Els premis
President de l'Associació Cultural Revista Cambrils
Recordo una acció del dissenyador reusenc Francesc Vidal que va consistir en editar uns cartells amb una afirmació que deia alguna cosa com ara: "És mal conseller el jurat d'un premi". Vidal, un activista i gestor cultural, aportava una reflexió sobre la importància que donem als premis, sobretot si n'ets el guanyador. Entenc que la frase, però, anava destinada als no guanyadors i a la resignació de pensar que són molts els condicionants en el veredicte d'un jurat, i això no significa que la teva obra sigui dolenta.
Precisament dos no guanyadors dels Premis Vila de Cambrils em comentaven que a la resignació de no guanyar s'hi afegia la perplexitat que no havien rebut cap invitació al lliurament dels premis. Home, quan no reps cap comunicació i s'acosta el dia del lliurament dels premis ja assumeixes que no has rascat res, però t'agrada que com a mínim et convidin a sentir el veredicte, en especial en aquelles convocatòries amb participació reduïda, com la Beca de Recerca o el Premi de Narrativa Marítima. És una manera d'agrair l'esforç de la feina feta però no premiada.
Però en fi, als problemes de protocol dels premis, que sempre poden existir, s'hi ha afegit les opinions sobre les obres guanyadores a la convocatòria del Premi de Pintura Vila de Cambrils. I aquí un escolta opinions de tot tipus, moltes, desgraciadament, basades en una mirada poc respectuosa, que acostuma a ser més condescendent com més s'acosta l'obra al nostre gust personal.
Crec que la qualitat de les obres seleccionades és inqüestionable per la pròpia trajectòria del premi. El que no m'atrau, personalment, és aquest model de premi tipus concurs. Primer pel grau de competitivitat que suposa el fet d'establir un guanyador, però principalment trobo conflictiu l'aspecte comparatiu entre propostes que estan tan allunyades estèticament o intel·lectualment i que acaben suposant una samfaina difícil de valorar, apreciar i, en definitiva, de digerir, i que acaben donant lloc a debats inútils i absurds.
La gestió cultural no és fàcil. Programar exposicions i mantenir l'interès del públic sembla en l'actualitat una autèntica odissea. Els artistes també han canviat, així com les tècniques i els suports. En aquest paradigma, les sales d'exposicions i els premis segurament també hauran de fer un pas endavant i convertir-se en espais decisius per a la creació, la producció, i un debat més constructiu sobre l'art mateix.
Precisament dos no guanyadors dels Premis Vila de Cambrils em comentaven que a la resignació de no guanyar s'hi afegia la perplexitat que no havien rebut cap invitació al lliurament dels premis. Home, quan no reps cap comunicació i s'acosta el dia del lliurament dels premis ja assumeixes que no has rascat res, però t'agrada que com a mínim et convidin a sentir el veredicte, en especial en aquelles convocatòries amb participació reduïda, com la Beca de Recerca o el Premi de Narrativa Marítima. És una manera d'agrair l'esforç de la feina feta però no premiada.
Però en fi, als problemes de protocol dels premis, que sempre poden existir, s'hi ha afegit les opinions sobre les obres guanyadores a la convocatòria del Premi de Pintura Vila de Cambrils. I aquí un escolta opinions de tot tipus, moltes, desgraciadament, basades en una mirada poc respectuosa, que acostuma a ser més condescendent com més s'acosta l'obra al nostre gust personal.
Crec que la qualitat de les obres seleccionades és inqüestionable per la pròpia trajectòria del premi. El que no m'atrau, personalment, és aquest model de premi tipus concurs. Primer pel grau de competitivitat que suposa el fet d'establir un guanyador, però principalment trobo conflictiu l'aspecte comparatiu entre propostes que estan tan allunyades estèticament o intel·lectualment i que acaben suposant una samfaina difícil de valorar, apreciar i, en definitiva, de digerir, i que acaben donant lloc a debats inútils i absurds.
La gestió cultural no és fàcil. Programar exposicions i mantenir l'interès del públic sembla en l'actualitat una autèntica odissea. Els artistes també han canviat, així com les tècniques i els suports. En aquest paradigma, les sales d'exposicions i els premis segurament també hauran de fer un pas endavant i convertir-se en espais decisius per a la creació, la producció, i un debat més constructiu sobre l'art mateix.