Tan bon punt el patró de l’embarcació Alinghi va aixecar victoriós el trofeu de la trenta-unena edició de l’America’s Cup (la darrera), tothom ja pronosticava que la següent seria prou diferent de totes les anteriors. I és que la tradició marca que la competició se celebri al país d’on és l’equip guanyador i per desgràcia la geografia física no entén de reglaments: el triomfador era de Suïssa i calia cercar una seu alternativa, en aquest cas, València.

Precisament per l’ampli saló del club privat que l’organització ha posat a la nostra disposició al ben mig del port –zona popularment coneguda com “els tinglados”– circulaven comentaris en aquest sentit, fins i tot el meu veí d’amarrador i president d’Oracle, Larry Ellison, compartia aquesta opinió. “Res no serà com abans”, es lamentava entre dry Martinis.

D’acord que els iots més luxosos del món continuen conformant el magnífic seguici que cada matí salpa vers el camp de regates per seguir des de ben a prop les incidències pròpies de les curses de qualificació. Ben cert és que la càrrega en els esmentats vaixells d’acompanyament es distribueix a parts iguals entre autoritats públiques, empresaris d’èxit, caixes del més exquisit champagne francès i caviar rus, relegant l’interès esportiu a un additiu més de les relacions socials que s’hi donen. I si molt m’apreten estic disposat a admetre que tot plegat només és l’escenificació, en el grau més perfecte possible, d’una nova versió de La foguera de les vanitats: luxe, diners, esnobisme i una ciutat posada a la nostra disposició a favor d’un esport que en aquest nivell té un caràcter plenament elitista.

Però, què carai, sembla que tothom hi surt guanyant. La ciutat aconsegueix un bon assortiment d’inversions sense que a ningú sembli importar-li excessivament que l’alcaldessa utilitzi diners de la Copa Amèrica per tapar fallides d’empreses municipals.

Les entitats públiques poden projectar al món l’oferta valenciana de turisme de qualitat, malgrat que el tricampió neozelandès Russell Coutts hagi declarat que cal netejar l’aigua perquè està massa bruta. Els ciutadans gaudiran d’un espectacle únic amb els anomenats “fórmula 1 del mar”, però certament tot s’esdevindrà a tanta distància de la costa que difícilment podran apreciar-ho amb suficient detall. I finalment, Larry, jo i alguns altres afortunats del boom borsari dels 80 podrem seguir la competició de dia i els grans actes institucionals de nit, que tan curosament ens han preparat, lluint tota la immodèstia que ens sigui possible. Algú creu que pot preocupar-me el tancament del millor restaurant de peix de la ciutat a causa de la remodelació que ha sofert l’antiga estació marítima on s’ubicava? Jo soparé a Marsella i l’endemà dinaré a Capri.