El futbol és com les falles, primer t’aixequen i després et cremen. La frase no és meva sinó del, per ara, entrenador del FC València, en Claudio Ranieri. I és que fins i tot els integrants d’un sector tan absent a la realitat social de les ciutats com són els esportistes d’elit no poden fugir de la batzegada que suposa l’arribada de les falles. No us sabria ni podria explicar ben bé el perquè, però a València ja hi ha arribat el mes de març i hi ha mesos que semblen fets expressament per a algunes ciutats en particular; potser és per això que aquí, al sud, tothom sap que el tercer mes de l’any els pertany.

Ja a meitats de febrer s’intueixen les ganes de la gent per fer xerinola i oblidar-se del que pugui succeir a la resta del món. Res no els preocuparà els propers vint dies perquè aquestes espectaculars festes absorbeixen totes les forces dels qui voldran lluir el millor de la seva cultura com a poble.

Només volen aixecar del no-res monumentals falles, barreja d’història, tradició i fina ironia. Volen passejar els seus casals i deixar-se emportar per l’emoció d’oferir a la seva verge més estimada, la geperudeta, ofrenes de milers de flors fins a omplenar el llarg mantell que per a aquesta finalitat disposen al bell mig de la plaça de la catedral. Volen escoltar les seves tradicionals bandes dibuixar les notes de les peces musicals més representatives dels seus compositors. Volen viure envoltats entre núvols de pólvora i sentir com l’Ajuntament tremola amb el terrabastall de les “mascletàs” que puntualment arriben cada migdia. Volen omplir-se els ulls amb els milions de colors que es despleguen sobre el mantell de la nit cada cop que s’esdevé un dels seus castells de foc. Volen enaltir les seves falleres, major i infantil, com a representants dels més bells valors del País Valencià. Volen passejar-se per un centre antic lliure d’automòbils amb la tranquil·litat de qui pot assaborir uns bons xurros sense preocupar-se de res que no sigui l’admiració de les torres de Serrano o de Quart. Volen il·luminar tots els carrers barrejant la foscor nocturna amb les espurnes lumíniques que proporcionen a la ciutat un to màgic i misteriós. I per sobre de tot, volen cremar literalment la ciutat la nit de Sant Josep tot esperant que les falles renovin els esperits dels qui allí hi viuen.

Sí, ja sé que els valencians volen moltes coses, però són gent ambiciosa i viuen aquestes festes amb la mateixa sinceritat que intento explicar una cosa que només es pot viure, almenys un cop a la vida, al crit de “foc a la foguera!”.

El futbol és com les falles, primer t’aixequen i després et cremen. La frase no és meva sinó del, per ara, entrenador del FC València, en Claudio Ranieri. I és que fins i tot els integrants d’un sector tan absent a la realitat social de les ciutats com són els esportistes d’elit no poden fugir de la batzegada que suposa l’arribada de les falles. No us sabria ni podria explicar ben bé el perquè, però a València ja hi ha arribat el mes de març i hi ha mesos que semblen fets expressament per a algunes ciutats en particular; potser és per això que aquí, al sud, tothom sap que el tercer mes de l’any els pertany. Ja a meitats de febrer s’intueixen les ganes de la gent per fer xerinola i oblidar-se del que pugui succeir a la resta del món. Res no els preocuparà els propers vint dies perquè aquestes espectaculars festes absorbeixen totes les forces dels qui voldran lluir el millor de la seva cultura com a poble. Només volen aixecar del no-res monumentals falles, barreja d’història, tradició i fina ironia. Volen passejar els seus casals i deixar-se emportar per l’emoció d’oferir a la seva verge més estimada, la geperudeta, ofrenes de milers de flors fins a omplenar el llarg mantell que per a aquesta finalitat disposen al bell mig de la plaça de la catedral. Volen escoltar les seves tradicionals bandes dibuixar les notes de les peces musicals més representatives dels seus compositors. Volen viure envoltats entre núvols de pólvora i sentir com l’Ajuntament tremola amb el terrabastall de les “mascletàs” que puntualment arriben cada migdia. Volen omplir-se els ulls amb els milions de colors que es despleguen sobre el mantell de la nit cada cop que s’esdevé un dels seus castells de foc. Volen enaltir les seves falleres, major i infantil, com a representants dels més bells valors del País Valencià. Volen passejar-se per un centre antic lliure d’automòbils amb la tranquil·litat de qui pot assaborir uns bons xurros sense preocupar-se de res que no sigui l’admiració de les torres de Serrano o de Quart. Volen il·luminar tots els carrers barrejant la foscor nocturna amb les espurnes lumíniques que proporcionen a la ciutat un to màgic i misteriós. I per sobre de tot, volen cremar literalment la ciutat la nit de Sant Josep tot esperant que les falles renovin els esperits dels qui allí hi viuen. Sí, ja sé que els valencians volen moltes coses, però són gent ambiciosa i viuen aquestes festes amb la mateixa sinceritat que intento explicar una cosa que només es pot viure, almenys un cop a la vida, al crit de “foc a la foguera!”.