Dins les festes nadalenques, el Parlament Basc va aconseguir, contra tot pronòstic, endegar la possible reforma de l’Estatut Basc, més coneguda com a pla Ibarretxe. Els polítics del PNB i socis de govern no van tenir cap mena de pietat envers els guardians de l’ortodòxia constitucional i de la indissoluble unidad de España, en uns dies més propis per cantar “pero mira como beben los peces en el río” que no per debatre plans sobiranistes.

Amb el polèmic projecte trucant les portes del Congrés dels Diputats, la famosa Brunete Mediática o Caverna Madrileña (La Razón, ABC, COPE, El Mundo) oblidava les lentes digestions i l’apatia pròpia d’aquestes dates entranyables. Sense haver paït el torró ni el marisc, entraven en una espiral de declaracions tempestuoses per demostrar qui era més fidel a les essències pàtries. A desgrat dels aspectes discutibles i polèmics de la proposta, la reacció mediàtica mesetaria ha estat delirant. Coincidint amb la fi de l’any 2004, el to apocalíptic “esquarterament de l’Estat” o “balcanització d’Espanya” semblava molt escaient.

Tot escoltant les seves ponderats anàlisis, hom tenia la impressió inicial que els copiosos àpats de la Nochebuena els havien afectat les escasses neurones hàbils. Una posterior reflexió, nascuda de la tradició tan nostrada dels pastorets, em feia sospitar que el lehendakari Ibarretxe s’havia mutat en el dimoni escuat d’alguna d’aquestes representacions nadalenques. Una munió de rabadans del nacionalisme espanyol més tronat semblaven encantats amb el paper d’esbatussar un dimoni malvat i separatista. A més, un diable murri, que amaga la seva naturalesa malèvola sota enganyoses consignes com “diàleg” o “entesa”. Aquests pastors tan gelosos de la integritat de l’ovellam frisaven per repartir llenya a tort i a dret; reclamaven del cap de la colla, Rovelló-ZP, que se n’oblidés del tarannà (talante) i posés un bon forrellat a la tanca del corral. Si ja es malfiaven de la predilecció del capatàs per alguns xais que preferien pasturar al marge de la resta de l’obedient ramat, ara estaven fora de polleguera ensumant el rastre del Banyeta prop del reclòs. El dimoni, per definició, gastava males arts i podia entabanar algun incaut corderet amb la melodia suggeridora del dret a pasturar lliurement o d’un repartiment més just del farratge.

El final de les aventures dels pastorets és molt conegut: el banyetes sempre acaba apallissat i esclafat, entre la cridòria complaent del públic; altrament, els bons minyons, tots agermanats i en companyonia, adoren el nadó al Portal.

Per una colla de majorals com Federico Jiménez Losantos o Luís María Anson aquest xarop de bastó constitucional és l’únic desenllaç possible per a tot aquell qui gosi qüestionar la integritat del ramat d’anyells. Qualsevol altra opció no els entra al magí, una mica endurit per les nits a la serena. Tots aquests profetes de calamitats inimaginables es mereixerien tenir assegurat un lloc de privilegi en tots els pessebres catalans. Amagats darrere de la molsa, ben ajupits i amb unes deposicions ben pudentes; seria el just premi a sengles esforços intel·lectuals per vetllar per la unitat de la gran pleta hispana.