El prestigiós Foment de les Arts Decoratives va endegar, aquesta darrera primavera, una curiosa iniciativa per tal de trobar un color que definís globalment la ciutat de Barcelona. Diversos dissenyadors i artistes van arribar a la conclusió que la ciutat presenta el color de la sardina. Aquest color és la conjunció de tres tonalitats, segons expliquen ells: el blau, el gris i els reflexos del trencadís. El blau és el color de la mar, que sempre ha estat important en la història de la ciutat. D’altra banda, el gris evoca el passat de Barcelona: és el color dels records, de l’època industrial i de la pedra de Montjuïc. Finalment el trencadís és l’aportació cromàtica del modernisme i representa la fusió de tots els colors reflectits per la llum mediterrània.

El fet de cercar un color per a una ciutat és una manera original de repensar-la i implica un esforç mental d’establir lligams entre les formes dels espais i la història d’aquests espais. Al ple de la temporada d’estiu, voldria aparcar les temàtiques habituals d’aquesta columna per proposar als lectors aquest exercici cromàtic. És una ocasió per pensar la nostra ciutat com un fenomen total. És un exercici cognitiu d’identificació dels elements que constitueixen el paisatge urbà i rural del municipi i posar-los una etiqueta de color. És un joc d’enginy amb la simbologia cromàtica i la interpretació cultural dels colors. És una posada en comú que va més enllà dels particularismes, amb l’objectiu d’assolir un color representatiu per a tota la ciutadania.

Estic segur que tots coincidiríem amb els blaus que defineixen els límits del nostre paisatge: la mar, però també la tonalitat blavosa amb què els efectes òptics de l’atmosfera doten les muntanyes que ens encerclen. No podem oblidar el color de la terra, que és present en diversos elements: en el daurat de la platja (que dóna nom a la costa) i la pell bronzejada dels estiuejants, en el color de l’arquitectura vernacle, les restes de la muralla o l’ermita del Camí. És el color associat a la pagesia: els beixos de la terra llaurada i de l’herba seca. D’altra banda, els tons pastel vénen imposats per la calitja que defineix la típica llum difusa de l’estiu que va pintar Anthony Gross i la pols que dóna aquell verd apagat dels pins. El pas més difícil d’aquest exercici és trobar la combinació d’aquestes apreciacions colorístiques en alguna cosa anàloga a la sardina barcelonina. Se us acut alguna cosa?