Identifiquis
Ara feia dies que no venia i em pensava que mhavia equivocat de poble (entre naltros, això, de ciutat, només en té el nom). No és que amb el canvi dany shagi acomplert allò dany nou, vida nova o renovar-se o morir sinó que passejo pels carrers i no tinc clar si és un decorat on estan a mig camí de construir o destruir el futur.
Vaig caminant i veig edificis en obres, carrers buits pintats de blau, negocis constantment reconvertits... Un gran impacte visual ha estat les tanques a la Fontcoberta (sí que saps on vull dir, des de darrere lAjuntament fins al Molí de la Torre). Em fa pensar en una reserva protegida o un punt fronterer ben controlat. No mhauria estranyat que tot duna aparegués algun agent (ara també tenim Mossos) i, per descomptat amb bones maneres, mhagués dit identifiquis. Vols que tho digui, mhauria posat en un compromís.
Què li hauria dhaver dit? Que sóc daquí de tota la vida? De la vida de qui? On és aquí? El Cambrils idíl·lic amb una façana marítima de postal fa temps que només existeix als arxius i a la memòria. El Cambrils en què vaig créixer ha anat transformant-se a mesura que jo també manava fent gran. El Cambrils del segle XXI, el davui, no és encara el de demà ni el de demà passat. Així doncs, si tot està per fer i tot és possible, hem de ser conscients que el Cambrils que ha de venir estarà condicionat per les decisions que prenguem avui.
Així les coses, em sembla un acte digne de lloança la recuperació duna festa de Carnaval per a tot Cambrils. Els promotors de la iniciativa són uns valents plens de coratge que mereixen tot el respecte i el suport. És un repte organitzar una festa (sigui la que sigui), generar complicitats i engrescar la gent a participar-hi. I més difícil encara és que això no sigui flor dun dia. No tinc cap dubte que molts ja hem fet de crítics experts i tenim suggeriments a fer i propostes de millora. La crítica sempre constructiva és necessària.
Implicant-se en actes i festes, vivint la vida dun poble, es genera un sentiment de pertinença a un grup. Quan som reconeguts i acceptats per una comunitat acabem afirmant amb seguretat que ens hi sentim identificats. Per a mi, un repte del recuperat Carnaval és que esdevingui un mecanisme real dintegració. Al cap i a la fi, les festes són del poble i per al poble. I si es demana a algú que sidentifiqui, que es tregui la màscara sense por i digui amb convenciment sóc de Cambrils!. Sinó, què en serà dun poble sense identitat?
Vaig caminant i veig edificis en obres, carrers buits pintats de blau, negocis constantment reconvertits... Un gran impacte visual ha estat les tanques a la Fontcoberta (sí que saps on vull dir, des de darrere lAjuntament fins al Molí de la Torre). Em fa pensar en una reserva protegida o un punt fronterer ben controlat. No mhauria estranyat que tot duna aparegués algun agent (ara també tenim Mossos) i, per descomptat amb bones maneres, mhagués dit identifiquis. Vols que tho digui, mhauria posat en un compromís.
Què li hauria dhaver dit? Que sóc daquí de tota la vida? De la vida de qui? On és aquí? El Cambrils idíl·lic amb una façana marítima de postal fa temps que només existeix als arxius i a la memòria. El Cambrils en què vaig créixer ha anat transformant-se a mesura que jo també manava fent gran. El Cambrils del segle XXI, el davui, no és encara el de demà ni el de demà passat. Així doncs, si tot està per fer i tot és possible, hem de ser conscients que el Cambrils que ha de venir estarà condicionat per les decisions que prenguem avui.
Així les coses, em sembla un acte digne de lloança la recuperació duna festa de Carnaval per a tot Cambrils. Els promotors de la iniciativa són uns valents plens de coratge que mereixen tot el respecte i el suport. És un repte organitzar una festa (sigui la que sigui), generar complicitats i engrescar la gent a participar-hi. I més difícil encara és que això no sigui flor dun dia. No tinc cap dubte que molts ja hem fet de crítics experts i tenim suggeriments a fer i propostes de millora. La crítica sempre constructiva és necessària.
Implicant-se en actes i festes, vivint la vida dun poble, es genera un sentiment de pertinença a un grup. Quan som reconeguts i acceptats per una comunitat acabem afirmant amb seguretat que ens hi sentim identificats. Per a mi, un repte del recuperat Carnaval és que esdevingui un mecanisme real dintegració. Al cap i a la fi, les festes són del poble i per al poble. I si es demana a algú que sidentifiqui, que es tregui la màscara sense por i digui amb convenciment sóc de Cambrils!. Sinó, què en serà dun poble sense identitat?