Sóc pecador
President de l'Associació Cultural Revista Cambrils
Acabo de ser pare i he passat la major part dels vespres de Setmana Santa a casa. A través del diari digital he contemplat com la processó de Setmana Santa segueix creixent en participació, però no em deixa de sobtar aquest desbordament de certa parafernàlia en els vestuari i els guarniments.
Entre les imatges de la processó i alguna pel·lícula bíblica a la tele em submergeixo a pensar al voltant de la meva relació amb lesglésia. És inevitable reconèixer una vinculació personal: un va ser educat a les aules dels germans religiosos de La Salle, els Hermanos, i també va fer, junt amb una legió de crios, descolanet a la parròquia de Santa Maria, on érem tants que es feien torns setmanals per a la missa matutina de les 8, i ens vam fer un fart dajudar a missa, passar safata o llegir lectures. Un, ja dadolescent i durant uns quants anys, va ser membre del Moviment Cristià de Joves Hora-3, on, com molts altres joves cambrilencs, hi vam trobar amics i vam fer moltes activitats plegats. Em deixo més vincles, però la relació amb lesglésia ha estat, en definitiva, més o menys constant.
Però recordo, ara, lesglésia a la qual em vaig apropar més estretament, una església propera, amb ideals de solidaritat, de compromís, de respecte pels altres i també de forta identitat amb el país. Era lesglésia on hi trobava referents engrescadors en el discurs del bisbe Deig o de Pere Casaldàliga, i molts altres, una església on ens hi podíem sentir lliures, que ens convidava a lesperit crític i que es fonamentava en la visió més humanista de levangeli.
Tot i que sóc conscient que aquesta església segueix vigent, la visió que tinc actualment, una mica allunyada, és que lesglésia es mostra molt més dogmàtica, molt més intransigent i cada cop més paternalista, on tot està perfectament ordenat i on no hi ha espai per al pensament lliure. Dues notícies durant aquests passats dies em fan plantejar encara més aquest dubte: per una banda la reaparició al capdavant de lepiscopat espanyol del cardenal Rouco Varela, que sembla incorporar episodis del nacionalcatolicismo, amb un lligam amb el pensament polític més conservador i la defensa impresentable dun mitjà de comunicació com la COPE. Per una altra banda, també mha sorprès la notícia que des del Vaticà es promulgaran set pecats capitals nous. Davant aquesta església que em diu contínuament com he de comportar-me i com he de pensar, prefereixo ser pecador. Perdoneu-me.
Entre les imatges de la processó i alguna pel·lícula bíblica a la tele em submergeixo a pensar al voltant de la meva relació amb lesglésia. És inevitable reconèixer una vinculació personal: un va ser educat a les aules dels germans religiosos de La Salle, els Hermanos, i també va fer, junt amb una legió de crios, descolanet a la parròquia de Santa Maria, on érem tants que es feien torns setmanals per a la missa matutina de les 8, i ens vam fer un fart dajudar a missa, passar safata o llegir lectures. Un, ja dadolescent i durant uns quants anys, va ser membre del Moviment Cristià de Joves Hora-3, on, com molts altres joves cambrilencs, hi vam trobar amics i vam fer moltes activitats plegats. Em deixo més vincles, però la relació amb lesglésia ha estat, en definitiva, més o menys constant.
Però recordo, ara, lesglésia a la qual em vaig apropar més estretament, una església propera, amb ideals de solidaritat, de compromís, de respecte pels altres i també de forta identitat amb el país. Era lesglésia on hi trobava referents engrescadors en el discurs del bisbe Deig o de Pere Casaldàliga, i molts altres, una església on ens hi podíem sentir lliures, que ens convidava a lesperit crític i que es fonamentava en la visió més humanista de levangeli.
Tot i que sóc conscient que aquesta església segueix vigent, la visió que tinc actualment, una mica allunyada, és que lesglésia es mostra molt més dogmàtica, molt més intransigent i cada cop més paternalista, on tot està perfectament ordenat i on no hi ha espai per al pensament lliure. Dues notícies durant aquests passats dies em fan plantejar encara més aquest dubte: per una banda la reaparició al capdavant de lepiscopat espanyol del cardenal Rouco Varela, que sembla incorporar episodis del nacionalcatolicismo, amb un lligam amb el pensament polític més conservador i la defensa impresentable dun mitjà de comunicació com la COPE. Per una altra banda, també mha sorprès la notícia que des del Vaticà es promulgaran set pecats capitals nous. Davant aquesta església que em diu contínuament com he de comportar-me i com he de pensar, prefereixo ser pecador. Perdoneu-me.