Si bé científicament encara es discuteix l’existència de l’anomenat canvi climàtic planetari, a nivell de carrer sembla força clar que el temps està ben boig. Ignotes contrades del sud de la península van plegant-se sota l’avanç d’una desertització que progressa cada cop amb més rapidesa. Els primers signes d’aquest procés els trobarem més enllà de Dènia, on les fèrtils terres que ens han acompanyat des de València es converteixen, pam a pam, primer en durs camps de petits matolls i després en zones semidesèrtiques.

A l’enfilar una argumentació franca, us confessaré una evidència: la manca d’aigua és una cosa real a la tercera província de València. Però també cal reflexionar sobre les necessitats hídriques d’una zona on en poc temps s’hi han plantejat no un sinó dos projectes de transvasaments; per un costat l’Ebre i per l’altra el Xúquer-Vinalopó del qual ja fa un grapat d’anys que n’esperen la finalització. Pagesos i indústries al marge, el creixement urbanístic del triangle conformat per Benidorm, Alacant i Elx sembla no tenir aturador. Avui per avui, els afores d’Alacant experimenten un desenvolupament residencial només equiparable al boom dels 60. I és que la legislació urbanística del País Valencià afavoreix l’activitat de constructors i promotors mitjançant l’existència, entre d’altres, d’una important eina, el Pla d’Acció Integrada (PAI). Qualsevol agent urbanitzador –empresa promotora o constructora– pot presentar davant el respectiu ajuntament un projecte d’ordenació d’un territori concret sense ni tan sols ser propietari d’un sol pam de terreny. Si s’obté el vistiplau públic, s’aconseguirà la requalificació de qualsevol tipus de sòl als usos que en el mateix PAI s’hi especifiquin. En altres paraules, un propietari que ha cultivat un terreny durant tota la vida, en poc temps pot veure com l’obliguen a pagar uns elevats costos d’urbanització i, en casos extrems, com la seva parcel·la es veu desplaçada a l’altre extrem del projecte. D’aquesta manera l’agent urbanitzador té l’opció d’aconseguir sòl residencial i executar els seus projectes immobiliaris amb una rendibilitat més que considerable.

Evidentment aquest poderós recurs urbanístic afavoreix el creixament de les zones més turístiques; en el cas paradigmàtic d’Alacant, cap urbanització, per petita que sigui, no es dibuixa sobre un plànol sense el seu respectiu camp de golf, que com tots sabem és precisament la tipologia d’activitat esportiva que participa més activament en l’afany d’estalvi d’aigua.

Parlant d’estalviar. Mitjançant la suma de diferents mesures (creació de plantes dessalinitzadores, polítiques d’estalvi d’aigua...) el nou govern de l’Estat ha demostrat, almenys en el paper, com pot oferir-se, a un cost inferior, més hectòmetres cúbics que els contemplats en l’antic PHN. Aquests dies podreu veure el president de la Comunitat Valenciana declinar l’oferiment de manera obsessiva. El fet més curiós és que a ulls de  Camps l’única solució possible passa pel transvasament de l’Ebre.

Un veí d’Alboraya em comentava que el PHN ha significat per a la societat valenciana una mena de travessa futbolística. Primer no creus massa en l’èxit, però a mesura que comproves els resultats comences a pensar que aquell serà el teu dia de glòria. Una cosa semblant ha passat amb el transvasament de l’Ebre. Potser eren molt pocs els que hi creien a l’inici de l’operació, però a mesura que s’intuïa l’arribada dels reis mags carregats amb un riu nou de trinca, la quantitat d’inversionistes que pujaven al carro creixia exponencialment. Resultats finals al marge, el més preocupant és que, malgrat el que s’ha explicat en aquests breus escrits, el PHN ha estat ben a prop de convertir-se en una realitat.