Opinió

Exemple de persistència

Darrerament vivim una situació de sotracs continus amb la descoberta de nombrosos casos de corrupció que han contribuït, entre d’altres coses, a qüestionar la feina que fan les fundacions. La tan necessària estirada de manta actual no hauria de tacar la impecable tasca que estan realitzant entitats tan encomiables com la Fundació per la Pau, que aquest any celebra el seu 25è aniversari. Molt abans que la classe política oficialitzés el concepte de “cultura de pau” aquesta fundació ja era tot un referent de coherència, senzillesa, rigor i independència. Crec que són els adjectius que més bé defineixen l’incombustible Arcadi Oliveras, màxim referent d’aquesta entitat. Actualment continuen fent pedagogia sobre la democràcia real, recopilen dades sobre la desorbitant despesa militar i denuncien les enormes incoherències d’un model econòmic que en una situació com l’actual evidencia les seves pròpies injustícies.
La fundació ha viscut èxits com la desaparició a Espanya del servei militar obligatori, les mobilitzacions ciutadanes contra la guerra de l’Iraq i l’11-M o els primers passos per a la desaparició de les mines antipersones a nivell planetari. Resulta reconfortant que enmig del creixent control dels mitjans d’informació per part dels poders fàctics de sempre, aquesta fundació continua la seva tasca de divulgació. Actualment la seva web <www.fundacioperlapau.org> publica les xifres que situen Espanya en el sisè lloc en el rànquing mundial dels països exportadors d’armes, una dada sorprenent si ho comparem per exemple amb el rànquing dels nivells d’educació o les xifres destinades a recerca i investigació.
En una entrevista recent, el professor Arcadi Oliveras reclamava que l’aparició dels darrers casos de corrupció havien de servir per demanar més transparència democràtica. En concret parlava de la política local, allà on s’estan descobrint un nombre més elevat de casos d’irregularitats relacionats amb la bombolla immobiliària. De propostes aquests dies no en falten: candidatures amb llistes obertes, declaració privada de béns per part dels candidats, orientar part dels beneficis de les requalificacions al municipi, delegar a instàncies superiors competències en urbanisme, realitzar auditories dels comptes municipals de forma regular… Si ens hem de creure la regeneració democràtica que pronostiquen els dirigents actuals s’ha de començar pels governs locals que són els que ens toquen més de prop. I és que una de les coses que sorprenen d’Arcadi Oliveras és aquesta persistent esperança en el futur passi el que passi. En el seu recent llibre El meu camí cap a la utopia explica el seu secret: la perspectiva temporal ens fa adonar que encara que no ho sembli caminem endavant, encara que sigui amb passos molt petits. No perdre la calma i mostrar-se persistent en l’objectiu són alguns altres dels seus secrets. Ara estem vivint una greu crisi de confiança en el sistema democràtic i podem tenir la sensació que tot se’n va en orris. Tant de bo això passés amb tots els xoriços que s’aprofiten del seu càrrec a costa de la confiança dels altres. Però quan sembla que només ens queda desconfiar de tot i de tothom, resulta saludable tenir presents referents com l’Arcadi.


Ignasi Martí és historiador