En els darrers anys el programa Minoria absoluta emès per RAC1 ha trencat motllos respecte al tractament de la vida política de casa nostra. Aquest programa radiofònic ha sabut compaginar de forma excel·lent la difícil i delicada combinació entre actualitat política i humor. L’equip liderat per Toni Solé, Quecu Novell i Manel Lucas ha demostrat l’èxit d’una fórmula que satiritza de forma intel·ligent els nostres dirigents i alhora informa detalladament de tota l’actualitat que generen. A més d’informar amb pèls i senyals de nombrosos detalls que proporciona la política catalana i espanyola, no tenen cap pèrdua la qualitat de les entrevistes, tant pels convidats com per la forma com entrevisten els polítics. La veritat és que aquests s’han d’esmerçar a fons per desviar el bombardeig de preguntes i comentaris compromesos fets de boca dels nombrosos personatges que s’imiten al programa. Francesc Macià, Pasqual Maragall, Jordi Pujol o el mateix Francisco Franco apareixen espontàniament durant el programa amb un gran enginy. En una ocasió vaig poder assistir com a públic en un programa i recordo molt gratament l’ambient esbojarrat i frenètic que es vivia a l’estudi. Si no entenguéssim què deien, ningú diria que estaven analitzant els resultats de les eleccions municipals del cap de setmana anterior. Tal i com va dir el mateix Toni Soler a la xerrada que va realitzar amb motiu dels 50 anys de la Revista Cambrils, l’aventura d’engegar un programa com aquest era tot un risc d’audiència. No sé si van comptar amb algun tipus de revelació divina que els va fer aparèixer en antena en una època amb sonats canvis de govern. Una etapa en què els polítics han aportat moltes idees als humoristes del programa. Calen visions com les de Minoria absoluta, que ajuden a relativitzar les polèmiques entre polítics i descobrir les nombroses contradiccions que ofereix l’actualitat dels nostres representants. Ens hem d’amargar l’existència amb les baralles entre els polítics? Com a mínim, el dret a riure’ns-en. Visca el seu equip!