Urbanisme triomfant?
Properament, Revista Cambrils ha de treure a la llum el documental audiovisual Paisatges urbans, del qual a mitjan maig sen va fer una preestrena molt ben rebuda pel nombrós públic assistent. Es tracta dun dels pocs treballs existents que fa una anàlisi del fenomen urbà del nostre municipi, tenint en compte les complexes relacions socials i econòmiques daquest procés proper en el temps, però alhora poc conegut. La novetat del documental rau en lactualització de les dades aportades per estudis precedents, generalment treballs escrits de difícil accés, però també hi destaquen molt les valuoses aportacions que hi fan tres especialistes en urbanisme, tècnics i acadèmics lligats duna manera o altra a la nostra població. El discurs expositiu del documental no es tracta, de cap manera, duna visió sentimental o nostàlgica de levolució urbanística de Cambrils, com més dun hauria pogut creure al principi.
Ja veureu com el documental suscita moltes reflexions. Aprofito, doncs, lavinentesa per compartir-ne una, aquest cop al voltant dun cert corrent de pensament, propi de casa nostra, que no amaga el seu cofoisme envers els resultats obtinguts de levolució urbana del municipi, una tendència sovint arrelada en els mateixos actors daquest procés. Evidentment, una actitud triomfalista ha de sorgir en comparació amb levolució que presenten altres localitats similars, petites ciutats costaneres que haurien arrencat a partir del boom dels anys seixanta. És clar que la trajectòria urbana de Cambrils compta amb alguns punts forts, ben manifestos ara que els veiem amb anys de perspectiva. Em refereixo sobretot al manteniment dun skyline a primera línia de la costa amb alçàries baixes i, en general, una silueta urbana força continguda i un volumètric de petites dimensions, alhora que amb un fort contrast entre el centre i els barris perifèrics. Pel que fa a lordenació dels sistemes, com diuen els planificadors, cal destacar la creació duna gran àrea cèntrica destinada a serveis ciutadans, anomenada encara amb el nom tècnic original, el Centre Direccional. Potser ja seria hora de trobar-hi un nom més popular (per cert, no havien fet una enquesta ciutadana per proposar-ne noms quan van construir la nova Casa de la Vila?).
El fenomen de la urbanització massiva del darrer mig segle no és exclusiu de la nostra àrea, sinó que és comú a tot el món, tot i les particularitats regionals. Cambrils va començar a créixer pensant en el turisme i la segona residència i, per tant, oblidant la ciutadania, per la qual cosa ha hagut darrossegar importants dèficits infraestructurals. A més, ha comptat des de linici amb plans generals dordenació urbana que no han fet altra cosa que legitimar pràctiques discutibles de desenvolupament urbà. Amb els anys encara existeixen molts punts febles, alguns dels quals vénen de lluny. Potser el més destacable és la manca de connexió entre barris i urbanitzacions, resultat de lexcessiva sectorialització del planejament, cosa que denota una manca de visió integral de la ciutat. Afortunadament, tot i que amb retard, levolució actual va en camí de reduir aquest dèficit, en part. Més greu és el fet de la poca consistència dels vials, especialment els carrers. Les amplades són insuficients per encabir el trànsit i laparcament i la mobilitat és incòmoda; una situació potser imprevisible fa uns anys, però que no explica per què continua practicant-se. En conjunt, el viari cambrilenc és intricat, sense grans eixos de connexió entre les diverses unitats del municipi. Finalment, cal fer referència a la qualitat urbana. Lobsolescència de ledificació comença a ser patent en determinats sectors del municipi, però és molt difícil introduir en el planejament la possibilitat dactuacions de reforma o millora urbana, tan freqüents en ciutats com Barcelona. A més, aquesta ciutat, duna escala totalment diferent a la nostra, ha sabut mimar determinats espais apostant per lexigència dun mínim nivell de qualitat arquitectònica i la promoció delements singulars en el paisatge arquitectònic (també ho han fet altres indrets similars al nostre). En aquest mateix sentit, la relaxació en el control de les rehabilitacions efectuades en diversos punts dels nuclis antics fa perillar la coherència i la idiosincràsia i, per tant, el poder datracció daquests barris.
Manel Tarés és físic i historiador
Ja veureu com el documental suscita moltes reflexions. Aprofito, doncs, lavinentesa per compartir-ne una, aquest cop al voltant dun cert corrent de pensament, propi de casa nostra, que no amaga el seu cofoisme envers els resultats obtinguts de levolució urbana del municipi, una tendència sovint arrelada en els mateixos actors daquest procés. Evidentment, una actitud triomfalista ha de sorgir en comparació amb levolució que presenten altres localitats similars, petites ciutats costaneres que haurien arrencat a partir del boom dels anys seixanta. És clar que la trajectòria urbana de Cambrils compta amb alguns punts forts, ben manifestos ara que els veiem amb anys de perspectiva. Em refereixo sobretot al manteniment dun skyline a primera línia de la costa amb alçàries baixes i, en general, una silueta urbana força continguda i un volumètric de petites dimensions, alhora que amb un fort contrast entre el centre i els barris perifèrics. Pel que fa a lordenació dels sistemes, com diuen els planificadors, cal destacar la creació duna gran àrea cèntrica destinada a serveis ciutadans, anomenada encara amb el nom tècnic original, el Centre Direccional. Potser ja seria hora de trobar-hi un nom més popular (per cert, no havien fet una enquesta ciutadana per proposar-ne noms quan van construir la nova Casa de la Vila?).
El fenomen de la urbanització massiva del darrer mig segle no és exclusiu de la nostra àrea, sinó que és comú a tot el món, tot i les particularitats regionals. Cambrils va començar a créixer pensant en el turisme i la segona residència i, per tant, oblidant la ciutadania, per la qual cosa ha hagut darrossegar importants dèficits infraestructurals. A més, ha comptat des de linici amb plans generals dordenació urbana que no han fet altra cosa que legitimar pràctiques discutibles de desenvolupament urbà. Amb els anys encara existeixen molts punts febles, alguns dels quals vénen de lluny. Potser el més destacable és la manca de connexió entre barris i urbanitzacions, resultat de lexcessiva sectorialització del planejament, cosa que denota una manca de visió integral de la ciutat. Afortunadament, tot i que amb retard, levolució actual va en camí de reduir aquest dèficit, en part. Més greu és el fet de la poca consistència dels vials, especialment els carrers. Les amplades són insuficients per encabir el trànsit i laparcament i la mobilitat és incòmoda; una situació potser imprevisible fa uns anys, però que no explica per què continua practicant-se. En conjunt, el viari cambrilenc és intricat, sense grans eixos de connexió entre les diverses unitats del municipi. Finalment, cal fer referència a la qualitat urbana. Lobsolescència de ledificació comença a ser patent en determinats sectors del municipi, però és molt difícil introduir en el planejament la possibilitat dactuacions de reforma o millora urbana, tan freqüents en ciutats com Barcelona. A més, aquesta ciutat, duna escala totalment diferent a la nostra, ha sabut mimar determinats espais apostant per lexigència dun mínim nivell de qualitat arquitectònica i la promoció delements singulars en el paisatge arquitectònic (també ho han fet altres indrets similars al nostre). En aquest mateix sentit, la relaxació en el control de les rehabilitacions efectuades en diversos punts dels nuclis antics fa perillar la coherència i la idiosincràsia i, per tant, el poder datracció daquests barris.
Manel Tarés és físic i historiador