Vila-seca aposta pel patrimoni històric
LAjuntament de Vila-seca ha adquirit recentment el castell dels Comtes de Sicart, un magnífic casal senyorial al nord del poble. Daquesta manera, el municipi veí ha apostat encertadament per la preservació del seu patrimoni arquitectònic. Ladquisició és significativa, encara per un altre motiu: la ciutadania sha apropiat dun edifici que ha estat el símbol del poder a Vila-seca des dels seus inicis: primer, com a poder reial detingut pels senyors feudals; després, com a poder econòmic de la noblesa. Els orígens del castell de Vila-seca de Solcina cal cercar-los durant la colonització cristiana del Camp de Tarragona, a mitjan segle XII. A principis de ledat moderna, el castell va ser adquirit per larquebisbe de Tarragona i més tard venut al cònsol dHolanda Joan Kies. Aquest va recompondre ledifici a lestil dels casals rurals holandesos i només en va deixar lesvelta torre original. Finalment, fa uns cent anys, la família Sicart va comprar el castell i el va remodelar. Larquitecte modernista Enric Fatjó va afegir un conjunt delements neogòtics a la façana, com merlets, balconades, finestres apuntades i torrasses. Aquesta reforma responia a la moda de lèpoca, un reducte del romanticisme decimonònic. El resultat daquesta història ha estat una deliciosa casa senyorial elegant i imponent, dinteriors lluminosos, amb una austera capella i un entorn ampli. Un cas similar de reforma el trobem al castell dEscornalbou, remodelat pel diplomàtic reusenc Eduard Toda uns anys més tard.
Aquesta no és lúnica iniciativa de recuperació delements arquitectònics duta a terme per lAjuntament vila-secà: cal afegir-hi el redescobriment del conjunt de torres de la muralla o la reforma en curs de lantic Sindicat Agrícola, entre daltres. Amb tot això no vull dir que lhagin encertat en tot, però és destacable la nova tendència que simposa de prestar més atenció als elements històrics del paisatge urbà. A Cambrils ha estat sovint difícil la conscienciació per a la preservació del patrimoni, malgrat lesforç que va realitzar en el seu temps el Centre dEstudis Cambrilencs, que ha permès recuperar diversos monuments. Fora daquests àmbits culturals, linterès en el patrimoni local ha estat molt escàs: una prova nés el poc interès del poble en la compra del castell de Vilafortuny. No obstant això, darrerament saprecia el començament duna tímida política dadquisició de béns i espais històrics (la vil·la Concepció, la torre del Bou, la torre del Telègraf, etc.), però, no shan doblidar els errors acumulats i les ocasions perdudes durant els anys i els que encara es cometen. Per exemple, una pèrdua molt sonada, de les que faran història, ha estat ledifici del Pòsit.
La preservació de béns arquitectònics és una pràctica comuna i obligada en els sistemes moderns de gestió urbana i cal contemplar-la dins dun marc més ampli: el de la preservació del patrimoni històric, el cultural heritage dels anglesos. Aquesta concepció defuig de la idea de monumentalitat, massa restringida, per tenir en compte el context, és a dir, les formes i les textures dels paisatges i els símbols i les referències que ens evoquen. Se cerquen maneres imaginatives dintegrar els teixits antics, urbans o rurals, a la trama urbana mitjançant la recuperació, la rehabilitació i el redisseny urbanístic. Sens dubte, una gestió intel·ligent de la ciutat i de lentorn immediat permetria obtenir bons resultats, tant per les activitats econòmiques com pel reforç de la identitat local i de la continuïtat simbòlica entre generacions.
Aquesta no és lúnica iniciativa de recuperació delements arquitectònics duta a terme per lAjuntament vila-secà: cal afegir-hi el redescobriment del conjunt de torres de la muralla o la reforma en curs de lantic Sindicat Agrícola, entre daltres. Amb tot això no vull dir que lhagin encertat en tot, però és destacable la nova tendència que simposa de prestar més atenció als elements històrics del paisatge urbà. A Cambrils ha estat sovint difícil la conscienciació per a la preservació del patrimoni, malgrat lesforç que va realitzar en el seu temps el Centre dEstudis Cambrilencs, que ha permès recuperar diversos monuments. Fora daquests àmbits culturals, linterès en el patrimoni local ha estat molt escàs: una prova nés el poc interès del poble en la compra del castell de Vilafortuny. No obstant això, darrerament saprecia el començament duna tímida política dadquisició de béns i espais històrics (la vil·la Concepció, la torre del Bou, la torre del Telègraf, etc.), però, no shan doblidar els errors acumulats i les ocasions perdudes durant els anys i els que encara es cometen. Per exemple, una pèrdua molt sonada, de les que faran història, ha estat ledifici del Pòsit.
La preservació de béns arquitectònics és una pràctica comuna i obligada en els sistemes moderns de gestió urbana i cal contemplar-la dins dun marc més ampli: el de la preservació del patrimoni històric, el cultural heritage dels anglesos. Aquesta concepció defuig de la idea de monumentalitat, massa restringida, per tenir en compte el context, és a dir, les formes i les textures dels paisatges i els símbols i les referències que ens evoquen. Se cerquen maneres imaginatives dintegrar els teixits antics, urbans o rurals, a la trama urbana mitjançant la recuperació, la rehabilitació i el redisseny urbanístic. Sens dubte, una gestió intel·ligent de la ciutat i de lentorn immediat permetria obtenir bons resultats, tant per les activitats econòmiques com pel reforç de la identitat local i de la continuïtat simbòlica entre generacions.