Responsabilitat Social Corporativa
Amb el tema daquest mes voldria iniciar una sèrie de tres o quatre columnes sobre nous models de gestió organitzativa que podrien resultar interessants per al nostre municipi. El món de les grans empreses de producció va ser pioner en la implantació de sistemes per garantir la qualitat dels seus productes. Aquestes metodologies es van introduir a principis del segle passat com una fase exclusivament operativa, a través de controls de qualitat que es feien sobre el producte final, però va evolucionar molt ràpid fins abastar tota lorganització de lempresa. Bona part de les actuals filosofies de garantia de la qualitat han estat ideades per japonesos, autèntics gurus de la gestió. Allò que tenen en comú totes aquestes tècniques, algunes delles força místiques, és la necessitat dimbuir tota la jerarquia de lempresa en la consecució de la qualitat dels seus productes i serveis. Ara bé, no es tracta aquí de lloar lèxit de les grans empreses, especialment les transnacionals, que solen aplicar totes aquestes tècniques per motius purament comercials, sinó mostrar la seva possible adaptació a empreses petites, comerços i petits negocis. Així mateix, la forma dentendre globalment el concepte de qualitat ha resultat prou atractiu per al món de les organitzacions no empresarials. En aquest sentit, moltes institucions governatives han adaptat models de gestió de la qualitat. Nés un exemple la Diputació de Tarragona, que ha fet molts esforços en la línia del model EFQM dExcel·lència, un programa molt més exigent que les famoses normes ISO 9000.
Les estratègies de gestió han derivat els darrers anys cap a altres camins, com la integració de la seguretat i la prevenció de riscos laborals i, sobretot, la gestió dels efectes mediambientals. Aquest darrer cam té la seva aplicació pràctica en làmbit dels governs locals en forma dels programes de sostenibilitat. A partir daquí, sobre un ventall de possibilitats de gestió que tenen en compte tots els agents interns o externs que puguin influir, ni que fos indirectament, sobre lorganització. Cal dir que, ara, entrem en un àmbit difús, sovint poc creïble, on moltes organitzacions miren de quedar bé i rentar-se la cara (o les mans...) Aquests nous àmbits no només consideren el medi ambient, sinó també la relació amb la comunitat mitjançant programes de mecenatge, participació local, igualtat de gèneres, normalització lingüística (en això últim, han pecat moltes empreses del nostre municipi), etc.
El següent pas rau a integrar lètica en les pràctiques de gestió: és així com la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) pretén introduir codis de conducta interns en les organitzacions que lapliquin. No nhi ha prou a ser legal, sinó també a actuar èticament. Es tracta de cercar el consens, ser transparent i estrictament responsable amb la comunitat, els treballadors, els clients (o els ciutadans, si ho miréssim des de la perspectiva dun govern) i lentorn. Al cap i a la fi, no és un concepte gaire apartat del que hauria de ser el desplegament real de les Agendes 21, per exemple. La nova filosofia, tot i que complexa, està sent promoguda intensament per les principals organitzacions mundials, com lOCDE o la Unió Europea. Malgrat que des de làmbit local i dels petits negocis i les entitats tots aquests models de gestió, de la Garantia de Qualitat a la RSC, poden semblar massa amplis i aliens, val a dir que són perfectament aplicables. La clau està a assumir-ne plenament els principis i els objectius i treballar amb un conjunt coherent de normes dacció. A partir daquí, hi juga linstint del bon gestor
Manel Tarés és físic i historiador
Les estratègies de gestió han derivat els darrers anys cap a altres camins, com la integració de la seguretat i la prevenció de riscos laborals i, sobretot, la gestió dels efectes mediambientals. Aquest darrer cam té la seva aplicació pràctica en làmbit dels governs locals en forma dels programes de sostenibilitat. A partir daquí, sobre un ventall de possibilitats de gestió que tenen en compte tots els agents interns o externs que puguin influir, ni que fos indirectament, sobre lorganització. Cal dir que, ara, entrem en un àmbit difús, sovint poc creïble, on moltes organitzacions miren de quedar bé i rentar-se la cara (o les mans...) Aquests nous àmbits no només consideren el medi ambient, sinó també la relació amb la comunitat mitjançant programes de mecenatge, participació local, igualtat de gèneres, normalització lingüística (en això últim, han pecat moltes empreses del nostre municipi), etc.
El següent pas rau a integrar lètica en les pràctiques de gestió: és així com la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) pretén introduir codis de conducta interns en les organitzacions que lapliquin. No nhi ha prou a ser legal, sinó també a actuar èticament. Es tracta de cercar el consens, ser transparent i estrictament responsable amb la comunitat, els treballadors, els clients (o els ciutadans, si ho miréssim des de la perspectiva dun govern) i lentorn. Al cap i a la fi, no és un concepte gaire apartat del que hauria de ser el desplegament real de les Agendes 21, per exemple. La nova filosofia, tot i que complexa, està sent promoguda intensament per les principals organitzacions mundials, com lOCDE o la Unió Europea. Malgrat que des de làmbit local i dels petits negocis i les entitats tots aquests models de gestió, de la Garantia de Qualitat a la RSC, poden semblar massa amplis i aliens, val a dir que són perfectament aplicables. La clau està a assumir-ne plenament els principis i els objectius i treballar amb un conjunt coherent de normes dacció. A partir daquí, hi juga linstint del bon gestor
Manel Tarés és físic i historiador