Haití, més enllà del terratrèmol
Durant uns dies, Haití ha estat protagonista dels informatius arran del catastròfic terratrèmol del passat 12 de gener. Imatges dantesques de Port-au-Prince, una capital plena de cadàvers i de runes, han arribat a tot el món i han desvetllat una onada de solidaritat i bones intencions en la comunitat internacional. Les xifres del desastre són esfereïdores, més de 200.000 morts i una previsió de 10 anvs per tomar a la precària situació anterior al sisme; no debades, aquest petit estat caribeny lidera el rànquing de pobresa de l'Amèrica Llatina.
Parlar de la fúria de la natura és un exercici fàcil però sovint esbiaixat. No cal ser un linx en sismologia per sospitar que la crònica pobresa del país ha multiplicat els danys. Perquè Haití fa anys i panys que és víctima d'uns altres terratrèmols, que res tenen a veure amb la geologia i molt a veure amb els interessos de les grans potències i dels organismes financers internacionals. Això sí, els efectes perversos d'aquests no surten pas a la llum pública ni són titular de cap diari. Malgrat tenir l'honor de ser el primer estat on els esclaus van assolir la llibertat, en una lluita contra la tirànica opressió francesa l'any 1804, Haití no ha tingut una història còmoda. Per començar, els Estats Units van ocupar militarment el país des de l'any 1914 fins al 1934, amb la finalitat que les empreses de l'Oncle Sam és fessin senyores dels recursos naturals; després va sorgir una nissaga de dictadors benvistos per les potències occidentals, amb un deute extern que ofegava qualsevol possibilitat de millora econòmica, i finalment unes polítiques macroeconòmiques neoliberals han enfonsat l'agricultura nacional.
Fent cas de la situació geogràfica de l'illa, ens imaginaríem aquesta part del Carib amb un paisatge tropical exuberant, tal com el va descriure Colom en les seves expedicions. Tanmateix, la crua realitat és d'un desastre ecològic colossal, amb gairebé una total desforestació, només resta l'1 % dels boscos originals, perquè la gent només podia emprar llenya per cobrir les seves necessitats més primàries. Mentrestant, del 1957 al 1986 la sagnant i corrupta dictadura de la família Duvalier també deforestava, amb la complicitat de França i els Estats Units, les finances de l'estat antillà. Es calcula que la fortuna d'aquests sàtrapes era d'uns 900 milions de dòlars, una xifra superior al deute extern d'Haití l'any 1986, quan una revolta popular va enviar a l'exili "Baby Doc", el fill del famós François Duvalier.
Per cert, el dictador derrocat va trobar refugi i immunitat política a França, amable terra d'acollida, i el producte del saqueig del clan Duvalier, ara per ara, dorm el son dels justos en un banc suís, a desgrat dels legítims intents de l'estat haitià de recuperar aquests béns.
Els anys 90, la bondadosa política del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial (institucions controlades en bona part pels Estats Units) va obligar els haitians a suprimir els aranzels per rebre ajut financer: el resultat va ser devastador per a l'economia nacional. El mercat interior va ser envaït per arròs nord-americà d'importació i els petits productors d'arròs natius van veure's arruïnats i obligats a emigrar a la capital a buscar-se la vida com fos, fins que va arribar el fatídic dia 12 de gener.
Més enllà del terratrèmol, el neocolonialisme és el gran cataclisme d'Haití, invisible, letal i continuat, que condemna el 70% de la població a viure en un estat de pobresa crònica des de fa dos-cents anys. Però és més còmode i més tranquil·litzador per a les consciències del Primer Món parlar de fatalitat tel·lúrica i omplir-se la boca amb bons propòsits i poca cosa més. Només cal recordar les promeses no complertes després del tsunami del 2004.
Parlar de la fúria de la natura és un exercici fàcil però sovint esbiaixat. No cal ser un linx en sismologia per sospitar que la crònica pobresa del país ha multiplicat els danys. Perquè Haití fa anys i panys que és víctima d'uns altres terratrèmols, que res tenen a veure amb la geologia i molt a veure amb els interessos de les grans potències i dels organismes financers internacionals. Això sí, els efectes perversos d'aquests no surten pas a la llum pública ni són titular de cap diari. Malgrat tenir l'honor de ser el primer estat on els esclaus van assolir la llibertat, en una lluita contra la tirànica opressió francesa l'any 1804, Haití no ha tingut una història còmoda. Per començar, els Estats Units van ocupar militarment el país des de l'any 1914 fins al 1934, amb la finalitat que les empreses de l'Oncle Sam és fessin senyores dels recursos naturals; després va sorgir una nissaga de dictadors benvistos per les potències occidentals, amb un deute extern que ofegava qualsevol possibilitat de millora econòmica, i finalment unes polítiques macroeconòmiques neoliberals han enfonsat l'agricultura nacional.
Fent cas de la situació geogràfica de l'illa, ens imaginaríem aquesta part del Carib amb un paisatge tropical exuberant, tal com el va descriure Colom en les seves expedicions. Tanmateix, la crua realitat és d'un desastre ecològic colossal, amb gairebé una total desforestació, només resta l'1 % dels boscos originals, perquè la gent només podia emprar llenya per cobrir les seves necessitats més primàries. Mentrestant, del 1957 al 1986 la sagnant i corrupta dictadura de la família Duvalier també deforestava, amb la complicitat de França i els Estats Units, les finances de l'estat antillà. Es calcula que la fortuna d'aquests sàtrapes era d'uns 900 milions de dòlars, una xifra superior al deute extern d'Haití l'any 1986, quan una revolta popular va enviar a l'exili "Baby Doc", el fill del famós François Duvalier.
Per cert, el dictador derrocat va trobar refugi i immunitat política a França, amable terra d'acollida, i el producte del saqueig del clan Duvalier, ara per ara, dorm el son dels justos en un banc suís, a desgrat dels legítims intents de l'estat haitià de recuperar aquests béns.
Els anys 90, la bondadosa política del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial (institucions controlades en bona part pels Estats Units) va obligar els haitians a suprimir els aranzels per rebre ajut financer: el resultat va ser devastador per a l'economia nacional. El mercat interior va ser envaït per arròs nord-americà d'importació i els petits productors d'arròs natius van veure's arruïnats i obligats a emigrar a la capital a buscar-se la vida com fos, fins que va arribar el fatídic dia 12 de gener.
Més enllà del terratrèmol, el neocolonialisme és el gran cataclisme d'Haití, invisible, letal i continuat, que condemna el 70% de la població a viure en un estat de pobresa crònica des de fa dos-cents anys. Però és més còmode i més tranquil·litzador per a les consciències del Primer Món parlar de fatalitat tel·lúrica i omplir-se la boca amb bons propòsits i poca cosa més. Només cal recordar les promeses no complertes després del tsunami del 2004.