Vaig prometre que no parlaria de la mort del papa –massa fàcil, em deien–, però no me’n puc acabar d’estar. Només comentaré dues coses. La primera, que no entenc per què alguns governs (autonòmics i locals) van declarar dies de dol i van deixar les banderes a mig pal en molts dels edificis oficials (de l’administració, vaja, teus i meus). No havíem quedat que érem un estat aconfessional? L’altra cosa, la segona, és la baixada de pantalons de ZP davant la Conferència Episcopal Espanyola. Als dos dies de ser mort el papa, ja s’estava trobant amb monsenyor Blázquez i li prometia que en aquesta legislatura no tocarien el tema eutanàsia. Potser volia tenir-los una mica contents abans no s’aprovés la llei del matrimoni entre persones del mateix sexe (m’abstindré d’opinar sobre la desgràcia que tenen a Pontons, però sí que ho faré sobre l’objecció de consciència dels del PP per celebrar aquests matrimonis: jo també em vull declarar objector de les meves obligacions fiscals, ja et fot!).

Dit això, aniré al gra amb la qüestió de què volia parlar: la relació entre el tabaquisme i la intolerància. Si recordeu el lema de la campanya de seguretat viària de la Tura (la famosa “tolerància zero”), volia dir exactament que no en passarien ni una, és a dir, que serien intolerants amb els infractors. Doncs ara ha arribat l’hora de la tolerància zero amb els tabaquistes. Ja sabem que fumar és dolent, tant per qui fuma com per qui està al costat de qui fuma (ho sé i sóc plenament conscient que perquè jo vulgui fumar no he de fer fumar un altre), però jo no sóc qui planta el tabac, l’asseca, el trinxa, en fa cigarrets i el comercialitza; vaja, que ens converteixen, als fumadors, en una espècie de proscrits, de leprosos del segle XXI, però darrere hi ha una indústria totalment legal i l’Estat para la mà per embutxacar-se el 70% d’impostos que en treu de cada paquet. Que no era dolent? Llavors els més reaccionaris em surten amb l’argument que els fumadors sortim tan cars a la sanitat pública... I l’alcoholisme? (una altra addicció legal). I l’obesitat i la diabetis i el colesterol? Segurament jo també faig demagògia, però el que està clar és que la solució no passa per tancar els ulls davant del problema de fons i mentrestant, hipòcritament, dir-te “tu compra tabac, que jo cobraré els impostos, però no fumis enlloc i ni se t’acudeixi tenir un càncer de pulmó que surt molt car per a la sanitat pública”.

I mentre no es decideixen a acabar amb la hipocresia (és a dir a posar-hi una solució coherent) em sembla d’una total intolerància i d’un total integrisme prohibir fumar a tot arreu. No fóra més lògic que s’especialitzessin els establiments en lloc de proscriure els fumadors a la intempèrie i convertir-nos en la vergonya de la família? Es podrien fer, per exemple, bars per a fumadors i bars per a no fumadors, així ningú trepitjaria els drets de ningú i tothom sabria a quina era trobarà pols. I si no que no en venguin!

Valgui per qui li valgui!