Cada dia quan sortia de casa, de camí a la feina em trobava una senyora de cabells blancs que passejava el seu gosset. Anava vestida amb roba senzilla però elegant, era alta, prima i sempre anava sola. En aquell moment em va passar pel cap quina podria ser la història d’aquella dona, segurament no gaire diferent a la de moltes persones. Algun dia va ser jove, després es va enamorar, probablement es va casar i va tenir algun fill i ara semblava que l’única seva família era el gosset.

Vaig començar a imaginar com hauria estat la seva vida, la seva professió, els seus somnis, els seus amors. I vaig pensar que després de tota una vida cuidant la família s’havia quedat completament sola. El marit havia mort en un hospital amb la pandèmia, els fills vivien a l’estranger, pendents dels seus negocis i només la trucaven per Nadal i li havien proposat ingressar en una residència d’avis. Ella ja no volia contestar al telèfon perquè els fills sempre li proposaven el tema d’anar a viure a la residència.

L’única alegria, l’única companyia d’aquesta àvia era el seu gosset. Se’ls veia contents a tots dos passejant pel carrer. Sembla mentida que a vegades els animals puguin ser més atents amb els pares que els fills, però així era en aquest cas, a causa en teoria d’estar els fills vivint a l’estranger.

Un dia vaig deixar de veure la senyora dels cabells blancs. El dia anterior l’havia vist sense el gos caminant pel carrer com sense rumb. Mai més em vaig trobar amb ella. No se què li va passar o què li va passar al gos. Però el que li va passar, segurament al gos, va canviar la seva vida totalment, perquè no vaig tornar a trobar-me -la. No sé si va deixar de sortir de casa o va morir quan la seva única família, que era el gos, va desaparèixer.