L’edifici del Pòsit ja és només un record. El seu enderroc ha estat sigilós, malgrat els entrebancs que havien aparegut d’ençà de la seva clausura fa pocs mesos. Amb ingenuïtat vaig pensar que, en algun moment, apareixeria algú que defensés el simbolisme que representava aquell edifici imponent per al barri mariner. Però, sorprenentment, hem assistit impassibles a la seva desaparició irreversible, a esquenes de l’opinió dels cambrilencs. Hom justificava la decisió de l’enderrocament en termes de seguretat: l’estat de conservació de l’immoble havia assolit un nivell inadmissible que en comprometia la solidesa estructural i, en conseqüència, la seguretat de les persones. L’estat en què va arribar el Pòsit en els seus darrers dies no és altra cosa que el fruit d’un abandonament vergonyós que ha durat molts anys. Al llarg d’aquest temps s’ha anat acumulant una desídia irresponsable que l’abocarà a la seva substitució per un edifici nou i modern, tot i que gens genuí. No deixa de sorprendre l’aparent unanimitat que ha existit a Cambrils respecte a l’enderroc de l’edifici. Malgrat que em temo estar sol en la meva postura, no voldria amagar la meva consideració que aquest enderrocament ha estat un error. És difícil entrar en el debat que si s’hagués pogut salvar una part de l’edifici, especialment les façanes (tot i que jo ho crec), ja que es corre el risc de no tenir en compte el munt de consideracions tècniques involucrades en la qüestió. En canvi, sembla força clar que una actuació intel·ligent i oportuna en el seu moment hagués evitat l’agonia que ha sofert aquest espai en els darrers temps. En comptes d’idear un pla d’intervenció per a l’edifici, s’han espremut les rendes generades pel lloguer dels espais fins al seu darrer moment.

D’altra banda, durant un moment determinat, mentre es decidia l’enderrocament definitiu, va circular un argument curiós com a justificació. M’agrada referir-m’hi com al pseudoargument estètic, que oferia una valoració negativa de l’edifici, recolzant-se en uns suposats criteris arquitectònics. És una idea repugnant que algú intentés imposar altivament un criteri estètic, un judici entre allò que és lleig i allò que és bell. D’entrada, hem de partir que les valoracions estètiques són plurals, subjectives i canviants amb el temps. A més no són les úniques que es prenen en consideració en l’avaluació d’un espai arquitectònic.

Ara, amb el Pòsit a terra és bo recordar alguns dels papers d’aquest edifici emblemàtic construït pels vells pescadors abans de la guerra, del qual resta encara escriure’n la història. El Pòsit ha servit d’escola, de teatre i cinema, de sala de ball, d’emissora de ràdio, d’escola de música, de local d’entitats i de mercat. L’any 1931 va celebrar-hi un míting cèlebre el ministre Marcel·lí Domingo, l’impulsor de la construcció del nostre port. La gran resposta ciutadana que va generar aleshores aquest personatge entre la família marinera no s’ha repetit, malauradament, durant aquests darrers mesos d’agonia. Caldrà que preparem una bona resposta a les crítiques rebudes dels ciutadans de fora de Cambrils, que no han estat capaços d’entendre aquest acte de destrucció de la memòria. Tot aquest afer, sens dubte, posa en evidència la sensibilitat de la nostra població vers el poc patrimoni cultural de què disposa.