Restaurants cars i barats
Existeix una tradició a la literatura occidental sobre un tema que sembla etern: els dinars o sopars cars o barats. Això significa que lostentació, la supèrbia, la pompositat vénen de molt lluny. Crec que és una cosa pròpia de restaurants que volen fer-se rics ràpidament i que davallen cap a la seva decadència. El nostre món modern és ple dàpats barats i dàpats escandalosament cars.
En els últims anys, si bé la gastronomia ha millorat en molts aspectes, ha empitjorat en lobsessió de voler enriquir els plats desfigurant les fórmules primeres provades i acceptades durant molts anys. La pèrdua de la simplicitat i de la funció estricta del menjar porta al decorativisme excessiu. Quan hi ha algun beneit que, per exemple, barreja caviar amb tòfona o llagosta amb ostres, la decadència és un fet. Perquè si és cert que existeixen bons cuiners innovadors i honrats, també hi ha uns monstres pretensiosos, bufats i lladres, que, sense ordre ni concert, maquillen les seves ineptes creacions per poder augmentar els preus.
Estic totalment dacord amb Paul Bocuse que diu que el gust del veritable gastrònom sinclina sempre a la simplicitat. Això, de vegades, sorprèn als qui consideren que la gastronomia sumptuosa és un deure social per a lhome que ha arribat a poder anar llarg darmilla i que la seva obligació és engolir coses horripilants pel sol fet de ser cares. Molts, si no poguessin dir què els ha costat, ni tan sols les provarien.
De totes maneres he de subratllar que no vull pas dir que tan sols siguin recomanables els plats barats i els restaurants tradicionals i econòmics. No. Volia afirmar simplement que menjar bé no és un problema de restaurants cars o barats, sinó de restaurants bons i dolents, i que si és difícil gastar pocs diners i menjar bé, sovint gastar-ne molts i menjar excel·lentment també ho és.
En els últims anys, si bé la gastronomia ha millorat en molts aspectes, ha empitjorat en lobsessió de voler enriquir els plats desfigurant les fórmules primeres provades i acceptades durant molts anys. La pèrdua de la simplicitat i de la funció estricta del menjar porta al decorativisme excessiu. Quan hi ha algun beneit que, per exemple, barreja caviar amb tòfona o llagosta amb ostres, la decadència és un fet. Perquè si és cert que existeixen bons cuiners innovadors i honrats, també hi ha uns monstres pretensiosos, bufats i lladres, que, sense ordre ni concert, maquillen les seves ineptes creacions per poder augmentar els preus.
Estic totalment dacord amb Paul Bocuse que diu que el gust del veritable gastrònom sinclina sempre a la simplicitat. Això, de vegades, sorprèn als qui consideren que la gastronomia sumptuosa és un deure social per a lhome que ha arribat a poder anar llarg darmilla i que la seva obligació és engolir coses horripilants pel sol fet de ser cares. Molts, si no poguessin dir què els ha costat, ni tan sols les provarien.
De totes maneres he de subratllar que no vull pas dir que tan sols siguin recomanables els plats barats i els restaurants tradicionals i econòmics. No. Volia afirmar simplement que menjar bé no és un problema de restaurants cars o barats, sinó de restaurants bons i dolents, i que si és difícil gastar pocs diners i menjar bé, sovint gastar-ne molts i menjar excel·lentment també ho és.