A lestiu tota cuca no viu
Avui he anat de safari. Mhe proveït duns guants de rentar plats de color rosa i un esprai dels que, com a mínim, es carreguen la capa dozó. No he trobat el salacot i el caçapapallones que mhaguessin permès accedir dincògnit a paratges desconeguts. He entrat al rebost amb decisió i he descarregat larma fins que allà dins ja no shi podia respirar. He esperat, rellotge en mà, que passés el temps reglamentari per assegurar lèxit de lexpedició. He estat letalment eficaç, impecable. En aquesta particular lluita per la supervivència potser sí que era previsible qui havia de guanyar. Malgrat això no resto lloances a la iniciativa perquè latzar és lessència del destí.
Leufòria sha esvaït tan aviat com he pres consciència que havia de netejar el terreny de batalla. Evacuar els ferits, enterrar els morts, recollir la sang, no deixar rastre. Aigüera avall, a la brossa, per la finestra, dins un tub dassaig... tant se val. No vull que ningú que visiti lescenari del crim trobi proves o testimonis. Reconec que lanècdota mha afectat. Mhe desfet dallò que em coïa a les mans sense ser capaç de mirar-mho. Ves per on tinc la sensació que ho portaré tatuat a lànima fins a la fi dels meus dies. Potser sí que només eren dos centímetres de cuca, però he tret una vida en lloc de donar-la.
Després daquest vessament de sang no han contribuït gaire a apaivagar els ànims algunes de les darreres notícies daquest estiu estar de vacances no està renyit amb continuar llegint el Diari Digital. No puc deixar de pensar en lÈlia i el Joel. Els seus somriures són allà on estic.
La pèrdua de lÈlia és desoladora. En una festa daniversari el juny denguany cada vegada que algú deia Èlia no podia evitar girar-me. Voldria poder continuar equivocant-me cada vegada que algú pronunciï el nostre nom. No és un nom gaire comú, dacord, però magradaria explicar que tampoc és tan estrany com sembla, perquè a Cambrils hi ha altres Èlia a part de mi.
Després de la cuca de lÈlia voldria evitar que acabés passant el mateix amb una altra cuca com el Joel. Ara mateix jo no puc ajudar-lo, però ho faré més endavant. Potser és ell qui necessita la medul·la, però nhi ha daltres massa propers que podrien necessitar la sang, les cèl·lules mare, un ronyó o ves a saber què. És igual si les cuques tenen 6 setmanes o 60 anys: molts estan lluitant cada dia per ser recompensats amb la victòria final. Una resistència ben organitzada és clau per vèncer tots els reptes. Que això que fem almenys serveixi dalguna cosa (mho vas dir el 25 de juliol).
Leufòria sha esvaït tan aviat com he pres consciència que havia de netejar el terreny de batalla. Evacuar els ferits, enterrar els morts, recollir la sang, no deixar rastre. Aigüera avall, a la brossa, per la finestra, dins un tub dassaig... tant se val. No vull que ningú que visiti lescenari del crim trobi proves o testimonis. Reconec que lanècdota mha afectat. Mhe desfet dallò que em coïa a les mans sense ser capaç de mirar-mho. Ves per on tinc la sensació que ho portaré tatuat a lànima fins a la fi dels meus dies. Potser sí que només eren dos centímetres de cuca, però he tret una vida en lloc de donar-la.
Després daquest vessament de sang no han contribuït gaire a apaivagar els ànims algunes de les darreres notícies daquest estiu estar de vacances no està renyit amb continuar llegint el Diari Digital. No puc deixar de pensar en lÈlia i el Joel. Els seus somriures són allà on estic.
La pèrdua de lÈlia és desoladora. En una festa daniversari el juny denguany cada vegada que algú deia Èlia no podia evitar girar-me. Voldria poder continuar equivocant-me cada vegada que algú pronunciï el nostre nom. No és un nom gaire comú, dacord, però magradaria explicar que tampoc és tan estrany com sembla, perquè a Cambrils hi ha altres Èlia a part de mi.
Després de la cuca de lÈlia voldria evitar que acabés passant el mateix amb una altra cuca com el Joel. Ara mateix jo no puc ajudar-lo, però ho faré més endavant. Potser és ell qui necessita la medul·la, però nhi ha daltres massa propers que podrien necessitar la sang, les cèl·lules mare, un ronyó o ves a saber què. És igual si les cuques tenen 6 setmanes o 60 anys: molts estan lluitant cada dia per ser recompensats amb la victòria final. Una resistència ben organitzada és clau per vèncer tots els reptes. Que això que fem almenys serveixi dalguna cosa (mho vas dir el 25 de juliol).