Rivalitats
Per Carnaval, ha estat costum que les colles carnestoltesques de Reus i Tarragona es fessin una visita mútua en anys alternats, on pronunciaven discursos satírics en referència a la població visitada, sempre en un ambient propi de gresca i xerinola. La rivalitat entre les dues grans ciutats del Camp de Tarragona (fins i tot aquest mateix nom pot arribar a generar controvèrsia) és memorable i, realment, es perd en la nit del temps. Tarragona va ser el gran centre urbà vertebrador daquesta llenca de terra ja des de lèpoca immediatament preromana, però també durant la colonització cristiana medieval. Va ser en aquest moment que es va fundar la vila de Reus, un nucli puixant, confluència de camins (potser el nom de Reus vingui de Redis, en els camins) i aviat gran vila artesana i mercadera. Els equilibris per mantenir la complexa estructura política i territorial de ledat mitjana (Reus depenia indirectament de larquebisbe de Tarragona, al qual tributava) va comportar freqüents enfrontaments i lluites entre les hosts del Camp; potser ja podríem trobar aquí un primer pòsit de la mítica rivalitat entre les dues ciutats. El pes de la història recau sobre Tarragona, declarada Patrimoni de la Humanitat i actualment ciutat industrial de primer ordre. En canvi, el dinamisme de Reus no va tindre aturador durant lèpoca moderna i va fer possible lingrés ple de la ciutat en lera industrial del segle XIX. Centre comercial, industrial, cultural, fa més de dos segles que Reus sha erigit com la degana de làrea meridional del Camp, en competència amb Tarragona. No és estrany, doncs, que el cul de lestàtua eqüestre de la plaça del General Prim miri cap a Tarragona.
Durant la passada centúria, la conjuntura econòmica, social i política va exercir un efecte anivellador sobre làrea sud-tarragonina, fins al punt que Reus i Tarragona parteixen des de fa temps dun grau de lideratge similar, tot i que incrementat en la darrera ciutat per la capitalitat provincial. Molts no sabríem per quina ciutat decantar-nos, ja que una decisió daquest tipus ha danar acompanyada duna bona justificació, coherent i robusta, que en aquest cas no resultaria fàcil per empat. El cert és que, encara avui, oblidades per obsoletes les velles disputes medievals, la rivalitat entre totes dues ciutats continua prou vigent. Si bé la majoria de persones ho considera un assumpte anecdòtic, bromista, no sembla així des del punt de vista del planejament estratègic de cada una de les ciutats. Naturalment, el color polític de cada municipi, oposat al llarg de dues dècades i no exempt de tensions creuades, ha ajudat a perpetuar aquesta idiosincràsia. El xoc de lideratges entre totes dues ciutats, o el que és el mateix, entre els dos partits polítics dirigents (PSC a Reus i CiU a Tarragona, fins no fa gaire), ha complicat la presa de decisions unitàries que, al cap i a la fi, afectaven conjuntament el futur de tot el Camp. Sovint les disputes tenen un fort contingut simbòlic, centrades més aviat en la denominació oficial de determinats equipaments supracomarcals. Ara, per exemple, la polèmica està servida entorn del nom de la futura estació ferroviària intermodal que ha dunir el Corredor del Mediterrani amb lAVE.
Mentrestant, les grans viles del Camp (com Cambrils o Salou, actualment amb un pes territorial important) han restat impassibles o impotents davant grans decisions estratègiques. Semblava que la creació del Consorci del Camp el 2001 hauria dhaver llimat, a la fi, les diferències i desigualtats existents, però aviat va resultar un fracàs enmig de les friccions polítiques i la teranyina dinstitucions (Diputació, consells comarcals, ajuntaments). No hi ha cap dubte que ens trobem davant duna situació de cocapitalitat econòmica, política i cultural, malgrat les estretes regles de repartiment del poder que imposa ladministració provincial (daltra banda, un element aliè a la tradició del país). Ja seria hora, doncs, de sumar esforços per liderar una política comuna i metropolitana per a tota làrea del Camp de Tarragona.
Manel Tarés és físic i historiador
Durant la passada centúria, la conjuntura econòmica, social i política va exercir un efecte anivellador sobre làrea sud-tarragonina, fins al punt que Reus i Tarragona parteixen des de fa temps dun grau de lideratge similar, tot i que incrementat en la darrera ciutat per la capitalitat provincial. Molts no sabríem per quina ciutat decantar-nos, ja que una decisió daquest tipus ha danar acompanyada duna bona justificació, coherent i robusta, que en aquest cas no resultaria fàcil per empat. El cert és que, encara avui, oblidades per obsoletes les velles disputes medievals, la rivalitat entre totes dues ciutats continua prou vigent. Si bé la majoria de persones ho considera un assumpte anecdòtic, bromista, no sembla així des del punt de vista del planejament estratègic de cada una de les ciutats. Naturalment, el color polític de cada municipi, oposat al llarg de dues dècades i no exempt de tensions creuades, ha ajudat a perpetuar aquesta idiosincràsia. El xoc de lideratges entre totes dues ciutats, o el que és el mateix, entre els dos partits polítics dirigents (PSC a Reus i CiU a Tarragona, fins no fa gaire), ha complicat la presa de decisions unitàries que, al cap i a la fi, afectaven conjuntament el futur de tot el Camp. Sovint les disputes tenen un fort contingut simbòlic, centrades més aviat en la denominació oficial de determinats equipaments supracomarcals. Ara, per exemple, la polèmica està servida entorn del nom de la futura estació ferroviària intermodal que ha dunir el Corredor del Mediterrani amb lAVE.
Mentrestant, les grans viles del Camp (com Cambrils o Salou, actualment amb un pes territorial important) han restat impassibles o impotents davant grans decisions estratègiques. Semblava que la creació del Consorci del Camp el 2001 hauria dhaver llimat, a la fi, les diferències i desigualtats existents, però aviat va resultar un fracàs enmig de les friccions polítiques i la teranyina dinstitucions (Diputació, consells comarcals, ajuntaments). No hi ha cap dubte que ens trobem davant duna situació de cocapitalitat econòmica, política i cultural, malgrat les estretes regles de repartiment del poder que imposa ladministració provincial (daltra banda, un element aliè a la tradició del país). Ja seria hora, doncs, de sumar esforços per liderar una política comuna i metropolitana per a tota làrea del Camp de Tarragona.
Manel Tarés és físic i historiador