Déu n’hi do com està el pati últimament. Entre l’Església i els preservatius, i l’urbanisme local, estem distrets, però el que em fa bullir la sang és la polseguera que aixeca a les Espanyes el “pla sobiranista” (així en diuen alguns) del senyor Ibarretxe.

Jo és que no ho puc entendre. Catalunya i el País Basc som un problema per als integristes del nacionalisme espanyol (del qual no se’n parla mai però també existeix). Els fem nosa per a aquest altre pla sobiranista seu, aquell heretat d’“Una grande y libre” (quins collons això de “libre”!). Amb Catalunya i el País Basc els passa allò del “ni contigo ni sin ti”. Som un problema. Som “rojos separatistas”. Som tots els seus mals. Però tampoc no ens volen deixar anar, emparats en la p... Constitució (que es veu que és com els dogmes de l’Església, que no es poden qüestionar). Collons, la Constitució! Sí que es pot reformar perquè convocar un referèndum sigui il·legal, però per d’altres coses ni parlar-ne! I aquells l’altre dia encara anaven cridant “España una y no cincuenta y una” i “España cristiana y no musulmana”... Déu n’hi do les consignes, quina pudor de reclosit.

Ja que hi estem posats, faré servir el llenguatge eclesiàstic de les paràboles (no la volien cristiana?). A E i C els seus pares els van concertar el matrimoni. Eren molt diferents perquè venien de dues cultures molt diferents. No s’entenien, ni en allò més essencial. A més no s’agradaven, no hi havia amor. Recordem que no s’havien triat per al matrimoni, els havia sigut imposat. Dormien en llits separats. Feien cadascú la seva vida dins la mateixa casa. Una casa en què, a més, vivien les altres dones d’E. De tots, C era qui més treballava i qui més diners portava a casa, i a canvi només rebia el menyspreu d’E i el seu harem. Se’n reien perquè parlava una altra llengua i tenia uns altres costums. Tot i el que C aportava a la guardiola, no li deixaven ni comprar-se roba nova, en tot cas li feien apedaçar els drapots vells que duia. C no era feliç amb E, i tot i que volia abandonar-lo, separar-se, divorciar-se, E no ho consentia de cap de les maneres. E era qui manava en aquella casa i s’havia de fer el que E deia. C s’havia de resignar i aguantar-se perquè a més la llei encara no permetia el divorci, i mica en mica s’anava consumint, veient com E, feliç amb la resta de l’harem, balafiava el que a ella tant d’esforç li havia costat de guanyar, i es desesperava perquè pensava sovint que en lloc de resignar-se a formar part d’aquell matrimoni mal avingut potser hauria estat més feliç soltera.

“Que injust”, direu potser. Doncs ara substituïu, a la paràbola,E perEspanya i C per Catalunya. És la nostra mateixa història, amb la diferència que en l’actualitat la llei civil empara la decisió de desfer el matrimoni si qualsevol dels dos membres no és feliç amb l’altre.

Valgui per qui li valgui!