Els rics també ploren
President de l'Associació Cultural Revista Cambrils
Tota una sèrie de fets han sortit a la llum pública durant les darreres setmanes mostrant les vergonyes d'alguns personatges d'aquells que mouen tal quantitat de diners que a un li costa fer-se una idea real de les xifres i que, a més a més, ocupen posicions d'influència i poder. Dalt de tot de la llista trobaríem Fèlix Millet i la seva interpretació magistral d'economia submergida al Palau de la Música. Podria anar seguit pels casos de finançament del Partit Popular a València amb un Francisco Camps que ja no se'l creuen ni al seu partit. I tancarien la llista els anomenats informes inútils de la Generalitat pagats a preu d'or i amb continguts tan cars com innecessaris.
De fet, sembla que algú hagi obert una miqueta l'aixeta dels aspersors de la cisterna plena de brutícia de les actuacions fraudulentes d'aquest país. La cisterna no té fons i segueix omplint-se diàriament, des de moltes institucions, amb tractes de favor per part de qui ostenta el poder i té la potestat de fer i desfer, des d'un càrrec de decisió on no cal donar explicacions de res si no t'enxampen.
Tots tenim sensacions que ens fan pensar que la cisterna està plena a vessar, però l'aixeta per buidar-la està a l'abast de molt pocs i, a més, uns s'amenacen als altres dient-se que, si avui tu obres per treure la meva merda, demà jo obriré per treure la teva. I, d'aquesta manera, l'aixeta només s'obre quan interessa molt.
I així, en aquest país, que enxampin algú que s'aprofita de la seva posició és quasi impossible. Si un vol ser poderós ha de vanagloriar-se d'haver fet algun "xanxullo", d'haver cobrat factures o sous macroinflats i de no tenir escrúpols ignorant el mal que fa a les butxaques dels "pringats" que paguem les nostres factures i que, pobres de nosaltres, si devem quatre xavos podem acabar embargats d'un dia per l'altre.
Fèlix Millet es justificava dient que s'havia equivocat i es penedia del que havia fet. Ara ja pot cantar missa, que el mal està fet i a consciència. Les seves hipotètiques llàgrimes són d'un plor fals. Els rics també ploren, això sí, ploren amb llàgrimes de cocodril, ja sigui el dels seus polos Lacoste o el de la pell de les seves bosses Dolce & Gabbana.
De fet, sembla que algú hagi obert una miqueta l'aixeta dels aspersors de la cisterna plena de brutícia de les actuacions fraudulentes d'aquest país. La cisterna no té fons i segueix omplint-se diàriament, des de moltes institucions, amb tractes de favor per part de qui ostenta el poder i té la potestat de fer i desfer, des d'un càrrec de decisió on no cal donar explicacions de res si no t'enxampen.
Tots tenim sensacions que ens fan pensar que la cisterna està plena a vessar, però l'aixeta per buidar-la està a l'abast de molt pocs i, a més, uns s'amenacen als altres dient-se que, si avui tu obres per treure la meva merda, demà jo obriré per treure la teva. I, d'aquesta manera, l'aixeta només s'obre quan interessa molt.
I així, en aquest país, que enxampin algú que s'aprofita de la seva posició és quasi impossible. Si un vol ser poderós ha de vanagloriar-se d'haver fet algun "xanxullo", d'haver cobrat factures o sous macroinflats i de no tenir escrúpols ignorant el mal que fa a les butxaques dels "pringats" que paguem les nostres factures i que, pobres de nosaltres, si devem quatre xavos podem acabar embargats d'un dia per l'altre.
Fèlix Millet es justificava dient que s'havia equivocat i es penedia del que havia fet. Ara ja pot cantar missa, que el mal està fet i a consciència. Les seves hipotètiques llàgrimes són d'un plor fals. Els rics també ploren, això sí, ploren amb llàgrimes de cocodril, ja sigui el dels seus polos Lacoste o el de la pell de les seves bosses Dolce & Gabbana.