Festa Major
Els capricis del calendari han propiciat que aquest any shagin pogut sumar als actes més tradicionals de la festa de la Mare de Déu del Camí un grapat de cambrilencs que, pel fet de treballar fora vila, no ho poden fer habitualment. És el meu cas. I com que feia anys que no en tenia loportunitat, he comprovat amb satisfacció que la celebració es manté viva i ha emprès un camí de renovació i revitalització, presagi dun futur esperançador que estrenyi encara més els lligams entre la Festa Major i els cambrilencs.
Lextraodinari desenvolupament econòmic i social de la segona meitat del segle XX, amb uns canvis demogràfics i sociològics impressionants, va fer entrar en crisi el model tradicional de les festes i les va portar gairebé fins a la seva desaparició. Els motius ideològics dun règim polític que abominava de tot allò que traspuava catalanitat i, en canvi, volia imposar uniformitat arreu de la geografia peninsular també hi van ajudar. Però el canvi polític experimentat després de la mort del dictador i, en especial, a partir dels primers ajuntaments democràtics, als anys vuitanta, van començar a capgirar la situació.
Així, moltes poblacions mitjanes inicien un camí de recuperació del model tradicional de la festa major catalana que durant dècades havia anat perdent pes. Són anys de gran efervescència en què en cada edició de la festa es recupera del passat un nou grup per afegir al seguici festiu local: gitanes, bastoners, cercolets, diables, bèsties de foc, valencians, moros i cristians amb les denominacions locals més diverses que vulgueu, i fins i tot balls parlats de to irònic o, directament, satíric. El cas de Tarragona, amb la Festa Major de Santa Tecla declarada fa uns anys com a Festa dInterès Nacional, és un clar exemple de la dinàmica recuperadora duns balls populars que encara continua avui dia. Però també podem mirar el cas de Reus o de Vilafranca del Penedès, per citar-ne un parell dels quals en tinc coneixement.
En els primers anys daquest moviment, Cambrils semblava estar una mica al marge daquesta dinàmica, però la realitat actual demostra que no sha deixat passar el tren. Hi va haver un intent amb els Xiquets de Cambrils, nascuts en uns anys de molta efervescència castellera arreu del país, un ambient que animava a crear colles com lescuma. Però la realitat és tossuda i després duns anys de penes i fatigues, la colla va acabar per desaparèixer. Tanmateix, tinc la impressió que la feina no va ser endebades i que precisament el caliu casteller va donar pas a altres iniciatives molt més exitoses, probablement perquè no requereixen del compromís i esforç de tanta gent com els castells. I segurament també perquè una plaça com Cambrils, amb poca cultura castellera, les comprèn millor.
I així és com Cambrils ja té un seguici que pot oferir un recorregut ben lluït des de la plaça del Mil·lenari fins a lermita de la Mare de Déu del Camí. Un seguici amb petards i foc, i un seguici també amb balls tradicionals. I un seguici que també es mostra permeable als nous corrents socials i, així, ha estat capaç dintegrar elements com una agrupació sardanista i una banda de tambors que, comparats amb altres poblacions, resulten una mica sorprenents. Però així és la realitat cambrilenca i tota aportació no pot ser sinó benvinguda.
Xavier Bas és periodista
Lextraodinari desenvolupament econòmic i social de la segona meitat del segle XX, amb uns canvis demogràfics i sociològics impressionants, va fer entrar en crisi el model tradicional de les festes i les va portar gairebé fins a la seva desaparició. Els motius ideològics dun règim polític que abominava de tot allò que traspuava catalanitat i, en canvi, volia imposar uniformitat arreu de la geografia peninsular també hi van ajudar. Però el canvi polític experimentat després de la mort del dictador i, en especial, a partir dels primers ajuntaments democràtics, als anys vuitanta, van començar a capgirar la situació.
Així, moltes poblacions mitjanes inicien un camí de recuperació del model tradicional de la festa major catalana que durant dècades havia anat perdent pes. Són anys de gran efervescència en què en cada edició de la festa es recupera del passat un nou grup per afegir al seguici festiu local: gitanes, bastoners, cercolets, diables, bèsties de foc, valencians, moros i cristians amb les denominacions locals més diverses que vulgueu, i fins i tot balls parlats de to irònic o, directament, satíric. El cas de Tarragona, amb la Festa Major de Santa Tecla declarada fa uns anys com a Festa dInterès Nacional, és un clar exemple de la dinàmica recuperadora duns balls populars que encara continua avui dia. Però també podem mirar el cas de Reus o de Vilafranca del Penedès, per citar-ne un parell dels quals en tinc coneixement.
En els primers anys daquest moviment, Cambrils semblava estar una mica al marge daquesta dinàmica, però la realitat actual demostra que no sha deixat passar el tren. Hi va haver un intent amb els Xiquets de Cambrils, nascuts en uns anys de molta efervescència castellera arreu del país, un ambient que animava a crear colles com lescuma. Però la realitat és tossuda i després duns anys de penes i fatigues, la colla va acabar per desaparèixer. Tanmateix, tinc la impressió que la feina no va ser endebades i que precisament el caliu casteller va donar pas a altres iniciatives molt més exitoses, probablement perquè no requereixen del compromís i esforç de tanta gent com els castells. I segurament també perquè una plaça com Cambrils, amb poca cultura castellera, les comprèn millor.
I així és com Cambrils ja té un seguici que pot oferir un recorregut ben lluït des de la plaça del Mil·lenari fins a lermita de la Mare de Déu del Camí. Un seguici amb petards i foc, i un seguici també amb balls tradicionals. I un seguici que també es mostra permeable als nous corrents socials i, així, ha estat capaç dintegrar elements com una agrupació sardanista i una banda de tambors que, comparats amb altres poblacions, resulten una mica sorprenents. Però així és la realitat cambrilenca i tota aportació no pot ser sinó benvinguda.
Xavier Bas és periodista