Els catalans sempre hem estat europeistes; les nostres mirades sempre s'han girat molt més cap al Nord que no cap al Sud o cap a l'Oest. Ens hi hem sentit més propers.

Això es va trencar l'Octubre del 17 quan ens vam adonar que Europa no tan sols no ens mirava si no que es mostrava contrariada amb els catalans per torbar la seva mandrosa tranquil·litat i, si no celebrar-ho, es va notar que quedava alleugerida quan els nostres mateixos polítics van fer descarrilar aquell tren que la gent havíem llençat a tota màquina.

Cada vegada és més clar que la "Europa" política és un club d'estats i que vetlla pels interessos d'aquests. Ja veiem què passa amb el català a "Europa": no en volen saber res, s'hi han posat de perfil; lo seu no és afrontar els problemes si no anar-los vorejant i, sobretot, crear tones de normatives inintel·ligibles.

El recent tema de la pesca ho ha acabat de fer palès, perquè s'ha afegit al doll de normatives per a l'agricultura i la ramaderia; amb unes i altres l'única cosa que fan és arruïnar la gent d'aquí a canvi d'importar els mateixos productes de països forans que no tenen gairebé cap control, a més de generar la petja de contaminació d'haver de portar-los de déu-sap-on.

Europa: "me l'imaginava... millor".