Custòdia del territori
Un dels models de gestió del territori i el paisatge més innovadors i interessants és la custòdia del territori, una nova fórmula adreçada, principalment, als propietaris de terres per tal que en tinguin una cura adequada. No sens escapa que, a casa nostra, cada vegada és més freqüent labandonament de finques agrícoles i boscos del nostre entorn, que fins fa uns anys havien estat ben cuidats i treballats. Aquest abandó implica un empobriment de la qualitat del paisatge i lextensió dels ermots, que els fa vulnerables, per exemple, als incendis, o bé sucumbeixen al remolí urbanístic que en fa taula rasa. Sorgits als països anglosaxons, especialment preocupats per laccelerada pèrdua dels seus valors paisatgístics, els models de custòdia del territori són una alternativa imaginativa i creativa per a lexplotació sostenible de la terra a llarg termini, sigui amb el foment de les activitats tradicionals, sigui amb nous usos i aprofitaments respectuosos amb el medi.
Segons la Xarxa de Custòdia del Territori, que aglutina tots els agents interessats en làmbit català, aquesta es pot definir com una filosofia que intenta generar la responsabilitat dels propietaris i dels usuaris del territori en la conservació i el bon ús de la terra i els recursos naturals, culturals i paisatgístics. Els models de custòdia estableixen una comunicació transversal entre diversos agents de la societat, ladministració i, és clar, els propietaris dels terrenys, i desemboquen en el benefici social. El programa de custòdia sespecifica en un acord voluntari i flexible que sestableix entre el propietari i una entitat de gestió, sovint amb el suport de ladministració o bé actuant aquesta mateixa com a entitat de custòdia. Aquesta entitat desplega un conjunt de propostes i estratègies de gestió que defineixen les responsabilitats associades a lacord pres per les dues parts. En aquests casos, la custòdia no significa una transmissió de la propietat del terreny, tot i que això també seria possible amb unes condicions contractuals que beneficiïn la preservació natural i cultural de lespai. Actualment, la definició jurídica de la custòdia està molt treballada: els contractes de custòdia poden generar servituds, arrendaments, permutes, reserves de territori, entre daltres. Recentment, la nova Llei de Contractes de Conreu del nostre país ha incorporat algunes daquestes figures en la línia de la custòdia del territori.
A hores dara, malauradament, no existeix encara cap finca de la comarca que shagi acollit a un acord de custòdia, però nhi ha algunes a la resta del Camp (la platja natural dels Muntanyans, de Torredembarra, el bosc de Farena, La Riba, etc.) Aquest model sestà implantant amb força a Catalunya, tot i que és força comú en altres països. En efecte, diversos espais de linterior i la muntanya (sobretot als Pirineus) sestan gestionant amb acords de custòdia, però aquí el repte el tenim en aquells espais més degradats i vulnerables, a la costa i les àrees periurbanes. Encara més, trobo a faltar una extensió del concepte de custòdia a les finques rústiques altament humanitzades i, especialment, als paisatges urbans. Edificis, parcs, patis, horts, illes de cases i barris són elements devidents valors culturals, arquitectònics, estètics i emocionals, que no sempre estan ben gestionats. Com diria un de la Platja, paga la pena pegar-hi fanalada.
Manel Tarés és físic i historiador
Segons la Xarxa de Custòdia del Territori, que aglutina tots els agents interessats en làmbit català, aquesta es pot definir com una filosofia que intenta generar la responsabilitat dels propietaris i dels usuaris del territori en la conservació i el bon ús de la terra i els recursos naturals, culturals i paisatgístics. Els models de custòdia estableixen una comunicació transversal entre diversos agents de la societat, ladministració i, és clar, els propietaris dels terrenys, i desemboquen en el benefici social. El programa de custòdia sespecifica en un acord voluntari i flexible que sestableix entre el propietari i una entitat de gestió, sovint amb el suport de ladministració o bé actuant aquesta mateixa com a entitat de custòdia. Aquesta entitat desplega un conjunt de propostes i estratègies de gestió que defineixen les responsabilitats associades a lacord pres per les dues parts. En aquests casos, la custòdia no significa una transmissió de la propietat del terreny, tot i que això també seria possible amb unes condicions contractuals que beneficiïn la preservació natural i cultural de lespai. Actualment, la definició jurídica de la custòdia està molt treballada: els contractes de custòdia poden generar servituds, arrendaments, permutes, reserves de territori, entre daltres. Recentment, la nova Llei de Contractes de Conreu del nostre país ha incorporat algunes daquestes figures en la línia de la custòdia del territori.
A hores dara, malauradament, no existeix encara cap finca de la comarca que shagi acollit a un acord de custòdia, però nhi ha algunes a la resta del Camp (la platja natural dels Muntanyans, de Torredembarra, el bosc de Farena, La Riba, etc.) Aquest model sestà implantant amb força a Catalunya, tot i que és força comú en altres països. En efecte, diversos espais de linterior i la muntanya (sobretot als Pirineus) sestan gestionant amb acords de custòdia, però aquí el repte el tenim en aquells espais més degradats i vulnerables, a la costa i les àrees periurbanes. Encara més, trobo a faltar una extensió del concepte de custòdia a les finques rústiques altament humanitzades i, especialment, als paisatges urbans. Edificis, parcs, patis, horts, illes de cases i barris són elements devidents valors culturals, arquitectònics, estètics i emocionals, que no sempre estan ben gestionats. Com diria un de la Platja, paga la pena pegar-hi fanalada.
Manel Tarés és físic i historiador