El sainet, al segle XIX, era un gènere molt popular als teatres d’arreu de Catalunya. El genuí sainet català era una espècie de comèdia de situació, una mica ximpleta, amb una història de picaresca darrere. Sovint la trama girava entorn d’una família de nous rics que entraven en la societat més elitista (en què es parlava en castellà, per cert) però no hi encaixaven perquè no deixaven de ser uns pagesots rics. Una altra trama freqüent era la del pelacanyes (home o dona) que aparentant que era ric intentava casar-se amb un ricatxo maduret (o ricatxa madureta) i quedar-se’n la fortuna. Des d’aquí reivindico, de passada, la figura de dos germans reusencs –Modest i Marçal Busquets–, autors de diversos sainets que, sense pena ni glòria, es van veure representats als teatres de Barcelona. Un d’aquests sainets, per cert, va ser l’origen o el ressò a nivell nacional (i malgrat la discussió per a mi això vol dir a nivell català) de la famosa frase “Reus, París i Londres”, que duia com a títol.

Què tenen a veure els sainets del segle XIX amb l’actualitat? us preguntareu. Doncs que últimament als catalans ens ha tocat escenificar aquest gènere a les Espanyes. L’actuació dels polítics catalans d’un temps ençà, o més exactament des del començament de la legislatura tripartita –i els mitjans de comunicació hi han tingut molt a veure– s’ha vist a la “nación de naciones” com una espècie d’opereta de pa sucat amb oli, com una comèdia bufa, amb títols com “El suflè català”, “La crisi del Carmel”, “La crisi del 3%”, “Operació Conseller”... I s’han fet populars expressions com “el cunyadíssim”, “consellers nominats”, “pon tete” o “maragallada”...

Potser ens tenen una mica el dit a l’ull, però diguem que alguns intents de fer pedagogia no han sigut els més adequats. Digueu-me a mi què coi va anar a fer Maragall al programa de la Campos? Per cert que els de Caprabo no devien saber que la Reina de las Mañanas era tan catalanofòbica (i m’agradaria saber si això s’ha notat amb les vendes). Aquesta és una altra: quan ens queixem a les Espanyes de la catalanofòbia que generen alguns mitjans, ens acusen de fer “victimismo catalán”. Si és que és com parlar amb la paret! I per no parlar del senyor Jiménez Losantos –que és de tot menys santo–. Per cert que un cambrilenc ha publicat un llibre sobre les barbaritats que diu aquest senyor, entre d’altres, emparat per la Conferència Episcopal Espanyola a través de la Cadena COPE. Mira, un motiu més per ser ateu.

La reflexió és que, com va dir el filòsof Diògenes el Cínic, “el moviment es demostra caminant”, és a dir que caldria que féssim més i parléssim menys, i que els polítics, si volen que ens prenguin seriosament, haurien de ser més discrets i no escenificar sainets davant els mitjans. Si fer pedagogia és impossible, almenys no els donem ni titulars sensacionalistes ni imatges com la de l’ecce homo. I parlant de coses genuïnes, a veure si aconseguim que s’imposi el famós seny català!

Valgui per qui li valgui!