No sóc un Teletubbie
President de l'Associació Cultural Revista Cambrils
No em considero un Teletubbie, per molt que a vegades em sorprengui jo mateix rient sol perquè em sento feliç, o perquè habitualment el meu estat dànim sigui extremadament positiu. Però no sóc ni el Tinky Winky, ni el Dipsy, ni la Laa-Laa, ni tampoc la Po, i em revelo a no sentir-me com un personatge de dibuix animat infantil perquè les campanyes institucionals de diferents institucions em venguin un món duna felicitat extrema, on tothom riu i està content i on tot, com en un dibuix animat permanent, és meravellós i perfecte.
Però seria tot tan meravellós si labella Maya per saltar de flor en flor en el seu món multicolor hagués de pagar peatge? O si els esquirols Banner i Flapy no trobessin nous madures per sopar perquè el paisatge boscós o agrícola estigués desapareixent i els fruits secs arribessin de molt lluny? O si lentranyable Marco i el seu mono Amedio en el seu trajecte des dels Apenins fins als Andes fossin tractats com uns delinqüents en cada escala del seu viatge?
Vendre la idea que tot és meravellós i qui digui el contrari és un rebentador i un element alterador no crec que ajudi al progrés. Vivim en un indret on tradicionalment mig país critica laltre mig, però aquesta mateixa cultura de la crítica i per què no també de lautocrítica ens ha fet forts en moltes situacions i ens permet avançar amb creativitat i decisió, personalment i com a col·lectiu. La crítica ens pot ajudar en moltes facetes i fer-la desaparèixer eliminaria, en bona part, també la necessitat o la inquietud per millorar allò que fem.
En aquest país els polítics ocupen la informació duna manera evident, hores i hores de presència i declaracions dels nostres representants. Han passat a ser protagonistes i a tenir lagenda pendent de rodes de premsa i presentacions. A més, han creat en alguns casos eines dinformació amb uns grans recursos dedició i sense escatimar despesa, però oferint uns continguts excessivament innocus que ens aproximen a aquesta idea de que tot és ideal, més proper sovint a la publicitat que no a la informació.
Però com un efecte col·lateral sempre surt un sistema on la investigació, la crítica, la resposta, o el debat lliure es fa visible, encara que hi hagi elements que corrompeixin el sistema i que saprofitin daquesta llibertat. Però no per això deixa de ser vàlid. Des de fa uns anys aquesta resposta al discurs únic arriba majoritàriament per Internet, ja sigui per la creació de blocs personals, o bé per iniciatives periodístiques que han incentivat la participació del ciutadà o pels diaris digitals independents. Continuant amb els dibuixos animats, ve a ser com el Coyote i el Correcaminos, que per molt sofisticades que siguin les trampes marca Acme que el Coyote posa al Correcaminos, aquest sempre troba la manera desquivar-les i deixar en evidència qui lamenaça.
Però seria tot tan meravellós si labella Maya per saltar de flor en flor en el seu món multicolor hagués de pagar peatge? O si els esquirols Banner i Flapy no trobessin nous madures per sopar perquè el paisatge boscós o agrícola estigués desapareixent i els fruits secs arribessin de molt lluny? O si lentranyable Marco i el seu mono Amedio en el seu trajecte des dels Apenins fins als Andes fossin tractats com uns delinqüents en cada escala del seu viatge?
Vendre la idea que tot és meravellós i qui digui el contrari és un rebentador i un element alterador no crec que ajudi al progrés. Vivim en un indret on tradicionalment mig país critica laltre mig, però aquesta mateixa cultura de la crítica i per què no també de lautocrítica ens ha fet forts en moltes situacions i ens permet avançar amb creativitat i decisió, personalment i com a col·lectiu. La crítica ens pot ajudar en moltes facetes i fer-la desaparèixer eliminaria, en bona part, també la necessitat o la inquietud per millorar allò que fem.
En aquest país els polítics ocupen la informació duna manera evident, hores i hores de presència i declaracions dels nostres representants. Han passat a ser protagonistes i a tenir lagenda pendent de rodes de premsa i presentacions. A més, han creat en alguns casos eines dinformació amb uns grans recursos dedició i sense escatimar despesa, però oferint uns continguts excessivament innocus que ens aproximen a aquesta idea de que tot és ideal, més proper sovint a la publicitat que no a la informació.
Però com un efecte col·lateral sempre surt un sistema on la investigació, la crítica, la resposta, o el debat lliure es fa visible, encara que hi hagi elements que corrompeixin el sistema i que saprofitin daquesta llibertat. Però no per això deixa de ser vàlid. Des de fa uns anys aquesta resposta al discurs únic arriba majoritàriament per Internet, ja sigui per la creació de blocs personals, o bé per iniciatives periodístiques que han incentivat la participació del ciutadà o pels diaris digitals independents. Continuant amb els dibuixos animats, ve a ser com el Coyote i el Correcaminos, que per molt sofisticades que siguin les trampes marca Acme que el Coyote posa al Correcaminos, aquest sempre troba la manera desquivar-les i deixar en evidència qui lamenaça.