La península Ibèrica, l’oceà Atlàntic i el cos principal de l’allargassat triangle imaginari que dibuixa el contorn de l’Argentina s’encarreguen de recordar-me els milers de quilòmetres que em separen de casa. Em trobo al capdavall de l’Amèrica del Sud freda, concretament a la ciutat més austral del món: Ushuaia; assegut en un banc just a la vora de les aigües que inunden el canal de Beagle, a només un pas de l’estret de Magallanes, el cap d’Hornos i encara molt més enllà, la distant Antàrtida.

Quan aquest matí pujàvem al vagó número dos del tren del fin del mundo que ens duria a contemplar els fantàstics paisatges del parc natural de la Terra del Foc i t’he vist amb aquella ridícula gorra negra amb orelleres que et vaig comprar per guarir-te millor del fred, he decidit que aquesta era l’ocasió perfecta per parlar de tu, encara que coneixent-te sospito que no m’ho perdonaràs mai.

Has de saber que els mots aplegats en aquesta pàgina volen ser, lletra a lletra, una sincera i pública declaració d’amor. Paraules que possiblement engrogueixin, esmorteïdes pel pas del temps, i textos que probablement oblidarem en qualsevol racó d’un futur llunyà. Però de ben segur que el feix de les nostres emocions no podrà reflectir-se només amb l’auxili d’algunes frases que el meu bolígraf reculli de l’atzar, perquè, com tu ja sospites, mai el vocabulari arribarà allí on s’esplaien els sentiments. Potser ens vam conèixer per accident, fortuna o desventura; potser hagués hagut de girar cua en aquell darrer cartell de l’autopista, però això ja no ho sabrem i, de fet, ha deixat d’interessar-nos; el cas és que ara som l’un per l’altre en l’ambiciós convenciment que la felicitat és cosa nostra. Junts hem après a viure en el que per a mi era una nova ciutat i l’hem feta del no res, barrejant-hi la que tu ja coneixies amb la que jo vaig descobrir. Plegats iniciem una vida on, de mica en mica, compartirem el millor i el pitjor que tenim i farem front a tota mena de sorpreses que el destí decideixi presentar-nos. Els bons moments només ho seran si són viscuts amb tu i en aquells que resultin més difícils venceré les meves pors per oferir-me sense temences, per acompanyar-te en aquest món com la meva companya i amiga.

Ara que veig com te m’acostes amb aquell característic somriure pintat als llavis sé que és arribada l’hora d’enllestir aquesta carta. Parafrasejant el teu estimat Ismael Serrano confessaré que no tinc encara massa clar per què escric. Potser ho faig per recordar-me que continuo viu, potser és perquè ets al meu costat, però si hi ha un motiu, un de debò, segurament és perquè t’estimo.