingenuïtat -o potser permissivitat-, als ulls dels centenars de mirades que observen des de la pantalla d'un ordinador.
Un dels èxits de Facebook crec que està, precisament, amb que posa el control de l'eina a les teves mans. És a dir, tu ets responsable del què mostres, però també del què mires i aquest estatus de poder que obtens, on tu prens decisions i assumeixes conseqüències sembla que ens agrada.
Si a finals de la dècada dels 90 del segle XX, la màxima era: qui no és a internet no existeix, ara, a finals de la primera dècada del segle XXI, la qüestió rau en, no si ets a internet, sinó qui ets a internet. Quina és la quantitat d'informació pública i accessible que hi ha sobre tu a la xarxa i com et presenta, com et mostra als demés. I quin grau de sinceritat hi ha en el que ensenyen els altres sobre ells mateixos. Feu un exercici d'egosurfing. Poseu el vostre nom al Google i veure quina informació hi ha sobre vosaltres. Existiu? I com sou? Com us veuen?
Avui l'èxit de qualsevol esdeveniment, de projectes de comunicació que busquen la participació dels usuaris, de difusió de qualsevol activitat sembla que passa pels canals del Facebook. Però Facebook no és una banalitat, és un reflex de com vivim en una era líquida, on res es planteja etern i on, fins i tot les ideologies, els plantejaments inamovibles, estan més que mai sotmesos als missatges de milions de teclats que tenen alguna cosa per dir.