«Un país, una civilització es pot jutjar per la forma en què tracta als seus animals»
Aquesta és una frase que s’atorga a Mahatma Gandhi, pacifista, polític, pensador i advocat indi. Nominat cinc vegades entre 1937 i 1948 al Nobel de la Pau. Van tenir que passar uns quants anys que, avergonyit el Comitè que administra el premi Nobel, va declarar la injustícia de l’omissió de no atorgar-li, atribuït als sentiments nacionalistes dividits que li van negar el reconeixement.
De com jutgem a les bones persones i de com ho fem amb els animals sempre arriba tard. Els animals, les aus i els humans són vells amics, tan vells que ja fa 10.000 anys, de quan comencem a crear assentaments, i ens vam dedicar a la domesticació. En el bressol de la civilització, en les primeres ciutats a Mesopotàmia el 3.000 a.C, es criaven aus i s'adoraven als coloms com a símbol de l'amor, fidelitat i fertilitat, entre d’altres espècies. En l'antic Egipte es creia que els gats eren éssers curatius i se'ls associava sobretot amb la protecció, ja que al pertànyer a la família dels felins, eren associats amb el lleó, amb Ra, el símbol del déu del sol i matador de la serp Apofis. Durant més de 3.000 anys els gats van estar representats en les pràctiques socials i religioses de l'antic Egipte. Les deïtats egípcies destaquen amb escultures amb caps de gat.
A l’Edat Mitjana, a mesura que la pesta negra es va propagar per Europa, es va culpar de forma injusta als gats per la propagació de la malaltia. Aquesta creença es basava en la idea que els gats eren portadors, i que la seva presència a les cases contribuïa a la propagació de la malaltia, es creia que els gats eren animals associats amb la bruixeria i la màgia negra, i que portaven malediccions. Avui dia sabem de la bestiesa d’aquestes creences, i que els gats no són portadors de la malaltia, i que ens contagiem més entre els humans que pels animals.
Resulta estrany que encara és criminalitzi aquests vells amics que vam començar a domesticar i que d’una manera o altre conviuen amb nosaltres: gossos, gats, coloms,... Un clar exemple el tenim en els coloms i en els gats, adorats en temps passats, venerats uns com a símbols de la pau en les banderes de qualsevol commemoració, compartint la llar i la calor de moltes famílies, animals objecte d’atenció, de competicions, de companyia de joc dels nostres infants, de les persones grans, i de les que viuen en solitud... així podria anomenar un llarg etcètera per arribar a la conclusió de que està passant perquè ara siguin una nosa i motiu d’extermini, ens estem tornant encara més egoistes?
Això passa al nostre municipi, amb polítiques mediocres i amb tècnics inexperts, ignorants, idolatrats per si mateixos que des dels seus pupitres elevats en els núvols del desconeixement i de la ignorància, decideixen atacar a la deessa Artemisa. Criminalitzen a les víctimes dels abandonaments des de la pantalla d’un ordinador venerant al déu Coalemo, en compte de fer ús del seny i negar la realitat, cerquen solucions actuant sense cap sentit, s’inventen plagues i malalties, gaudeixen d’una sordesa que els fan poderosos escoltant-se així mateixos, per dir que t’han tendit la mà en un joc fals i en escrits tendenciosos. Així funciona els qui han de vetllar pel benestar de tots.
Fins que no es tingui la consciencia i l’empatia de que tots els que configurem aquest planeta, formem part de la natura, estarem desnaturalitzant el nostre propi benestar i el de la resta dels éssers vius. No som els déus i les deesses de la Terra, ens estem retro-evolucionant, no som conscients que els grans canvis comencen amb els petits detalls, i els petits detalls s’inicien amb un mateix, el segueixen les comunitats, els col·lectius, després les persones que les representen, així fins arribar als canvis globals, per això és important de sortir de les idees estúpides dels que tenen cert poder de canviar les coses i no evolucionen venerant la caça, les escopetes, les gàbies, les corrides de braus, els correbous,... La teoria de l’estupidesa ens revela que les ments sense criteri, mancades de lògica i capacitat d'autoreflexió, poden ser més perilloses que aquelles dotades de maldat. És en la casa de tots on s’hauria de deixar l’estupidesa a un costat, i on hauríem de tenir tots cabuda. Com diria Gandhi podem jutjar-nos de com som i del que fem com a societat.
El cert és que ara per ara, no hi ha lloc pels que no tenen veu, els nostres governants més propers haurien d’aprendre la lliçó i el missatge. Els animals desprotegits no són una plaga, i desitjar l’extermini sense disposar d’estudis és de ser pedants. Els nostres representants més propers estan eludint la protecció i la responsabilitat que la llei els atorga, rebutgen els qui es preocupen de forma altruista, perquè també els consideren plaga, però no han d’oblidar que també són vots. Per això caldria fer nostre el treball de sant Francesc d’Assís, i com no, recordar el que sant Damià li va dir: “repara la meva casa, perquè ja veus que està en ruïnes”, bona frase per la situació actual d’aquest Ajuntament.