Seure i prendre la fresca
Lestiu a casa nostra, al costat de la mar, és xafogós. Una mescla de calor i humitat impregna els interiors domèstics i ens impel·leix a sortir fora al carrer a la recerca de lombra, sovint fins que cau la nit. En contrapartida a lelevat grau dhumitat que patim a Cambrils (que els metges dèpoques molt reculades consideraven molt malaltís), cal dir que la física de laire ens ofereix un element alleugeridor: cap al migdia, la temperatura del terra és prou alta com per escalfar laire de la superfície; aquest seleva en virtut del seu pes més lleuger i arrossega alhora laire que hi ha sobre el mar, més fresc, creant la brisa marina. Es tracta de la marinada, que bufa a partir del migdia de mar cap a terra. Gràcies a aquest fenomen, en part, a lestiu estem més frescos al carrer que dins de casa, sempre que no tinguem instal·lat un sistema daire condicionat, tan agradable per a qui el gaudeix com sorollós per al veí.
És llavors quan el carrer es converteix en un lloc de trobada i reunió social. Cada grup sap trobar el seu espai preferit, normalment a recer dun arbre, en alguna plaça, un parc o, en general, un indret amb possibilitat de seure. Això sí, sempre amb un mínim grau de tranquil·litat, ja que es tracta de reposar i gaudir de la conversa. Penso en les tertúlies que es formen a la plaça del Setge, a la plaça de Marcel·lí Domingo (lin diuen la Moncloa, perquè alguns vells pescadors hi debaten els temes més candents de lactualitat), al Pinaret, al passeig de la riera i altres tantes que es fan i es desfan. Potser les tertúlies més genuïnes sorganitzen als portals dalgunes cases.
Recordo làvia com, no fa gaires anys, assistia a algunes daquestes rondes formades per dones grans, jubilades. Tenien lloc a casa duna delles, al portal o en un rafal, sempre a la fresca, amb mig peu al carrer i mig dins la casa. Cada tants anys, segons èpoques, les dones es movien duna casa a laltra, ampliant o empetitint el grup de conversa. Nhi havia de constantment complidores i nhi havia desporàdiques. Hi ha qui diu, és clar, que això és cosa de poble, que ja no fa per la vida moderna. El cert és que, en els temps actuals, les persones continuem sentint una gran necessitat de reunió i conversa pacífica, especialment en determinades etapes del cicle vital (ladolescència o la vellesa), i tan sols cal parar un indret adequat per dur-ho a terme.
Si aquest mes he deixat anar aquesta cabòria és per assenyalar un fenomen incipient que he observat en diversos comerços, sobretot de baix a Mar (i, almenys a mi, mha resultat nou). Com sabeu, molts carrers del Port són de vianants o quasi i això sembla haver propiciat que les regents dalgunes botigues hagin fet el gest de treure un parell de cadires al carrer per seure-hi, prendre la fresca i, així, fer més suportable aquelles hores del dia més xafogoses i de menys afluència de clients (mentre aquests acostumen a aprofitar les darreres hores de platja del dia). La situació mha recordat, doncs, les velles tertúlies a la fresca dalguns portals, freqüents encara en diverses barriades populars. La sorpresa ha estat saber que aquest simple acte de prendre la fresca davant la porta de la botiga pot incórrer en una il·legalitat, lincompliment duna ordenança local, potser interpretada massa rigorosament (o absurdament?).
Realment cal aplicar tanta racionalitat? Algú creu que el fenomen es generalitzarà duna tan gran manera que serà impossible circular pels carrers del Port? Deixem als ciutadans crear noves pautes de comportament i socialització, sempre dins dels límits del civisme sentèn. El violent desenvolupament urbà de Cambrils i el canvi social que lha acompanyat només podran assentar-se si la ciutadania aprèn a apropiar-se dels espais públics, si shi sent lliure, si practica la ciutat. Alhora, aquestes pautes poden crear cultura, idiosincràtica i pintoresca, que doti datractiu el comerç urbà i, sobretot, els nostres carrers. El genial Georges Perec escrivia: Lespai és un dubte: contínuament em cal marcar-lo, designar-lo; mai és meu, mai més donat, lhe de conquerir.
Manel Tarés és físic i historiador
És llavors quan el carrer es converteix en un lloc de trobada i reunió social. Cada grup sap trobar el seu espai preferit, normalment a recer dun arbre, en alguna plaça, un parc o, en general, un indret amb possibilitat de seure. Això sí, sempre amb un mínim grau de tranquil·litat, ja que es tracta de reposar i gaudir de la conversa. Penso en les tertúlies que es formen a la plaça del Setge, a la plaça de Marcel·lí Domingo (lin diuen la Moncloa, perquè alguns vells pescadors hi debaten els temes més candents de lactualitat), al Pinaret, al passeig de la riera i altres tantes que es fan i es desfan. Potser les tertúlies més genuïnes sorganitzen als portals dalgunes cases.
Recordo làvia com, no fa gaires anys, assistia a algunes daquestes rondes formades per dones grans, jubilades. Tenien lloc a casa duna delles, al portal o en un rafal, sempre a la fresca, amb mig peu al carrer i mig dins la casa. Cada tants anys, segons èpoques, les dones es movien duna casa a laltra, ampliant o empetitint el grup de conversa. Nhi havia de constantment complidores i nhi havia desporàdiques. Hi ha qui diu, és clar, que això és cosa de poble, que ja no fa per la vida moderna. El cert és que, en els temps actuals, les persones continuem sentint una gran necessitat de reunió i conversa pacífica, especialment en determinades etapes del cicle vital (ladolescència o la vellesa), i tan sols cal parar un indret adequat per dur-ho a terme.
Si aquest mes he deixat anar aquesta cabòria és per assenyalar un fenomen incipient que he observat en diversos comerços, sobretot de baix a Mar (i, almenys a mi, mha resultat nou). Com sabeu, molts carrers del Port són de vianants o quasi i això sembla haver propiciat que les regents dalgunes botigues hagin fet el gest de treure un parell de cadires al carrer per seure-hi, prendre la fresca i, així, fer més suportable aquelles hores del dia més xafogoses i de menys afluència de clients (mentre aquests acostumen a aprofitar les darreres hores de platja del dia). La situació mha recordat, doncs, les velles tertúlies a la fresca dalguns portals, freqüents encara en diverses barriades populars. La sorpresa ha estat saber que aquest simple acte de prendre la fresca davant la porta de la botiga pot incórrer en una il·legalitat, lincompliment duna ordenança local, potser interpretada massa rigorosament (o absurdament?).
Realment cal aplicar tanta racionalitat? Algú creu que el fenomen es generalitzarà duna tan gran manera que serà impossible circular pels carrers del Port? Deixem als ciutadans crear noves pautes de comportament i socialització, sempre dins dels límits del civisme sentèn. El violent desenvolupament urbà de Cambrils i el canvi social que lha acompanyat només podran assentar-se si la ciutadania aprèn a apropiar-se dels espais públics, si shi sent lliure, si practica la ciutat. Alhora, aquestes pautes poden crear cultura, idiosincràtica i pintoresca, que doti datractiu el comerç urbà i, sobretot, els nostres carrers. El genial Georges Perec escrivia: Lespai és un dubte: contínuament em cal marcar-lo, designar-lo; mai és meu, mai més donat, lhe de conquerir.
Manel Tarés és físic i historiador