Estimat Iñaki Carnero
Li escric aquestes ratlles com a simple elector que es dirigeix a les urnes cada cop que hi ha eleccions municipals. Vostè aglutina tot un cúmul de qualitats que ens ajuden a explicar lanomenada desafecció per la política, aquell eufemisme que sutilitza per dir que la gent nestà fins als pebrots. Demano disculpes per si he magnificat aquesta planta tan pròpia de la cuina mediterrània, no he esmentat la carxofera i he molestat els cultivadors de cogombres. Senyor Carnero, li asseguro que si molta gent té aquesta opinió de la política és gràcies a càrrecs electes de la seva talla. Vostè té lhonor de figurar a la galeria dels il·lustres regidors i regidores que en aquests anys de democràcia shan apropiat el càrrec públic, han passat olímpicament de les seves funcions i fins i tot en alguns casos ni sels ha vist el pèl per lAjuntament. En un sistema electoral on no hi ha llistes obertes i es vota la candidatura, sempre sorprèn aquest tipus de fal·lera sobtada a favor de la democràcia directa. Com sant Pau caient del cavall, vostès deuen ensopegar pujant les escales de lAjuntament i enlluernats pels vidres de la façana veuen la llum de la democràcia radical. Des de la meva modesta opinió, podria demanar hora al metge de capçalera perquè li expliqués aquest canvi sobtat, però jo li diagnostico el clàssic síndrome daferrament a la butaca del càrrec. Es tracta daquell apropiació del concepte de democràcia que presenten no pocs polítics que tenen la barra de creure que aquells vots són seus.
Senyor regidor, he de reconèixer que el concepte de regidor no adscrit em resulta interessant o si més no inquietant. Si una persona es presenta en una llista dun partit i de cop deixa o lexpulsen daquella formació, no entenc com en comptes de ser coherent i abandonar el càrrec que ocupa gràcies al partit, no ho fa al·legant que és allí per fer un servei als seus votants. Com saben què és el que pensen? Els reuneixen en assemblea per decidir què ha de fer el seu candidat? I com se nasseguren que són els seus de votants i no els dels altres companys de candidatura? Quan vaig al col·legi electoral no mhe trobat mai cap candidatura de regidors no adscrits. Igual si presenten un programa, podria plantejar-me votar-los. Però com que no sabem mai qui és el regidor sorpresa no ens podem anticipar. En el cas de vostè, senyor Iñaki Carnero, la seva actitud resulta més sorprenent, ja que lacta de regidor la va guanyar el seu partit (no vostè sol) a la tanda de penals. Curiosa forma dagrair-li-ho.
Per si es planteja presentar-se a les properes eleccions com a cap de llista dels regidors no adscrits, mhe anticipat a ajudar-lo a pensar en algun emblema o frase: Iñaki Carnero, en aferrarse al poder, el primero o Carnero a Benaiges no le tiene miedo. Perquè suposo que farà el seu lema en castellà, no? No es confongui, no li picava lullet al seu model de política lingüística. El seu expartit no em desperta cap simpatia. Però si té les frases triades ja pot començar a fer les pancartes. Fer-ho tot sol requereix temps i les eleccions per a vostè són a tocar. Per col·locar les pancartes shaurà dafanyar a treballar molt per la campanya, que ja sap què diu la normativa sobre aquest tema. Si no, ja sap que sempre pot recórrer al clàssic home-anunci, que en el seu cas resultaria molt revelador. Amb el partidisme que impregna el funcionament de les institucions, resultaria interessant lexistència de càrrecs electes fora del control de qualsevol partit per tal doxigenar el sistema. Podrien ser els que pronunciessin els discursos més originals, proposessin les propostes més atrevides i esdevinguessin uns motivadors de latenció dels electors. Però malauradament això no és així. Molt em temo, senyor Carnero, que vostè no trencarà la dinàmica dels seus antecessors en el càrrec de regidors no adscrits. Molt probablement seguirà aquella màxima de bona part de la classe política, que diu qui dia passa, any empeny.
Ignasi Martí és historiador
Senyor regidor, he de reconèixer que el concepte de regidor no adscrit em resulta interessant o si més no inquietant. Si una persona es presenta en una llista dun partit i de cop deixa o lexpulsen daquella formació, no entenc com en comptes de ser coherent i abandonar el càrrec que ocupa gràcies al partit, no ho fa al·legant que és allí per fer un servei als seus votants. Com saben què és el que pensen? Els reuneixen en assemblea per decidir què ha de fer el seu candidat? I com se nasseguren que són els seus de votants i no els dels altres companys de candidatura? Quan vaig al col·legi electoral no mhe trobat mai cap candidatura de regidors no adscrits. Igual si presenten un programa, podria plantejar-me votar-los. Però com que no sabem mai qui és el regidor sorpresa no ens podem anticipar. En el cas de vostè, senyor Iñaki Carnero, la seva actitud resulta més sorprenent, ja que lacta de regidor la va guanyar el seu partit (no vostè sol) a la tanda de penals. Curiosa forma dagrair-li-ho.
Per si es planteja presentar-se a les properes eleccions com a cap de llista dels regidors no adscrits, mhe anticipat a ajudar-lo a pensar en algun emblema o frase: Iñaki Carnero, en aferrarse al poder, el primero o Carnero a Benaiges no le tiene miedo. Perquè suposo que farà el seu lema en castellà, no? No es confongui, no li picava lullet al seu model de política lingüística. El seu expartit no em desperta cap simpatia. Però si té les frases triades ja pot començar a fer les pancartes. Fer-ho tot sol requereix temps i les eleccions per a vostè són a tocar. Per col·locar les pancartes shaurà dafanyar a treballar molt per la campanya, que ja sap què diu la normativa sobre aquest tema. Si no, ja sap que sempre pot recórrer al clàssic home-anunci, que en el seu cas resultaria molt revelador. Amb el partidisme que impregna el funcionament de les institucions, resultaria interessant lexistència de càrrecs electes fora del control de qualsevol partit per tal doxigenar el sistema. Podrien ser els que pronunciessin els discursos més originals, proposessin les propostes més atrevides i esdevinguessin uns motivadors de latenció dels electors. Però malauradament això no és així. Molt em temo, senyor Carnero, que vostè no trencarà la dinàmica dels seus antecessors en el càrrec de regidors no adscrits. Molt probablement seguirà aquella màxima de bona part de la classe política, que diu qui dia passa, any empeny.
Ignasi Martí és historiador