Lliçons històriques duna crisi
Lenfonsament de leconomia sha generalitzat a tort i a dret, agafant descol·locats governs i experts. Les borses van de capa caiguda, el mercat immobiliari naufraga, les fallides de grans grups financers sembren el pànic, la venda de cotxes cau en picat, els bancs reben una morterada de diner públic per evitar un col·lapse del sistema, dia si dia també tanquen empreses i les xifres daturats són descàndol.
Sincerament, ara fa un any, pocs albiraven com aquest model de capitalisme de timba o de casino faria aquesta llufa. Tothom restava enlluernat amb els guanys virtuals, amb els galàctics beneficis del totxo o de la borsa. La història dels grans desgavells econòmics té el paradigmàtic cas dels Feliços 20 i la Gran Depressió dels 30. Dels bunyols de vent de la borsa, on qualsevol ciutadà il·lús perdia el seny comprant accions amb diners a préstec, a fantàstics xalets i apartaments a Florida. El somni americà, fer-se dor en un tres i no res, va tenir el dolorós despertar del Dijous Negre de Wall Street loctubre del 29. Lincaut comprador de grans projectes urbanístics a les costes de Miami es trobava davant duna realitat gens idíl·lica, aiguamolls i canyissars infestats de mosquits i caimans. Linversor passerell, que havia comprat accions recordant el conte de la lletera, es trobava que, només en una setmana negra a la borsa, els virtuals guanys dun any sevaporaven per art de màgia.
No cal ser un linx de les ciències econòmiques per considerar els evidents paral·lelismes amb aquests anys de bogeria que hem viscut, avantsala de la patacada final: diner fàcil, estirar més el braç que la màniga, hipoteques a dojo, confiança cega en augments colossals de les plusvàlues de qualsevol piset de Pladur.
El galdós paper dels nostres líders també té un bon mirall en el passat. Poc abans del crac borsari, lany 1928 lincaut president Herbert Hoover gallejava en la campanya presidencial: Latur està en gran part a punt de desaparèixer. A Amèrica avui estem més a prop del triomf final sobre la pobresa del que ho hagi estat mai cap altre país en la història. Quina visió de futur! Tres any després daquesta profecia la Gran Depressió omplia els Estats Units de misèria i atur. Tanmateix, els americans van tenir la sort de tenir un president, Franklin D. Roosevelt, que es va escarrassar per redreçar la nau que senfonsava, amb el conegut New Deal.
Doncs bé, el Duet Fantàstic del Govern de Madrid, ZP & Solbes, també treien força pit en una campanya electoral, ara fa un any i escaig. Hom presumia de gaudir duna de les economies més sòlides del món mundial i, per reblar el clau, el simpàtic rei del tarannà parlava dassolir la fita de la plena ocupació. Han passat just dotze mesets i tothom sap que de plena ocupació res de res i que la pretesa solidesa del sistema és un acudit dolent.
Si aquesta parell de bocamolls hagués repassat qualsevol manual dHistòria del Món Contemporani, com fan els aplicats alumnes de primer de batxillerat, tal volta haguessin optat per la virtut monàstica del silenci. No haguessin aturat la desfeta econòmica, però almenys, ho haurien fet sense caure en el ridícul. Malgrat tot, al pas que van, encara podrien superar linfeliç Hoover, qui enmig del tsunami econòmic, en lloc de prendre mesures urgents, lany 1930 encara cridava: Invertiu, invertiu, que la prosperitat està a la cantonada! A la que badem, en lloc de tenir un fort lideratge que encoratgi la població, encara sentirem allò tan laportià: ¡Que no nos embauquen, que no estamos tan mal!.
I el país, com el Titànic, cap a les profunditats, amb 4.000.000 milions daturats.
Jaume Borràs és historiador
Sincerament, ara fa un any, pocs albiraven com aquest model de capitalisme de timba o de casino faria aquesta llufa. Tothom restava enlluernat amb els guanys virtuals, amb els galàctics beneficis del totxo o de la borsa. La història dels grans desgavells econòmics té el paradigmàtic cas dels Feliços 20 i la Gran Depressió dels 30. Dels bunyols de vent de la borsa, on qualsevol ciutadà il·lús perdia el seny comprant accions amb diners a préstec, a fantàstics xalets i apartaments a Florida. El somni americà, fer-se dor en un tres i no res, va tenir el dolorós despertar del Dijous Negre de Wall Street loctubre del 29. Lincaut comprador de grans projectes urbanístics a les costes de Miami es trobava davant duna realitat gens idíl·lica, aiguamolls i canyissars infestats de mosquits i caimans. Linversor passerell, que havia comprat accions recordant el conte de la lletera, es trobava que, només en una setmana negra a la borsa, els virtuals guanys dun any sevaporaven per art de màgia.
No cal ser un linx de les ciències econòmiques per considerar els evidents paral·lelismes amb aquests anys de bogeria que hem viscut, avantsala de la patacada final: diner fàcil, estirar més el braç que la màniga, hipoteques a dojo, confiança cega en augments colossals de les plusvàlues de qualsevol piset de Pladur.
El galdós paper dels nostres líders també té un bon mirall en el passat. Poc abans del crac borsari, lany 1928 lincaut president Herbert Hoover gallejava en la campanya presidencial: Latur està en gran part a punt de desaparèixer. A Amèrica avui estem més a prop del triomf final sobre la pobresa del que ho hagi estat mai cap altre país en la història. Quina visió de futur! Tres any després daquesta profecia la Gran Depressió omplia els Estats Units de misèria i atur. Tanmateix, els americans van tenir la sort de tenir un president, Franklin D. Roosevelt, que es va escarrassar per redreçar la nau que senfonsava, amb el conegut New Deal.
Doncs bé, el Duet Fantàstic del Govern de Madrid, ZP & Solbes, també treien força pit en una campanya electoral, ara fa un any i escaig. Hom presumia de gaudir duna de les economies més sòlides del món mundial i, per reblar el clau, el simpàtic rei del tarannà parlava dassolir la fita de la plena ocupació. Han passat just dotze mesets i tothom sap que de plena ocupació res de res i que la pretesa solidesa del sistema és un acudit dolent.
Si aquesta parell de bocamolls hagués repassat qualsevol manual dHistòria del Món Contemporani, com fan els aplicats alumnes de primer de batxillerat, tal volta haguessin optat per la virtut monàstica del silenci. No haguessin aturat la desfeta econòmica, però almenys, ho haurien fet sense caure en el ridícul. Malgrat tot, al pas que van, encara podrien superar linfeliç Hoover, qui enmig del tsunami econòmic, en lloc de prendre mesures urgents, lany 1930 encara cridava: Invertiu, invertiu, que la prosperitat està a la cantonada! A la que badem, en lloc de tenir un fort lideratge que encoratgi la població, encara sentirem allò tan laportià: ¡Que no nos embauquen, que no estamos tan mal!.
I el país, com el Titànic, cap a les profunditats, amb 4.000.000 milions daturats.
Jaume Borràs és historiador